Passejant pel poble. Una mirada per 16 edificis de Montcada

L’any 2005, per la celebració de la XVIII Trobada d’escoles en valencià, es va organitzar una preciosa activitat que va deixar un llibret de 16 pàgines, dos mapes i un vídeo: Passejant pel poble. Una mirada per 16 edificis de Montcada.

Ho organitzava la Coordinadora pel valencià Horta Nord —amb col·laboració de l’Ajuntament de Moncada—, amb l’entusiasme de Lola Gascó des del Departament de Geografia i Història de l’I.E.S. Enrique Tierno Galván, i d’Empar Marqués en el Departament de Ciències Socials del Centre Concertat Sant Jaume Apòstol.

L’activitat va estar coordinada des de l’arxiu municipal, amb una introducció d’Antoni García i Osuna, bons textos sobre els edificis de Josep Ramón Sanchis Martínez i César Pla Mateu, i excel·lents fotografies en B/N de Rafa Bosch. Els mapes del terme municipal i del casc urbà eren de Vicent Rodrigo Pascual, topògraf municipal, que ens té acostumats al seu bon fer.

Ací trobareu el text amb noves fotos en color, i a més a més, adjunts, la publicació de 2005 en format PDF i el vídeo de l’itinerari recorregut per grups d’estudiants que es va fer per a l’ocasió.

Hem d’afegir que una de les cases destacades, la del carrer Sant Roc 75, es va enderrocar i hui només hi ha un buit; esta publicació ens serveix per a tindre una record d’aquella arquitectura que hui és tan valuosa. No és l’única casa que està en ruïnes: és patrimoni important que hauria d’estar protegit i que es podria mostrar de tant en tant, per fora però també per dins.

El nombre d’edificis que haurien d’estar catalogats i protegits és molt més ample que estes 16 construccions, i de fet en el vídeo se’n veu algun altre (en concret, la Casa Comuna de la Séquia Reial de Moncada i alguna més). Per la nostra part, este és un projecte en procés: en el futur anirem afegint fotografies de detall o d’interior, però també ampliant el nombre de cases destacades.

Per últim: sovint els carrers són tan estrets que hem hagut de fer un puzle de fotos i apegar-les després amb la funció Photomerge de Photoshop, per això tenen eixe format tan irregular però que a la vegada permeten veure-les amb molt de detall. Tampoc no hem tingut oportunitat de fotografiar les façanes o els carrers sense cotxes aparcats; eixe és un altre problema afegit a tots els centres històrics, junt amb les senyals de trànsit o el cablejat de la llum.

Passejant pel poble. Una mirada per 16 edificis de Montcada

Organitza Horta Nord. Coordinadora pel valencià

Col·labora Ajuntament de Moncada

I.E.S. Enrique Tierno Galván. Departament de Geografia i Història

Centre Concertat Sant Jaume Apòstol. Departament de Ciències Socials

Coordinació. Arxiu Municipal

Textos. Josep Ramón Sanchis Martínez, César Pla Mateu

Assessorament lingüístic. Bàrbara Sales Alós, Adrià Castells Ferrando

Planimetria. Vicent Rodrigo Pascual

Gestió informàtica. Silvia Lloris Ferrer

Fotografia. Rafa Bosch – Superfoto

Publicat amb motiu de la XVIII Trobada d’escoles en valencià. Montcada 24 d’abril de 2005

MONTCADA

“Montcada és un municipi situat a ponent de la comarca de l’Horta Nord i a només 7,6 km de la ciutat de València. Montcada constitueix el nucli principal de l’anomenat Arc de Montcada, format pels municipis situats al capdamunt de la séquia Real de Montcada quan esta no ha creuat encara el barranc de Carraixet per l’anomenat canó de Vinalesa. EI terme municipal pareix una espècie de polígon irregular d’una extensió de 15,8 km, que limita amb els termes següents: pel nord-oest, amb el terme de Bétera; pel nord, amb el de Nàquera; pel nord-est, ja dins de la comarca de l’Horta Nord, amb el de Museros; per l’est, amb el d’Albalat dels Sorells i, amplament, amb el de Foios; pel sud-est, amb el d’Alfara del Patriarca, i, per tots tres costats, des de migdia a ponent, fent cap al molló del Tos Pelat, amb el de València, que aglutina, des de finals del segle XIX, els antics termes de Benifaraig, Borbotó i Massarrojos.

El terme es dividix en dos parts ben definides a causa del pas de la séquia Real de Montcada: al sud, la plana quaternària d’horta, i al nord, el secà, conformat per un relleu de suaus llomes terciàries que davallen cap a la plana formant xicotetes depressions anomenades baixades, fondos o canals, on els tradicionals cultius de secà (olivera, garrofera i vinya) han donat pas, des de l’últim quart del segle XIX, al tarongerar. El punt culminant del terme és el turó del Tos Pelat, amb 91,49 metres d’altura; la resta de llomes no solen sobrepassar la seixantena de metres; la ciutat, en canvi, es troba a 33 metres d’altura sobre el nivell del mar. El barranc de Carraixet, provinent de la veïna serra de Portaceli, en concret del terme de Marines, que travessa el terme de nord-oest a sud-est dibuixant un gran solc, i el barranc més modest del Palmar, que s’endinsa pel terme de Massarrojos, han sigut trists protagonistes de nombroses inundacions (barrancades i palmerades en el parlar local de l’Horta). D’altra banda, l’obra hidrogràfica més emblemàtica és l’anomenada abans séquia Real de Montcada, la qual, tot i que en un primer moment se la va reservar el rei Jaume I, fou atorgada l’any 1268, lliure i franca, als seus usuaris, dotada amb un tribunal propi i exclusiu, independent del Tribunal de les Aigües de les altres set séquies del Túria.

La població actual és de 20.146 montcadins o montcaders i, com la major part de les poblacions que formen el cinturó metropolità del cap i casal, té una densitat superior als 1.000 h./km2, havent sofrit una forta allau immigratòria, especialment des dels anys seixanta; així, el nucli ha format una conurbació amb els d’Alfara i Massarrojos. A més, als anys cinquanta conegué el reallotjament de part dels habitants de Benagéber (els Serrans) amb el nom de San Isidro i la urbanització del nucli residencial de Masies”.

Antoni García Osuna.

Toponímia dels pobles valencians: Moncada, l’Horta.

1. ISABEL LA CATÒLICA, 1. “CASA GÒTICA”

Malgrat el nom pel qual se’l coneix, Casa Gòtica, aquest edifici situat al carrer Isabel la Catòlica, al casc antic mateix, va ser construït al segle XVII, encara que no es descarta l’existència d’elements gòtics inserits en l’edifici, ni fins i tot que poguera haver-se alçat sobre un altre edifici d’època islàmica. No obstant això, la fàbrica és eminentment barroca.

El casal, construït com a vivenda senyorial, presenta dues altures i una torre quadrada. Té annexionades també les cavallerisses (amb un arc ogival rebaixat), un pati tancat amb porta d’accés independent situat en el lateral davanter i un hort en la part de darrere.

D’arquitectura senzilla, predominen els elements constructius sobre els decoratius. L’estructura de l’edifici se sustenta mitjançant murs de càrrega fets de rajola i bigueram de fusta, i la teulada és a dues aigües.

La planta baixa acusa més l’origen gòtic, amb arcs ogivals i de mig punt. S’hi accedix per la porta principal, integrada en un arc de mig punt amb dovella de rajola. Altres dos arcs conformen l’entrada: l’un, rebaixat, al mur de càrrega interior i l’altre, de mig punt amb dovella de pedra, a la façana posterior. El pis de l’entrada és de pedra, per poder facilitar l’accés del carro. En aquesta planta també hi ha una llar de grans dimensions (4 metres de llargària per 2 d’amplària).

Mentre que la planta baixa va estar ocupada històricament pels estatgers, la planta superior va ser habitada pels senyors de la casa. Açò queda reflectit en la distribució de la planta superior: una gran sala amb llar, un menjador, cuina i habitacions. També aquest ús venia expressat pels paviments originals, dels quals no resten més que taulells solts. Les estances s’obrin a l’exterior mitjançant balcons embotzinats.

Però el que més caracteritza la casa és la torre, ben visible. S’hi accedix per una escala de planta quadrada que esdevé de caragol en el darrer tram. Sembla que la seua funció va ser de vigilància (amb uns vista panoràmica important antigament) ja que no s’aprecia cap ús agrícola. Dalt conserva un terrat de lloses de terra cuita i al pati encara es pot apreciar un rellotge de sol.

2. CARRER DE LES BARRERES, 28. “CORREUS”

Coneguda també com a casa de l’antic Correus (per trobar-s’hi l’oficina de correus fins 1975), s’ubica al mateix casc antic de la ciutat; a la cantonada del carrer Barreres amb el carreró de Correus. La seua fàbrica, barroca, data del segle XVIII.

Es tracta d’una casa senyorial. L’edificació principal és de planta rectangular a la qual s’han afegit dues ales als laterals, disposades al voltant d’un pati central. El cos principal, que dóna al carrer Barreres, presenta dues altures amb coberta a dues aigües. L’ala dreta, que dóna al carreró de Correus, està construïda a una sola aigua i presenta dues línies d’obertures a la planta superior, al ser emprada com a andana. L’altra ala, interior, és de coberta a una aigua. Al pati donen també unes porxades amb terrasses superiors.

L’estructura de l’edifici és de murs de càrrega fets de rajola massissa però amb un sòcol de maçoneria, sent de pedra a la cantonada i als muntants de la porta central. Els murs de càrrega s’obrin a l’entrada pel carrer Barreres mitjançant arcades rebaixades. La porxada presenta una estructura de pilars rectangulars. El bigueram és de fusta.

La façana principal presentava una disposició simètrica amb cinc balcons embotzinats en el pis superior (malgrat que un d’ells és de llargària de peanya superior) amb llindes a sardinell d’arc rebaixat i cinc obertures en la planta baixa (portalada central, tres finestres i una porta independent). Aquesta composició queda trencada per una altra porta, d’alçària inferior i disposició arbitrària, entre les dues finestres de la banda dreta de la portalada central (hui en dia aquesta porta està cegada).

La façana que dóna al carreró, tret la que pertany a la part principal de la casa, està tractada com a secundària. Presenta tres línies d’obertura amb una porta central amb llinda de fusta. Aquesta façana ha sofert diverses intervencions posteriors, destacant el cegament de finestres.

Finestres i balcons presenten treballs de forja característics del segle XVIII, destacant la finestra enreixada en la part superior i que dóna al carreró.

L’edifici presenta greus desperfectes en el ràfol del carreró, els balcons i les terrasses.

Aquesta casa és un dels exemples de les cases senyorials que al llarg del segle XVIII es van construir a la nostra ciutat com a residències d’esplai de famílies benestants.

3. CARRER CORBELLA, 26. “CASA DELS GAVARROTS”

La popular Finca Roja és un edifici de tres plantes del segle XVIII, en la cantonada apareix la data de construcció (1781). Té dues façanes que trenquen l’alineació del carrer i que li donen la seua forma tant característica d’una corbella, de la qual pren el nom. El sòcol de les façanes, els brancals i les llindes de la planta baixa, així com el cantó arrodonit, són de pedra de carreu. Els balcons i la reixeria són de ferro forjat. Els finestrals de les plantes altes són atrompetats, i presenta uns ulls de bou a la tercera planta, situats als massissos entre els buits. Totes les obertures tenen remarcats els brancals i les llindes.

La coberta és de teula i té una cornisa, cap als dos carrers, de certa importància.

4. CARRER SANT ROC, 75

De fàbrica del segle XVIII, aquesta casa de poble està constituïda per dues plantes i coberta a dues aigües.

Estructuralment està conformada per tres murs de càrrega fets amb rajola massissa. El central en la planta superior ha estat substituït per un pilar central i altres dos laterals que sustenten la biga de la carena.

A la planta baixa els murs de càrrega tenen cadascú una portalada d’amplària corresponent a la façana, per accedir al pati, sent el central d’arc rebaixat. Per una escala en dos trams en angle recte, situada en el cantó davanter esquerra, es puja a la cambra.

La cambra presenta dos nivells, diferenciats per un escaló que dividix en rectangle una quarta part de la planta. La coberta és visible i està constituïda per cabirons, llates, rajola plana i teula.

La façana presenta en la planta baixa una portalada i una finestra. En la part esquerra es detecta un arc de mig punt cegat possiblement per la construcció de l’escala interior. En la planta superior es troben tres finestres que s’alternen amb quatre finestrons superiors, conformant una doble línia de cambres. Totes les obertures, inclús l’arc cegat, tenen llindes de rajola a sardinell.

La cambra possiblement havia estat emprada per a la cria del cuc de seda i per a l’assecament del tabac. Hui en dia la casa és un taller de corretgeria.

Aquesta casa presenta similituds amb la del costat, la número 77, sent de la mateixa època i estil.

[Esta casa ja no existeix, en el seu lloc hi ha un solar tancat, per això hem posat la fotografia de Rafa Bosch en blanc i negre. Tampoc hi ha una casa semblant al número 77.]

5. CARRER SANT ROC, 69

Aquesta casa va ser construïda a les primeries del segle XX amb un estil eclèctic amb trets del modernisme geomètric.

L’edifici presenta dues plantes amb coberta a dues aigües. El més característic és la seua façana a causa de la utilització de la rajola amb un caràcter decoratiu.

La façana presenta la disposició típica de les cases de l’horta: casa a dues mans amb una portalada central i dues finestres, una a cada costat. Aquest esquema es torna a repetir en el pis superior on la porta és substituïda per un balcó. En la façana es combina la rajola vista amb paraments adreçats i la pedra. La rajola és emprada en faixa als brancals i a les llindes en sardinell de les obertures (totes rectangulars) i a les testes de les mitgeres de la pròpia façana. En la planta baixa les llindes continuen en franja, després d’una motlura a mig brocell fins la línia d’imposta que separa ambdues altures, enllaçant amb els miradors superiors. Coronant les llindes de la part superior hi ha un frontó triangular amb el vèrtex superior en dibuix arrodonit. La rajola també és emprada a la cornisa on es combina amb un fris de taulells amb motius florals. La pedra és emprada al sòcol.

Cal destacar també el treball en forja de les reixes de les finestres i de les baranes dels balcons així com en la portalada. A més, conserva els cobrepersianes del balcó i dels miradors de la planta superior.

Aquesta casa manté una unitat estètica amb la seua veïna, el número 67, de cronologia i estil similar.

6. CARRER DE BARRERES, 68

Es tracta d’una casa construïda als anys vint de dues altures, de planta rectangular, exempta pels quatre costats, amb jardí.

S’accedeix a la planta baixa des del carrer per una porta central, situant-se al costat dret l’escala de dues vingudes.

Dalt hi ha un distribuïdor rectangular central al qual donen les distintes estances. Els interiors estan ben conservats, amb decoració lleugera de l’època. A més d’un bany complet, a les habitacions hi ha lavabos. La barana de l’escala és d’estil secessió. El bigueram queda amagat per falsos sostres d’escaiola.

La planta de la casa es perllonga en una porxada d’una navada en la part posterior, amb quatre pilars que suporten dues terrasses laterals i un hivernacle envidrat.

Les quatre façanes són de composició simètrica, amb unes motlures d’imposta i cornisa perimetrals comunes. A cadascuna, la barana o ampit amaga la coberta. És de línies rectes i arrodonides amb un óval central, configurant-s’hi una mena de frontó. Les obertures són d’arc rebaixat.

La façana del carrer presenta un balcó corregut al qual donen tres portes. En la planta baixa hi ha cinc obertures: la porta central, dues finestres balconeres en un costat, més una altra i una porta a l’altre. En aquesta planta, entre el sòcol i una motlura en faixa que enllaça i configura les llindes, l’adreçat fa unes particions en franges. Els cantons queden també remarcats, incorporant una ornamentació modernista.

A les façanes laterals i la posterior hi ha mallorquines. A la posterior, la barana de la porxada és de balustres, mentre la de la terrassa és de ferro colat i eclèctica. El jardí té una tanca d’enreixat i pilons, els quals fan un adreçat que continua les franges de la façana de la casa. El sòcol és de rajola.

7. EL MERCAT VELL

L’edifici del mercat vell, està enclavat en el nucli antic de la població, al centre d’una plaça rectangular, hui anomenada Plaça del Mestre Palau, que havia estat destinada des de molt de temps abans de dur-se a terme aquesta construcció de primeries de segle a la venda al detall de fruites, verdures i altres productes. De l’existència d’aquest mercat se’n fa ressò Pascual Madoz en el Diccionario geográfico-estadístico-histórico, redactat en la primera meitat del segle XIX: “Moncada… tiene 512 casas de buena fábrica y de 2 pisos regularmente… las cuales se distribuyen en 23 calles anchas y bastantes limpias, y una plaza denominada de la Constitución, en la que se venden diariamente los comestibles”.

Segons el cronista de la ciutat, Llorens i Raga, l’edifici del mercat fou inaugurat l’any 1908, encara que el compte justificatiu de les despeses de construcció es donà per tancat el 23 de juny de 1905. Les obres van ser sufragades per En Vicent Noguera, Marqués de Càceres.

El projecte havia estat encarregat a l’arquitecte Lluís Ferreres, qui havia sigut arquitecte major de l’Ajuntament de València, ciutat on hi va construir entre altres edificis el Teatre Russafa, l’escorxador municipal i el Banc del Rio de la Plata (actualment Hotel Reina Victòria). El taller de serralleria i construcció de maquinària de Vicent Ferrer Ballester va ser l’encarregat de realitzar l’estructura metàl·lica i la coberta del mercat. El cost final del mercat va ser de vint-i-una mil quatre-centes quaranta-tres pessetes i cinquanta cèntims.

Es tracta d’una edificació exempta consistent en el cobriment de l’espai central de la plaça, a base d’estructura metàl·lica amb pilars esvelts de ferro colat de secció rodona i encavallats i bigues-gelosia, que sustenten una coberta senzilla de planxa ondulada de zinc. En la part superior existixen quatre frontis, un per cada costat de la plaça, de fusta encadellada amb l’escut de la població sobre una llegenda que diu “Mercado” feta en ferro colat. Protegint també el recinte per dalt dels ràfecs laterals, trobem unes mallorquines.

Té una extensió aproximada de 240 m² i una alçada de 25 cm. sobre el nivell del carrer. La coberta és composta, amb un encreuament central i altres cobriments laterals en voladís a altura inferior, que completen la rectangularitat de la planta. El recinte és obert perimetralment, i deixa a la vista l’entramat estructural, que per la lleugeresa forma un conjunt amable dins de l’entorn urbà.

Esta edificació s’inscriu dins de l’anomenada “arquitectura industrial”, la qual naix a finals del segle XIX, i es caracteritza per la utilització de nous materials com el ferro, amb grans possibilitats constructives, que permetia realitzar edificis de gran fermesa amb amplis espais coberts, bona resistència davant els incendis i sobretot una bona ventilació, imprescindible per a la salubritat de les deixalles dels mercats. Hui en dia aquest edifici, a pesar d’haver perdut la seua vessant comercial, en conserva les vessants social i emotiva i continua sent lloc de referència, de trobada i d’esplai de tots els montcadins.

8. PLAÇA DE MESTRE PALAU, 2. “FARMÀCIA”

La farmàcia forma part de l’antiga pla-ça del Mercat, és l’únic edifici en aquest emplaçament que conserva la seua estructura original. Es tracta d’una casa de dues plantes i cambra, amb teulada a dues aigües i dues façanes en cantonada. La façana principal, que dóna a la plaça, és de composició simètrica, coincidint l’eix amb el portal i el balcó. La distribució de buits respon a la tradicional casa a dues mans, encara que amb major llargària de façana, que es absorbida als extrems amb més superfície massissa. Els buits de la cambra, de reduïdes dimensions, se situen coincidint amb els massissos de les plantes de baix. Gaudeix d’una cornisa considerable (uns 60 cm.) sobre la plaça. La façana lateral és asimètrica amb un balcó descentrat a la planta primera i tres buits simètrics a la cambra. La planta s’estructura en dues crugies amb tres murs de càrrega longitudinals.

9. CARRER MAJOR, 10. “BANC DE VALÈNCIA”

Aquest edifici, ubicat al carrer Major, cantonada amb el carrer de l’Arbre, va ser projectat per l’arquitecte Vicente Traver Tomàs i es va començar a construir l’any 1962 en estil casticista.

L’edifici consta de cinc altures, més una torre, i dues façanes en cantonera. Les dependències de l’entitat ocupen les tres primeres plantes (soterrani, planta baixa i primer pis); la resta són vivendes.

Les façanes són tractades d’una manera homogènia i les podríem dividir en tres cossos. El primer cos correspon al soterrani i planta baixa on les façanes són aplacades amb pedra calcària. Una gran porta central i dos finestrals, l’un a cada costat, composen l’accés principal, al carrer Major. Aquest esquema es repetix al carrer de l’Arbre, on la porta ha estat substituïda per un altre finestral i on s’ha afegit una porta d’accés als pisos superiors en el seu extrem dret.

El segon cos de façanes el composen els dos primers pisos superiors. En ells predomina la rajola vista de color roig, emprant-se la pedra en els montants i llindes de les finestres i dels balcons, aquestos embotzinats, i en sis medallons (tres per façana).

El tercer cos el conformen l’últim pis i la torre de coronament. Per dalt la línia d’imposta s’alça una galeria de huit arcs de mig punt a la façana del carrer Major i una altra igual, però d’arcs geminats, a la del carrer de l’Arbre. Per sobre una cornisa i la torre central, on s’ubica el rellotge, que és rematada per l’escut de l’entitat. En aquesta part predomina la pedra sobre la rajola. La pedra és emprada tant el la línia d’imposta com en les bases dels pilars, les llindes i els ornats del coronaments (plaques, gerres).

10. CARRER MAJOR, 14. “CENTRE ARTÍSTIC MUSICAL”

És tracta d’un edifici de dues plantes de grans dimensions amb teulada a dues aigües i façana, originàriament, entre mitgeres (en l’actualitat la mitgera ha quedat transformada en una nova façana).

La façana principal s’organitza amb una composició simètrica de buits, utilitzant-s’hi nombrosos element eclèctics com el tractament de la planta baixa, les llindes dels buits, les balustres en el balcó i en la barana de la coberta, el remat de la cornisa i les cobrepersianes dels buits de primera planta.

En l’actualitat a la planta baixa funciona el Local Social del Centre Artístic Musical i a la planta superior destaca el saló d’actes.

11. CARRER MAJOR, 9

Aquest edifici està situat a la cantonada del carrer Major amb el carrer Ausiàs March. Va ser construït a les darreries de la dècada dels anys vint o a les primeries de la dècada següent. És un exemple de la tendència arquitectònica de l’època: un eclecticisme tardà amb trets modernistes barrejats amb alguns elements típics del regionalisme.

L’edifici el formen una planta baixa i un pis. Posseix dues façanes, flanquejades per pilastres i un xamfrà rodó, disposades de forma simètrica amb un joc d’entrades i eixides dels elements constructius. Ambdues façanes tenen un tractament similar.

La planta baixa presenta un sòcol de pedra polida i un carreuat horitzontal al llarg de les façanes, que presenta la forma de dovelles als arcs carpanells de les obertures (portalada i finestres).

La planta superior trenca amb la inferior en el seu tractament de la façana. La façana és llisa, només trencada per les eixides i entrades de la façana. Cal destacar l’alternança dels balcons, sustentats sobre mènsules, amb baranes de forja i balustrada. Les obertures en aquesta planta estan tractades amb llindes rectes.

La decoració de les façanes es concentra, majoritàriament, en la part superior amb motius geomètrics i d’origen vegetal, com pot observar-se a les mènsules, les llindes i els montants, les pilastres, el fris, la cornisa i el remat. Cal destacar, però, el remat: una balustrada corrida trencada per dos ampits, un en cada façana, decorats amb motius vegetals i de clara tendència modernista.

L’estil modernista també el podem contemplar en el treball de forja tant de les finestres com dels balcons i en el treball de fusta de la porta principal.

12. L’ESGLÉSIA DE SANT JAUME DE MONTCADA

L’actual Església de Montcada, sota l’advocació de Sant Jaume, està situada al Carrer Major, fou consagrada, -segons Sanchis Sivera- pel Bisbe de Troia i auxiliar de l’Arquebisbe Rocaberti, Isidre Aparici Gilart, el 8 de setembre de 1696.

La construcció de l’actual temple sembla que es va iniciar cap a 1647, la data inscrita a la porta de l’esquerra, fa pensar que és la més antiga de l’església. Alguns historiadors afirmen que l’actual temple substituiria a un més antic ubicat en l’actual capella de la comunió, altres parlen d’una primitiva església situada junt al castell o casa senyorial de l’Ordre de Montesa, en el conegut “Ravalet”.

L’església no presenta més façana que la de la seua paret lateral sud, on està situada la porta principal que data de 1697, decorada amb unes pilastres dòriques que sustenten un fris elemental amb boles laterals, sobre la qual hi ha un nínxol avenerat lleugerament adornat i coronat amb frontó corbat, on hi ha una estàtua de Sant Jaume Pelegrí.

La coberta és un teulat a dos aigües i l’absis és completament pla.

El campanar seguix un model comú en esglésies barroques valencianes del segle XVII. De planta quadrada i tres cossos, el primer, massís i sense ornament, inclou la cambra del rellotge.

El segon cos allotja les campanes. Aquest cos té externament en cara dos parells de pilastrons i una cornisa sobre mènsules i barana coronada amb un parell de boles i dues perinoles de pedra als cantons.

El tercer cos, on s’accedeix per una escala feta malbé, és també de planta quadrada, emmascarada per dos contraforts en angle recte a cada cantó, amb aletes menudes a la base. Acaba en un teuladet a quatre vessants, sobre el qual una peça troncopiramidal suporta un penell de forjat acabat en creu trevolada.

La planta de l’esglèsia és molt simple, és un rectangle de 29’5 m. de llargària, 9 m. d’amplària i 9’4 m. d’alçada, al qual s’adherix, al costat nord, la capella de la comunió que, encara que no és molt ampla, és de bon gust arquitectònic. Esta capella és de planta de creu grega amb cúpula sobre petxines en el creuer, rematada per una llanterna amb obertures de mig punt atrompetades que permeten la il·luminació de l’espai interior. La capella de la comunió compta amb l’element més valuós de tot el temple: els sòcols de rajoletes, mostra única de la decoració primitiva.

La nau de l’església té coberta amb volta de canó, arcs faixons i llunetes. Consta de sis seccions, de les quals, la del capsal, un poc més estreta, està ocupada pel presbiteri, i la dels peus pel cor. Una prolongació curta i rectangular per ambdós costats degué allotjar el sagrari a l’est (ja no hi és, però se’n veuen restes) i el baptisteri a l’oest. L’entrada lateral afecta la tercera secció (des dels peus) que també té accés en la part oposada a la capella de la comunió, l’eix de la qual és oblic al de la nau central del temple.

L’ornamentació, capitells dels pilastrons inclosos, és molt simple i notablement adulterada en les reformes de la postguerra. Un entaulament motlurat i pasta amb balustrada metàl·lica és l’única cosa destacable.

El retaule de l’altar major d’estil barroc, fet en fusta i pa d’or, es va perdre l’any 1936. No s’ha reposat. En l’actualitat, l’altar ha estat reconstruït en marbre seguint les línies de l’anterior, malgrat no ser idèntics. Els retaules de les capelles laterals s’adapten, sense valors especials, al to eclèctic de l’ornamentació, llevat de la capella de la Verge del Rosari, de fusta tallada i obscura, amb baix relleus de figures estilitzades en rectangles d’estil actual.

13. CONVENT DE LES RELIGIOSES FRANCISCANES

A esquenes de l’església de Sant Jaume trobem el convent de les religioses franciscanes que està format per dues edificacions: l’antic asil, que dóna al carrer Salvador Giner, situat a continuació mateix de l’església, i el convent al carrer Isabel la Catòlica.

L’asil està format per dues edificacions adossades, de dues plantes d’alçària i teulada a dues aigües, amb fronteres planes de composició simètrica, finestres dalt i baix i portes d’accés en planta baixa. La imposta i la cornisa queden remarcades.

El convent està format per quatre cossos d’edifici, de dues i tres plantes, que conformen un edifici de planta quadrangular amb quatre façanes i claustre central.

El cos que és frontera al carrer Isabel la Catòlica, encara que retirat i separat d’aquest per una tàpia, és de dues plantes, així com també el posterior, paral·lel amb aquest, mentre que els cossos laterals són de tres altures. Tots ells estan coberts amb teulada a dues aigües. La frontera al carrer és de composició simètrica amb l’accés central.

Els paraments exteriors són de maçoneria de pedra combinada amb la rajola vista que s’utilitza en imposta, cornisa, brancals, llindes i cantoneres.

Junt al convent, trobem la veritable joia del conjunt arquitectònic: la capella. Consagrada en 1950, contrasta la sobrietat de l’exterior amb la senzillesa del seu estil neogòtic a l’interior.

La capella, que es caracteritza per la seua verticalitat, és d’una sola nau amb absis poligonal i cor. La nau la conformen sis trams separats amb pilastres compostes per columnes coronades amb capitells amb motius vegetals. D’ells arranquen les nervadures de les voltes de creueria que cobrixen la nau. El mateix esquema es repetix a l’absis.

Rep la llum exterior mitjançant dotze finestres d’arcs ogivals cobertes amb vidrieres policromades, dos per tram, que representen personatges vinculats amb l’ordre franciscana: a l’esquerra trobem a la Mare Francisca Pascual Domènech, fundadora de les Religioses Terciàries de la Immaculada Concepció que va nàixer a Montcada en 1833; Sant Lluís, rei de França; Santa Margarida de Cortona, Sant Antoni de Pàdua i Santa Rosa Viterbo; a la dreta Sant Bonaventura, Santa Isabel d’Hongria, Sant Bernardí de Siena, Santa Clara d’Assis i Sant Joan de Capistrà.

A l’absis es troba l’altar i el sepulcre de la Mare Francisca, ambdós de marbre i realitzats per Salvador Pascual. A ells s’accedix mitjançant un cancell daurat. Dalt l’altar, en un nínxol d’arc conopial, es representa el Perdó d’Assis, quan, en 1216, Crist i la seua Mare, envoltats d’esperits celestials, s’apareixen a Sant Francesc a la Capella de Santa Maria dels Àngels, a la Pociúncula, i on aquest va rebre la indulgència per a aquells que visitaren esta església. A la dreta de l’altar, damunt d’una peanya trobem la imatge del Sagrat Cor de Jesús amb dosser i, de la mateixa manera, a l’esquerra la de la Immaculada Concepció. Tota l’obra escultòrica és del mestre Ponsoda.

Als peus trobem un cor on s’ha de destacar un enteixinat de fusta policromada.

La capella conserva el púlpit. Està fet de fusta i es sosté per una columna salomònica. S’accedix a ell per un arc conopial des de l’exterior.

14. PALAU DELS COMTES DE RÒTOVA

El palau dels comtes de Ròtova està situat al nucli primigeni de la ciutat, a la zona del Ravalet, i va ser edificat a les darreries del segle XVIII o començaments del XIX quan Montcada era lloc d’esplai de la noblesa i de l’alta burgesia valencianes. D’estil neoclàssic, és similar al museu Sant Pius V de València. De l’edifici original només es conserva la façana principal i la lateral que dóna al carrer Major: la resta va ser majoritàriament enderrocat, reconstruït i adaptat per acollir les dependències de l’Ajuntament a començaments de la dècada dels noranta.

La planta del palau és rectangular i l’estructura original s’alçava amb murs de càrrega fets de rajola massissa, travats per altres de perpendiculars. La nau principal està orientada cap a l’est, és de tres plantes i es troba flanquejada per dues torres. Originàriament a les terrasses de les torres s’accedia per una mena de minarets que van ser enderrocats a les darreries del segle XIX o principis del XX. La resta de l’edifici és de dues plantes. L’escala principal se situa en un lateral (nord-est) i hi ha un pati rectangular al centre (hui cobert).

La façana principal està composta per set arcs de mig punt que conformen la porxada del cos principal, amb dues torres als laterals. Al damunt s’hi troba la planta noble de l’edifici (amb el saló principal, l’actual saló Ausiàs March). Les dependències de les plantes superiors s’obrin a l’exterior mitjançant miradors que a la façana principal es troben flanquejats per franges verticals que formen falses pilastres coronades amb capitells. Les torres les trobem també decorades amb falses cantoneres. La resta de decoració de l’edifici, als llindes i muntants de les obertures i a les cornises, encaixen també dins de la tradició neoclàssica, com la balustrada que remata tot l’edifici.

El palau conté dos jardins, un davanter, el principal, i un altre posterior que fa de separació entre l’edifici principal i les cavallerisses.

15. L’ERMITA DE SANTA BÀRBARA

En el nord-oest de la ciutat de Montcada, sobre una suau lloma calcària va ser construïda, a la segona meitat del segle XVII, l’Ermita de Santa Bàrbara, damunt d’un altre santuari dedicat a Sant Pons.

És una edificació de planta de creu llatina amb cúpula cega sobre petxines policromades i sostre de volta de canó. L’atri, situat a la façana sud, se superposa al cos principal mitjançant una galeria de set seccions amb set arcs frontals i dos de laterals. És l’element arquitectònic exterior més interessant i conferix horitzontalitat i grandiositat a la façana. Aquest espai és cobert interiorment amb voltes esquifades falcades sobres pilastrons i arcs desiguals. El del mig i les dues parelles dels extrems són de tres centres i els contingus al central de mig punt (AA B A B AA).

L’entaulament està format per dues motlures lleus amb una franja entre elles pintada de mangra. L’obra a l’exterior és de rajola vista de diverses grandàries, però de gruix constant. Els pilastrons d’ordre dòric tenen un lleu éntasi. Una cornisa i una teulada de tres vessants completa esta part.

Per damunt l’atri s’alça la façana de perfil corbat que engloba els alerons i acaba en una balustrada i una espadanya que servix de campanar. L’espadanya és, en els seus laterals, de perfil corbat i presenta dos buits per a campanes. En la façana existixen dos rellotges de sol, un a cada costat de la finestra central. A la dècada de 1920 encara es podia apreciar els esgrafiats que decoraven la façana. Boles i perles de pedra són els elements ornamentals que la coronen, amb un penell dalt l’espadanya.

El creuer està cobert per una cúpula sobre base octogonal. A l’exterior la cúpula està coberta amb teules, algunes de les quals vidrades en cobalt formant huit franges verticals, i la corona una creu de forjat senzilla. El creuer té dos finestrals, els quals són, junt amb la dels peus, les úniques obertures directes d’il·luminació en tot l’edifici.

Entre el creuer i l’absis s’allotgen dos espais amb dos nivells cadascun, els baixos per a la sagristia i la capella de la comunió i els de nivell superior per a l’arxiu i l’orgue. A l’exterior, fan que el conjunt de l’edifici forme com una “H” l’eix horitzontal de la qual és la nau central.

L’església no té relació estructural amb aquesta façana i es manté quasi exempta. Als murs s’observen restes d’altres construccions enderrocades. L’eix longitudinal cobert per teulat a dues vessants es reforça amb contraforts entre els quals s’allotgen les capelles laterals.

Al costat Est subsistixen les restes d’un aljub: un prisma octogonal de rajola amb una pica de pedra.

L’interior de l’ermita és d’unes proporcions molt belles. L’estètica prima sobre la simple incidència de l’estructura (açò s’evidencia en els finestrals simulats de la nau central). Es cobreix amb volta de canó amb llunetes i arcs feixons. L’ornamentació és majoritàriament geomètrica i molt senzilla, encara que trobem decoració de tipus vegetal. Suposa una cultura acadèmica pròpia del moment en què València veu l’auge del neoclassicisme.

Pilastrons acanalats amb lleus èntasis (com al porxó) amb un arquitrau gran motlurat, gotes i llaceries esquemàtiques són pràcticament tots els elements ornamentals.

Els retaules de capelles laterals i el creuer formen tots pintats en “trompe l’oeil” i servant el neoclassicisme del conjunt. Tots igual: dues columnes de jaspis falsos amb capitells jònics i corintis (segons les capelles), arquitrau ornamentat, frontó corbat amb timpà amb escenes (al·lusives a la imatge devocional que arreceraven) en grisalla i al cim un bou decorat amb fàscies i símbols iconogràfics.

L’altar major està presidit per un retaule d’obra que reproduix el model dels retaules de les capelles laterals a major escala. Quatre columnes corínties es disposen al voltant del nínxol on s’ubica la imatge de la santa titular. Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, sants agraris en la tradició valenciana, flanquegen el retaule. Sustentat per les columnes trobem un arquitrau ornamentat amb frontó corbat on es representa una al·legoria de l’Esperit Sant. Flanquejant aquest es troben dues escultures que representen dues virtuts.

Les petxines també tenen pintures al·lusives a les virtuts en grisalles amb inscripcions de difícil conservació.

El conjunt té una unitat estilística estimable i uns valor arquitectònics/estètics importants.

Cal destacar també, a l’exterior, l’empedrat que, fet malbé per la plantació de palmeres, està distribuït amb grans cercles entrellats. Hui en dia ha estat cobert.

16. MOLÍ DE LA SÉQUIA DE MONTCADA

El molí es troba a l’encreuament de la sèquia de Montcada i la carretera de Montcada a València. L’existència d’aquest molí està documentada des del segle XIII (Llibre del Repartiment). Malgrat que la fàbrica de l’edifici actual és del segle XVIII es creu que ocupa l’antic solar del molí medieval.

És un edifici de dues altures amb una planta irregular. Es poden diferenciar dos cossos amb cobertes de teula a diferents aigües. L’un és edificat sobre pilastres de pedra amb voltes d’arc rebaixat, fetes de rajola vista, damunt la pròpia séquia de Montcada. És el molí pròpiament dit, on trobem les moles i els cacaus. L’altre és un cos afegit pel nord. L’estructura de l’edifici està composta per murs de càrrega de rajola i maçoneria i pilars interiors. Les façanes, caracteritzades per l’abundància de finestres i balcons, conserven encara alguns exemples de finestres atrompellades, reixes originals i carregadores de fusta vista.

A ponent l’edifici té un cos més modern. Annex al molí trobem la comporta principal de la séquia que hi forma una mena d’assut.