Nom/Cognom Esteve Puchades

Ana María Martínez

Títol  COVID-19: Esteve Puchades i Ana María Martínez, coordinadors de la Zona Bàsica de Salut
Temàtiques Salut, COVID, treball
Data i lloc de l’entrevista  Dimarts 29 de juny de 2021, Centre de Salut de Moncada
Data de la publicació Dijous 7 d’octubre de 2021
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/GqjBBkhQt3w
Extracte  https://youtu.be/o_sGeTo2jMM
PDF

Estem arreplegant la memòria del COVID-19 en Moncada, un fet històric que ens ha fet viure situacions dantesques i que, tot i la generalització de la vacuna, quan redactem estes línies encara no s’ha despedit. Per començar amb esta qüestió vam estar al Centre de Salut, cap de la Zona bàsica que inclou els centres auxiliars de Massarrojos, Benagéber i Alfara del Patriarca; allí vam entrevistar a Esteve Puchades i a Ana María Martínez, coordinadors respectivament de l’Equip de Salut i de l’equip d’infermeria de la Zona Bàsica.

A Esteve i Ana María els agraïm infinitament els temps que ens van dedicar, saturats de faena com estaven, i la qualitat del seu testimoni; un testimoni d’alt nivell tècnic i humà que convé conèixer per valorar com cal el servei de la nostra sanitat pública. Pensem que cal conèixer i reconèixer la situació del sector sanitari, que s’ha carregat bona part del pes de la pandèmia entre sacsades produïdes pels canvis en la normativa, els protocols, les incidències o els recursos.

Sinopsi:

Esteve Puchades i Ana María Martínez, coordinador metge i coordinadora d’infermeria respectivament, de la Zona Bàsica de Moncada, Alfara, Massarrojos i Benagéber, ens parlen del pas de la pandèmia de COVID-19 pels nostre poble en prop d’any i mig. Les fases de la pandèmia, el treball abnegat dels professionals sanitaris o el risc que s’ha viscut.

Transcripció:

Gràcies per atén-mos, sabem que esteu saturats de faena i marejar-vos un matí… mare meua! Però bueno, moltes gràcies. Vos importa presentar-vos, dir qui sou…?

-Jo sóc Esteve Puchades i sóc el Cap de Zona bàsica, lo que sempre s’ha entés com a coordinador mèdic… metge… i ara es diu aixina. És el cap de l’equip de salut de la Zona bàsica, que és Moncà, Alfara, Massarrojos i Benagéber.

-Y yo soy Ana María Martínez y soy la coordinadora de enfermería. De toda el área básica, también.

Zona bàsica vol dir que ocupeu no només este espai, que teniu vàrios pobles. Mos podeu explicar un poquet en què consistix lo de “coordinador”?

EP.- Mosatros el que fem és gestionar els recursos… organitzar més que gestionar. Bueno, organitzar els recursos que mos donen des de la direcció a esta Zona bàsica. La Zona bàsica ja te dic, inclou este Centre de Salut i centre auxiliars que depenen d’este. Jo m’encarregue de la part de metges i bàsicament del tema de recepció, administratius, celadors, i Ana s’encarrega…

AMM.- … de enfermería, TCAEs (Técnico en Cuidados Auxiliares de Enfermería), fisios, matronas…

EP.- I sobretot una part molt important és tota la logística de materials, de medicació, que és molt important. I més ara amb tot el tema este de materials, de EPIs, vacunes i demés, la veritat és que està fent una faena increïble.

AMM.- No, es que es lo que hay…

EP.- És molta faena.

AMM.- Yo creo que llega un momento que no puedes elegir, hay que hacerlo y se hace, y ya está. No te pones a decir “es que esto no quiero hacerlo”.

Vosatros sou metges els dos?

AMM.- No, yo soy enfermera.

EP.- Ella és l’equivalent en una planta d’hospital a una supervisora i jo l’equivalent a un servei… cap de servei.

A banda de ser coordinadors m’imagine que vosatros esteu ací atenent… que no vos lleva faena.

EP.- Sí, tenim part assistencial també. Participem.

AMM.- Sí, él tiene más asistencial que yo. Yo lo que pasa es que yo parece que voy cubriendo huecos, en este momento estaba haciendo analíticas. Nos ha fallado un momentín la auxiliar, la compañera TCAE que ha venido un poquito… Y me quedo en la puerta… parece que estoy como un pegatodo [risses]. A ellos no los sustituyo, por lo demás voy con pegatodo.

EP.- El equip ve a ser un equip de entre 65-70 persones.

Ostras, és molta gent!

AMM.- Sí, muy amplio.

EP.- És un equip ja d’un tamany important. Contant als serveis que són un poc més… Ací tenim serveis que no soles són per a l’àrea bàsica esta sinó que agarren atres àrees com puga ser Salut sexual i reproductiva, la rehabilitació i la UCA, la Unitat de Conductes Addictives. Però bueno, ells tampoc són molts, lo que passa és que entre la gent que està de normal, la gent que fa guàrdies també, al final sumes i són… és molta gent, la veritat és que és molta gent.

En temps de coronavirus supose que haureu tancat en alguns pobles o alguns…

EP.- En la època crítica…

AMM.- Se llegaron a cerrar los periféricos.

EP.- És que tinguérem una instrucció que era que la tercera part de la plantilla estava un poc en reserva en casa per si teníem una empastrà en tot el equip, se n’anaven tots a casa perquè havien estat contaminats, el equip estava de reserva.

AMM.- Para poder dar servicio, sí, hubo un tercio. Entonces se hicieron…

EP.- La tercera part entrava setmanalment o cada quinze dies, cada quinze dies se quedava en casa, un poc a l’aguait, reservant-se, no exposant-se, per si tenia… I això va durar mesos.

AMM.- Teníamos que andar toquiteando de la gente de casa: “oye, vente para acá que nos falta uno”, porque claro, nosotros teníamos bajas aquí. Y entonces echábamos mano de los que estaban en reserva en casa. Y fue cíclico, cada quince días había…

EP.- I va ser entonces quan haguérem de tancar el consultori d’Alfara, el de Massarrojos i el de Benagéber i manteníem este assoles, pràcticament tota l’atenció era telefònica i llevant d’alguns que estaven mals que eren més a domicili casi que ací. Era la època, si ho recordeu quan era més dur. Al principi.

Com vos va arribar a vosatros això del coronavirus? Perquè ara pareix que tot el món tenia clar en quina fetxa estava tot clar i tot… Però com vos va arribar a vosaltres que esteu en la primera línia?

EP.- Com va arribar?

Com vos vàreu enterar i com va arribar a la pràctica vostra del treball? Si ho recordeu, perquè ja portem molt de temps.

AMM.- Yo recuerdo que venían y venían con síntomas respiratorios y decíamos “vamos a mandarlos… a mandarlos en… ni siquiera se pensaba, acuérdate, a atender aquí. Íbamos con mucha precaución entonces, los EPIs no había tantos, [5 min.] o sea estaban contados. Nosotros hemos llegado a hacer aquí con bolsas de basura…

EP.- El material.

AMM.- El material ya no para atender aquí, que nos mandaban lo que podían desde el Arnau [el Hospital Arnau de Vilanova], de verdad que… no teníamos mucho pero es que tampoco había mucho en ningún sitio. La sensación de que no podías atender con lo que tenías. El principio fue así.

EP.- Al principi mosatros, jo crec que tots, en vista de les dades que hi haven, que se publicaven a dia a dia, pensàvem que estava havent molta… molta cosa, molta… i bueno, de fet estava existint molta infecció, molta incidència, però mos va llamar molt l’atenció quan feien el estudi este de serologia, de seroprevalència per a vore quanta gent l’havia agafat deveres i se sorprengueren que molta gent no estava afectà. Però bueno, no sé si va ser una cosa local nostra o què, de fet molta gent quan… els primers que mos férem la serologia va ser als treballaors, i molts ja pensàvem que ja l’havíem passat, que havíem passat algun episodi compatible…

AMM.- Incluso gente que la había pasado no tenía anticuerpos ni nada, porque a nosotros nos hicieron un despistaje de anticuerpos, a ver si teníamos…

EP.- Sí, a més clarament tinguérem residències pròximes, allò sí que va ser un poc dramàtic perquè teníem alguna residència pròxima que se quedaren sense personal. Perquè ja de per sí estaven prou mermades i tingueren que recurrir a mosatros també, i mosatros mos tocava anar a fer… a tapar forats.

AMM.- La intervino Conselleria i entonces nosotros…

EP.- …de Massarrojos.

AMM.- Sí. Entonces iba una enfermera nuestra, o sea, porque la enfermera que estaba allí estaba de baja y entonces no tenían a nadie. Y fue durante un tiempo una enfermera nuestra, allí.

EP.- Y casi a diari un metge també, però la enfermera anava a diari i estava antes, después generalment anava jo, y passava unes hores també perquè, clar, és que allí no hi hava personal sanitari…

AMM.- Pero es que tampoco podían contratar, es que no había…

EP.- Al final se va decidir traslladar a les positives a l’hospital. També tinguérem después l’atra residència, la pública…

AMM.- La pública ya toreaban ellos. Pero íbamos nosotros, de vez en cuando íbamos nosotros.

EP.- Però ahí tenen més material. Tenen més material no, més recursos; ahí tenen personal, ahí tenen metge, ahí tenen enfermers, ahí tenen auxiliars…

AMM.- Sí, sí, es distinto, es distinto. Pero la sensación era de lo que venía encima, de que no sabíamos cómo iba a evolucionar, porque… era la sensación de que… al principio intentabas controlar el brote y es que te salían como setas, y además… Sí, es que era una sensación de “uy, uno, y este ha estado con tal, tal…”, y dices: “esto no se va a parar nunca”. “Esto no va a parar”. La sensación era “no lo vamos a parar”.

EP.- Sí, però después quan relajà i se va revalorar, a mi la sensació que me donava és això, que pareixia que havia hagut molt de soroll -a més els mitjans de comunicació…- i hi hagué incidència, però ja te dic, la sensació és que ací havia passat menos del que pensàvem. I va ser després de l’estiu quan tinguérem la petardà important. Tinguérem una petardà…

AMM.- El verano pasado.

EP.- … arribaren dies puntuals de tases equivalents per 100.000 a casi 3.000. Incidències diàries de més de… de casi 50, o 50. 50 per 25.000 significa que eren 200 per 100.000. Al dia. Al dia. Això suposava que tots els dies tenies que rastrejar 50 casos més i demanar peticions, parlar amb els contactes…

AMM.- Nosotros hemos llegado a hacer ciento cuarenta y tantos PCRs por la mañana. Hace quince días estábamos bastante bien, hacíamos dos, una, cinco, tres. No, pero ya estamos otra vez para arriba, ya estamos otra vez para arriba.

EP.- Estem en 30. Ja s’ha disparat un atra vegà.

AMM.- 30 ya, o sea 30 diarios más los test rápidos que antes no teníamos, al principio no teníamos y luego ya tuvimos. Pueden ser, hoy por ejemplo han sido creo que 30 por un lado y otras 12 o algo así por otro.

EP.- També és un altre perfil de gent, és gent jove, jo crec que és degut a l’apertura. I és normal que la gent jove quan obrin pues s’ajunte. No, jo crec que tampoc se pot culpabilitzar a ells ni mucho menos.

AMM.- No, no se trata de eso.

EP.- Però lo dramàtic-dramàtic fou després de l’estiu, allò va ser una explosió brutal, ademés va ser un de zero a cent en tres dies, a l’extrem de que al menos… [10 min.] bueno, i ells també: mosatros mos teníem que quedar els metges, a banda de la gent que se quedava de normal, se quedaven dos extra, doblaven hasta les nou de la nit per a poder traure la faena, per a poder…

AMM.- I enfermería también.

EP.- Sí, sí. Per a poder cridar a la gent que hi havia que cridar, perquè no donàvem abasto. Era a foc seguit.

AMM.- Y la verdad es que tenemos personal tanto en médicos como en enfermería pusieron rastreadores y pusieron personal COVID de apoyo. Pero claro, el personal COVID de apoyo en ellos lo tienen complicado, porque no tienen mucho sustituto para poder echar mano.

EP.- Mosatros canviàrem el nom: del substituts tradicionals de la gent de vacances per gent que mos donaven de apoyo de COVID o rastrejador, con lo cual suplien als ausents i al final el resultat és que era la plantilla habitual. Perquè… pues per això, perquè sí que estaven però es que lo que no teníem era lo que cubríem habitualment d’eixides de guàrdia o dies… Per lo cual el número absolut quedava igual.

AMM.- Ellos quedavan igual, nosotros sí que tuvimos…

EP.- De fet a fetxa de hui estem aixina també, no hi ha… a més busques i no hi ha personal.

AMM.- Y en cuanto a enfermería sí que había, porque a nosotros además también nos pusieron un apoyo COVID de administrativos y… celador creo que hubo uno, ¿no?

EP.- Sí, també.

AMM.- Y en enfermería de hecho lo estamos manteniendo, todavía. Ya no es COVID aunque ahora ya… Ahora ya no sé qué haremos, porque ahora lo estamos utilizando para vacunación, pero… y ahora está otra vez la incidencia de COVID, ahora ya no sé cómo haremos ahora, porque… o estamos a uvas o a peras, pero no estamos para las dos cosas, no podemos dividirnos. Es que es así.

EP.- Sí que es cert que també hem tingut, això és de veres, una injecció de dinés o de recursos per a que la gent puguera fer hores. Lo que passa que la gent tampoc… Acabes amb un agotament que dius, bueno, és que…

AMM.- Sí.

EP.- Mosatros de normal tenim la jornà habitual més la jornà extraordinària que són les guàrdies. Ve gent de fora a fer-mos alguna però no hi han… Si ademés inclous que un dia a la setmana tens una consulta de vesprà més ademés has de reforçar… Si vas doblant i tens guàrdies al final dius “ostres”.

AMM.- Ya no me da la vida.

EP.- Dius, mira, ya no és un tema de que me paguen, és un tema que necessite descansar. Ademés, la pressió mental tampoc pots… si la gent estava pressionà mosatros també, mosatros no vivíem en una bombolla. No hem segut els únics, no dic jo… ni mucho menos, però…

AMM.- No. De todas maneras la gente lo que pasa es que todavía, con todo lo que… por cierto lo que me comentabas antes de lo de venir a pedir un volante después de haberse hecho una PCR: son cosas que dices “no lo entiendo”; quiero decir, la gente ya sabe que si te han hecho una PCR tú tienes que estar en tu casa. Te han hecho una PCR, tienes que estar en tu casa. No te paseas por todo el pueblo aprovechando que has salido.

EP.- Sí, a vore…

AMM.- ¿No?, es que es así…

EP.- I ara amb l’apertura en quant a la gent que està en contacte amb positius… si està vacunà no té que estar tancà, lo qual no vol dir que ha de tindre un…

AMM.- Vida normal. No.

EP.- No. Lo que no necessita és estat tancat, però sí que ha de reduir la interacció social. Igual que… La gent jove jo entenc que ha d’eixir, però quants més juntes més possibilitats tens, i la putà és que después si caus te’n vas deu dies a tancar-te.

AMM.- La vacunación nos ha… la verdad es que nos ha dado un soplo de vida respecto a los contagios, eso está claro, nos ha caído una losa encima que para qué, porque es una carga continua, es un…

EP.- Sí que és cert que des de que començà la vacunació, sobretot en la gent gran, en les residències, no tindre a les residències ahí… Perquè quan te diuen: ha entrat en una residència, dies “Mare de Déu la que mos ve”. Perquè era, a banda de la cantitat de faena, era la cantitat de… que dies: ¿com acabarà?

AMM.- No ha habido mucha incidencia en cuanto a mortalidad en esta zona, no ha sido… Gracias a Dios, no ha sido…

EP.- Totes les morts són lamentables, però pensàvem que haguera segut pitjor.

AMM.- Hablamos en cuanto a residencias, quiero decir, aquí no ha sido una incidencia…

EP.- No ha segut escabetxines com en altres residències que ha entrat i han tingut mala sort i… Ací la veritat és que, tot i… hem vist cassos de gent molt gran i de inclús de més de cent anys que l’han passat asimptomàtica i queixant-se: “que jo no puc eixir encara? —No, no”. Que molt bé, no?

AMM.- Teníamos una ahí en la pública que se escapaba. “Y ¿dónde está? —Dice: La hemos cazado -los compañeros, pobretas, de la residencia, decían: la hemos cazado que ha dicho que ella por qué tiene que estar encerrada si está muy bien. Mírala”. Y claro, pero tenía que hacer un aislamiento, no había manera. Y aquella se escapaba, [15 min.] dice: “¡se nos ha escapado! ¡Fíjate!”. Y digo, pues claro, en la zona…

Clar, els majors s’ho han passat mal. I continuen.

AMM.- Más que nada el aislamiento familiar, que no han podido hacer… ver a sus familias. Es muy complicado.

EP.- Ha posat en evidència tots els punts dèbils de tots. El que no tenia un treball bo l’ha perdut, o el que… I el que tenia la salut mal pues la veritat és que s’ha mermat. Les possibilitats de cura per part nostra o de seguiment han baixat, lo qual se té que notar i segur que s’ha notat en la… en lo que fem. Jo crec que era molt important, pense que igual alguna tasca que mos han posat a mosatros podia haver-la fet… no ho sé, o l’exèrcit o algun altre, i mosatros l’hem tingut que fer. No mos han donat a triar tampoc. Però sí que tires de menos… és que hem dixat de fer lo que teníem que fer.

AMM. Sí, el paciente crónico…

EP.- I això és un peatge que pagarà la salut de la població. Segur.

AMM.- Sí, pero es que no había posibilidad de hacer nada. Mira, yo por ejemplo esta mañana he tenido tres enfermeras haciendo PCRs, dos horas para que se lo llevara la valija y todo lo demás, ¿vale? Ahora esta tarde se van seis enfermeras a hacer vacunación. Ayer vacunaron 997.

EP.- Ahir va ser un dia brutal.

AMM.- 997, desde las nueve de la mañana hasta las siete y pico de la tarde. ¿Vale?

EP.- ¡Ojalà foren tots els dies aixina!

AMM.- ¡Ojalá! O sea, yo estoy deseando que me traigan cajas, palés, que yo ya las pondré como sea. Yo ya me inventaré, pero es un goteo, es un goteo, que si esta semana es muy-muy fuerte luego creo que bajará un poquito más la vacunación, pero el problema es que necesitas tener recursos allí y recursos aquí. Y el paciente crónico en toda esta pandemia es el que peor lo ha pasado, el que lo ha sufrido a lo largo. Porque no se ha podido hacer bien.

EP.- No s’ha fet. No s’ha fet.

AMM.- No. No. Algo se ha hecho, lo que se ha podido. Poco.

EP.- Lo imprescindible.

AMM.- Lo que hemos podido. Pero por ejemplo la consulta de enfermería que hacía de hipertensos y diabéticos… Se descargaba mucho también en el seguimiento que se hace entre los dos, pero descargaba también… porque pedías la analítica, pedías el no sé qué… Ya no tenían que pedirlo ellos. Si estaba bien la analítica, la revisaba enfermería: oye, todo correcto, vale pues nada; esa visita ya no pasaba por el médico y ya estaba controlado. No se han hecho, no se han podido hacer. No se han podido hacer. Aunque hemos reinstaurado las consultas de enfermería, pero han ido… la gente no los… se han ido localizando lo que hemos podido. El paciente encamado sí que se ha seguido, porque esos no los hemos dejado, pero el paciente que acudía a la consulta como una consulta normal, al final iba al médico ya: “que es que hace mucho que no me hacen una analítica”, ¿no?, decían al final, pobrets.

EP.- Sí.

A més, no sé si vos ha passat però hi havia la percepció en certs àmbits de la societat de que, clar, no ateníeu, com que no estàveu treballant.

AMM.- Pero sí que se atendía, sí que trabajábamos.

Sí, ja ho heu dit, estàveu saturats!

AMM.- Nosotros simpre hemos trabajado, nunca hemos dejado de trabajar, y el acceso al centro, en este centro, nunca se ha cortado. Es decir, yo sí sé de centros en los que no… el acceso es que no entrabas, eso parecía Fort Knox. Aquí lo que pasa es que no hay… la afluencia… son espacios pequeños y no podías tener mucha gente en muchos sitios, pero nunca…

EP.- I moltes coses se podien fer per telèfon.

AMM.- Y muchas cosas por teléfono. Que yo pienso que la consulta telefónica no se tiene que ir. Es que tiene que estar ahí, es muy válida. Quiero decir: para decirle el resultado de la analítica, “oye, lo tienes todo bien, no sé qué no sé cuántos”. Está claro que otras tienen que ser presenciales.

EP.- O inclús pa preparar-la; una persona necessita fer una anàlisis: “escolta, que te faré tal dia l’anàlisis”…

AMM.- No hace falta que te tenga en la cara.

EP.- Que haja de vindre… me pareix absurdo. Jo què sé. Entenc que hi ha gent que no ho vol això. Me pareix molt bé, però bueno, si es pot per què no.

Supose que vos tocaria reorganitzar moltes activitats.

EP.- Tot. Tot.

Tema de maternitat, dones embarassades…

EP.- Tot.

AMM.- No, eso está muy bien…

EP.- Tot, això és de manera canviant, adaptant-te cada dia a lo que podem.

AMM.- No, las matronas han estado perfectas. Las matronas tienen un acceso directo desde la calle y en eso se intentó respetar una zona limpia. Entonces las embarazadas y todas las que venían por matronas…

EP.- Era com si estigueren casi en un atre centre de salut.

AMM.- Accedían por ahí. O sea que no pasaban por todo el centro…

EP.- Encara crec que accedixen.

AMM.- Todavía, todavía. Incluso las analíticas las hicieron las matronas para que no tuvieran que hacer la cola general. Bueno, ahora las vamos a hacer nosotros, pero… [20 min.] volvemos otra vez a hacerlas nosotros en este verano. Pero bueno, se ha intentado mantener… Y ahora por ejemplo las matronas han empezado a recuperar lo que es la preparación al parto. Eso sí, con ayuda del Ayuntamiento lo hacen en los jubilados y estamos buscando soluciones. Es un centro pequeño, está muy saturado de profesionales, no tenemos… Por eso tenemos la ampliación, que ya la habéis visto. Sí, bueno, la ampliación es… [risses]. Pero hemos hecho lo que hemos podido, y rehabilitación también ha seguido funcionando…

EP.- Lo que diu Ana jo vull fer hincapeu en el sentit que mai s’ha tancat el centre. Sempre hem sentit, i s’ha publicat en moltes xarxes, que no… Bueno, inclús companys que treballaven en l’hospital dient… parlant de l’atenció primària, que estàvem com amagats en el centre de salut. Això te puc assegurar que no és cert, i la prova és que molts professionals s’han infectat ací treballant. Molts. I bueno, això volia dir-ho. Vull que quede constància claríssima de que no s’ha tancat mai i sempre que ha fet falta s’ha visitat a qui haja fet falta. Quan ha fet falta se l’ha enviat a on ha tocat. Al menos hem fet la valoració, que la valoració l’hem de fer mosatros. Un atra cosa és que el pacient tinga una expectativa o un atra. Sempre quan no és d’acord la expectativa del que ho demana amb el que ho dóna pues sempre hi ha ahí una miqueta de rifi rafe, a tots els nivells. En este també. No per això anem a fer lo que diuen; haurem de fer el que toca, creguem. I això.

AMM.- Y la atención… en la atención en la urgencia también lo mismo: siempre se ha acudido. Siempre. Es verdad que había mucha llamada telefónica, es verdad, ¿vale? Si a lo mejor llamaban por un dolor de espalda, que era simplemente para tal o no sé qué… mucha consulta telefónica también se hizo durante ese tiempo. Pero presencial también; quiero decir, no es que no salías y era todo por teléfono, no es así.

EP.- I ara estem en un mix. En un trànsit, és una època de trànsit.

Com ho heu viscut a nivell personal?, perquè clar, éreu vosaltres en una situació de risc però eren les vostres famílies també. Com ho heu fet?

EP.- Sí, pues…

AMM.- Además nosotros, tanto Esteve como yo, hemos estado aquí al pie del cañón. Todo, todo. Gracias a Dios, no…

EP.- Era lo que mos tocava, tampoc és…

AMM.- Lo que decía antes: nos ha tocado, hay que hacer…

EP.- No és un tema de fer el valent. És que mos tocava, jo què sé.

AMM.- Y duro, sí.

EP.- Home…

AMM.- Más que nada, o muchas veces porque no tenías… a mí me gustaba mucho el material: no tener material para dar, el tener que… A lo compañeros al principio repartir una mascarilla quirúrgica. Al principio, te estoy hablando de muy al principio. De por la mañana repartir como si fuera el economato. Una, una, una…

EP.- També custodiades pa que ningú puguera posar en temptació…

AMM.- No ya nosotros porque ahora por ejemplo están puestas en todo acceso. Ves ahí una, ves en todas partes.

EP.- Però lo mateix que passava amb la gent: no podies ni comprar-les perquè no existien. Si vos en recordeu les feien les dones, les cosien o inventaven la gent. Ací mos en dugueren eh?, i jo agraït, sí, sí.

AMM.- Y batas. Batas, al final hicimos unas de esas de internet de plástico para llevar para ir a los domicilios.

EP.- I monos de pintor… La veritat és que molta gent se va bolcar i hi ha que donar les gràcies per això.

AMM.- Y nos trajeron guantes, nos trajeron gel hidroalcohólico, que yo digo: ¿y esta gente cómo tiene? Y ¿de dónde tienen esto? Sí, sí: guantes, monos de pintor, lo que él dice: monos de pintor de esos…

EP.- Monos de plàstic que mos vingueren molt bé i sobretot poguérem ajudar en dotacions a les residències que eren moment crítics, que no en tenien prou i compartírem amb ells.

AMM.- Sí, sí, porque no había para nadie. Los compañeros que iban a domicilio, claro, porque por ejemplo tú entras a un domicilio a hacer una cura y no sabes. Bueno, pues bolsas de plástico, o sea de plástico, hechos batas… hicieron las amas de casa. Les mandamos uno e hicieron las amas de casa o alguna asociación nos las dieron. La verdad, las tengo guardadas por ahí por arriba, yo digo: yo no sé lo que puede pasar [risses].

EP.- Sí, un museu… Jo a nivell personal, a vore, la veritat és que no estaves tot el dia pensat en que “ai, que jo el duré a casa”. Sí que és cert que ho pensaves, tots ho pensàvem. Quan te vesties i te canviaves arribaves a casa i pensaves: què faig amb la roba? Sabates…

AMM.- Tener en la puerta el chip para cambiarte todo…

EP.- [25 min.] La gent te contava: “no, jo vinc no sé què”, i dius “hòstia jo… jo això no ho faig”…

AMM.- Sí porque hay gente que lo vivió muy…

EP.- Perquè clar, és que el dus a casa. Jo al final de fet, després de l’estiu, ja més relaxat, va i l’agarrí. L’agarrí, el entrí a casa i l’agarreren tots. I la veritat és que ixe moment el passí mal perquè ja dius “ostres…”. Clar, els fills me diuen: “no, és que van a passar-lo tots asimptomàtics”. Bueno, s’exposem tots hui, ni vacuna ni…

AMM.- Fiesta de…

EP.- Claro, però com tu veïes que n’hi hava gent que estava asimptomàtic i de repent al cinqué dia o al sisé dien “no, és que se n’ha anat a l’hospital. No, és que està en la UCI. No, és que du dos mesos”. I no saps a qui li toca, és el mal este, no? Pues claro, huit dies… Jo ho vaig viure mal en ixe sentit. Després ja et relaxes i quan l’has passat dius “uah! L’ha passat!”. És que dóna un subidón haver-lo passat… Encara que ha hagut company que l’ha agarrat dos vegaes, ojo! I gent també de la població, també. D’estos cassos que no sabem explicar…

AMM.- “¿Por qué?”.

EP.- …però no entens què ha passat.

AMM.- Llegar a casa con la intención “me voy a limpiar todo, me voy a… que no toque nada, que no toque nada, de este no”, y llegabas a casa y decías, y ahora el primer signo: tos, uy, tengo tos, y ahora me aíslo, ahora no os acerquéis a mí. Y hay gente que lo vivió… de profesionales, estoy hablando de compañeros, gente que lo vivió muy mal. Quiero decir, muy mal el no quererse contagiar para no contagiar a los suyos. No por nosotros, que sí, que también, evidentemente, pero por no llevártelo a casa. El problema era llevártelo a casa.

EP.- Bueno, i gent susceptible, amb patologies… La gent que treballem ací tenim les nostres coses, no som immunes a… I hi ha gent més jove i gent més gran. Entonces ha havut gent… No hem tingut… He parlat amb altres companys on ha havut una escampà de gent que diu: “no, no, és que jo sóc malalt…”. No hem tingut una escampà, en este centre la veritat és que la gent no ha segut d’escampar. Inclús alguns que no devien s’han exposat massa, que dius “per el perfil personal tu no devies exposar-te i de repent diuen: —què, i què faig? —Pues no t’exposes. —Però i què faig?”. Pues això, que…

AMM.- Y muchas veces… lo que comentaba, algunas veces lo que pasaba cuando acudías a un domicilio o acudías a algún a [inintel·ligible] y ya cuando en mitad de conversación decían: “bueno, es que estoy en aislamiento COVID”, y tú decías: “¿por qué no me lo has dicho antes?”. Claro, de ésos hemos tenido un par, hemos tenido un par o tres de los que después de estar allí los compañeros, todo el equipo de urgencia decir… todos en aislamiento por contacto directo. Claro…

EP.- Arriba a un punt que tot tenies que aïllar-te com si de cas. Lo que passa és que l’aïllament se relaxà; al principi te vesties i te disfrassaves i des de ja fa un temps pac ací pues…

AMM.- Más que nada desde que estamos vacunados.

EP.- … no te sols vestir, sí que és cert que la mascareta no te la lleves casi ni pa pendre el café, i enseguida enseguida pues bona cosa de llavar-se, i de tot el material… perquè claro, si jo en veig a uno i no ho netege, al següent si venia net el pringues. Claro, és això.

Ha segut temps de molta emotivitat, això volíem anomenar-ho també; d’aplaudiments… No sé com ho vivíeu vosatros, si era algo bonico o estàveu avorrits ja de tanta cosa.

EP.- A vore, a mi me… Els primers dies dies…

AMM.- A mí sí, a mí me emocionaba. Sí, además yo salía también a aplaudir cuando estaba en casa. Yo salía. Lo que pasa es que luego [risses] desde lejos visto y tal como estamos ahora, ¿dónde están los aplausos de ayer? ¿Dónde están? ¿Vale? Que ahora le dices a uno que tiene que hacer el aislamiento y dice, “sí hombre, ¿por qué yo? ¿Por qué no sé qué?”, y dices “pues por lo mismo de hace unos meses”. Somos los mismos, somos las mismas personas, los que hace cuatro meses o un año aplaudíais. Somos los mismos y hacemos la faena lo mejor posible.

EP.- Jo no vull aplaudiments, jo vull que me faces cas, jo vull… Jo vull que me dixes treballar. A vegaes… depén de com t’agarrava el dia; home, sempre te mola que te diguen… I no hem segut els únics, això és cert. Ni els més expostos. Però bueno, també hem segut expostos.

Bueno, pa acabar, i vos deixem ja, pobres…

AMM.- No, tranquilo. [30 min.]

Açò s’ha acabat ja o què? Com ho veieu els professionals?

EP.- No.

AMM.- No.

EP.- No, no, jo crec que açò encà queda —més relaxat—… a vore, jo crec que no anem a tornar a viure les èpoques dures que hem passat, vull pensar. Però no s’ha acabat.

AMM.- No, ni mucho menos.

EP.- Hem estat molt bé, hem tingut uns mesos… Ací tots els dies quedàvem i díem: “ací podem relaxar algo? —I díem: no, no, perque en quant òbriguen…”, i és lo que se està confirmant. El dia que estigam tots vacunats pues anirem obrint més i tal. No s’ha acabat…

AMM.- Nos está dando un respiro la vacunación, es verdad. La vacunación… pero no es lo único, que es lo que la gente no entiende. “Yo ya estoy vacunado, yo ya tengo el escudo protector”. No, no lo tienes, tú tienes que seguir llevando la mascarilla cuando sea procedente. No puedes olvidarte de que esto ha existido, porque no ha parado.

EP.- Molta gent està fent-ho, vas per ahí i ja es pot anar sense mascareta i la gent se la posa. Hi ha gent que no se la posa. Però hi ha gent que quan veu que se va acumulant gent se la posa i jo crec que en general la gent pues molt bé. Crec que no s’ha acabat. Tenim ganes tots [risses], tenim ganes de normalitzar-ho tot, de poder… Tamé relaxar-se, jo què sé…

AMM.- Pero también es una normalidad diferente, no es la normalidad de antes.

EP.- La normalitat de antes tardarà, tardarà.

AMM.- Tardará mucho y tendremos que convivir con él, no nos quedará otra, con el Coronavirus. ¿Cómo será esa convivencia? Pues no sé, pero desde luego no será como antes, eso lo tengo súper claro. Ni en cuanto a la sociedad ni en cuanto a los profesionales, en cuanto a nosotros, cómo vamos a… Ni mucho menos. Yo pienso que está aquí y es un invitado más que tenemos a la mesa y tendremos que hacerle caso.

EP.- Sí, i s’hem de posar… y mos ha de… y tots tenim que posar-se un poc en el lloc de l’atre, siga el que siga un poc empatitzar més en el atre. El que ve ací fent lo que no toca perquè no sap, el que està en el carrer… tots, a tots els nivells crec que tenim que empatitzar un poc, perquè hi han moltes històries raere i algunes actituds estan jutificaes… Justificaes o són producte de alguns… Com estos joves, per exemple. Els joves… a vore, estar en una edat a on necessites… i de repent no fer res i si te dixen eixir has d’eixir. No estan vacunats, no tenen la culpa de no estar vacunats, no se’ls pot criminalitzar. La gent gran igual, jo què sé… Tenim que tindre tolerància i un poc d’empatia a vore. Òbviament lo que no està bé no està bé, i unes pautes mínimes sí que hem de seguir tots. I ahí estem.

AMM.- Tendremos que vivir con él, lo dicho. Hasta que desaparezca del todo tendremos que vivir con él.

EP.- Cohabitar.

AMM.- Cohabitar. Con respeto y con precaución también, no nos queda otra. Pero ahí está, ¿eh? Ahí está. No nos queda más.

Bueno, moltíssimes gràcies, és una maravilla…

EP.- I jo volguera, antes d’acabar fer un reconeixement als companys tots. Crec que hem tingut ací un equip que hem treballat bé. Hem fet lo que hem pogut. Jo crec que a vegaes no hem fet més perquè no hem pogut o no hem sabut però en general la intenció que ha hagut jo crec que… jo estic molt content i en ningun moment… Jo sóc el que estic organitzant, jo no vaig… Puc ser el cap… En ningún moment he trobat a faltar que la gent me col·laborara: m’ha facilitat la faena. En la immensa majoria i en la immensa majoria dels dies. Si no ha eixit millor és perquè no hem sabut o no hem tingut recursos, i sobre la marxa hem… no improvisar, crec que més que improvisar és adaptar-se a les situacions molt canviants de normativa, de incidència, de recursos, de tot. Con lo cual… això volia dir.

AMM.- Y ha sido muy duro porque, por ejemplo, los médicos… digo médicos y enfermería porque han estado en el… pero el resto del personal también, que ha ido al paso. El mostrador ha llevado una caña impresionante…

EP.- I hui per hui també: el fet de les pantalles, les mascaretes, “que no te senc”, el que entra “es que no m’agarres el telèfon”. Això és molt dur, també.

AMM.- Eso me lo oí yo ayer, una señora. Dice: “es que estoy aquí porque es que no cogéis el teléfono. —Y digo: señora, asómese, hay dos personas al teléfono, digo, y el hecho de que parezca que no lo cogen es porque están atendiendo, no porque no lo cogen”.

EP.- Tot allò que antes estava mal pues ara ha empitjorat.

AMM.- Exactamente, pero ha sido un esfuerzo enorme de todo el mundo, es decir, cuando los compañeros se iban en pleno verano, en pleno agosto, con un traje de protección, [35 min.] con la mascarilla, con todo, a 35 grados ahí fuera como han estado, o con lluvias y tormenta ahí volándose todo. Y ahí había cinco personas haciendo PCR. Cinco no, seis también, seis, hasta salía el celador a organizar el tráfico de los coches que tenían que pasar, con lluvia, yo tengo un vídeo, con Manolo el pobre to chopao y digo: “Chico! —Ya me he mojado, ya me da lo mismo”. El Ayuntamiento nos ha ayudado en lo que han podido o buenamente hayan podido: primero nos cedieron el rinconcito del parquin ese; luego para la vacunación los jubilados al principio hasta llegar a la masiva nos han ayudado mucho la vacunación en los jubilados, la verdad es que nos ayudaron muchos, es verdad. Y ¿que podría haber sido más? Sí, siempre se puede más, pero también hay gente que no… sitios que han hecho menos. Y ha sido mucho esfuerzo por parte de todos los profesionales, porque esas PCR salían positivas, luego había que hacer los rastreos, los médicos tenían que hacer los rastreos… Ha sido una sensación de tener… de ir apretados apretados diciendo “vamos a acabar esto”. De llegar a las nueve de la noche, gente que… compañeros médicos y enfermeras que se quedaban hasta las nueve de la noche después de haber tenido el turno. Es que hay que hacer los seguimientos, y los listados subían, y subían, y subían… era una sensación que dices: es que no voy a llegar yo a acabar esto nunca en la vida, pensabas. Me voy a tener que quedar toda la vida para terminarlo. Sí. Y la verdad es que sí.

Bueno, fabulós, de veres. Moltíssimes gràcies.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

Nom/Cognom Esteve Puchades

Ana María Martínez

Títol  COVID-19: Esteve Puchades i Ana María Martínez, coordinadors de la Zona Bàsica de Salut
Temàtiques Salut, COVID, treball
Data i lloc de l’entrevista  Dimarts 29 de juny de 2021, Centre de Salut de Moncada
Data de la publicació Dijous 7 d’octubre de 2021
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç  https://youtu.be/GqjBBkhQt3w
Extracte  https://youtu.be/o_sGeTo2jMM
PDF