“Cines a Moncada”, Arabella León

Arabella León Muñoz va estudiar els cines de Moncada, en una història apassionant d’un món que pareix que haja deixat poca senyal en la memòria recent. Per a entendre la importància social del cinema i de les sales de projecció només cal pensar que en diferents moments al terme de Moncada han hagut onze sales, comptant sis sales comercials, dos cines parroquials i tres terrasses d’estiu.

La història dels cines es reflexa necessàriament en moltes de les històries de vida que recollim a l’apartat de Memòria oral.

Cines a Moncada

Arabella León Muñoz

Fabulós cartell artesà sobre superfície metàlica de la pel·lícula de Laurel i Hardy (‘El Gordo i el Flaco’) Accidentado viaje en automóvil, possiblement amb el títol reinventat en algun moment de la distribució. Col·lecció particular, anys 30 del s. XX.

Les raons per les quals el cine patix un primerenc i fecund auge, són diverses. D’una banda, són motius semblants als que van produir l’auge de la novel·la històrica en el segle XIX durant el Romanticisme. Les sales de cine tenen el seu antecedent en els teatres, i en les seues representacions que tant d’èxit van tindre durant el segle XIX. Encara que van seguir duent-se a terme obres de teatre, la novetat i naturalesa del cine com a espectacle, va fer que es buscaren escenaris exòtics i antics emplaçaments teatrals per a atraure un gran nombre d’espectadors a les sales d’exhibició. D’altra banda, la realització d’arguments que transcorren en llocs remots, permet als guionistes i directors plantejar reflexions filosòfiques i inclús morals relacionades amb el moment en què es viu, però que a l’estar situades dins de moments històrics, adquirixen un aire més exemplificant i universal. El cine ha marcat la manera de veure en molts aspectes, per exemple la visió que tenim de determinats paisatges, contribuint a la idealització de moments concrets de les nostres vides.

Imatge de l’estat actual de la façana del Teatre- Cine Ideal-Rosales.

A més, a partir dels anys 50, amb el desenrotllament de la televisió i dels mitjans de comunicació, la indústria del cine fa que es potencie la cultura de masses i l’oci com a conseqüència. Va haver-hi una època en què anar al cine era tot un esdeveniment, era un temps en què la televisió no existia i en 1956 eren pocs els que en tenien una, a més, tenia un sol canal. Va ser el gran moment dels cines com a forma d’oci per excel·lència. A causa de l’envergadura general de les edificacions van sorgir zones d’oci, com ara la zona de l’Estació de Moncada. En la contornada existia un passeig de vianants apegat a les vies, on s’ubicaven tres cines i dos terrasses d’estiu. En esta zona, els jóvens disfrutaven de l’oportunitat de festejar, i tenien al seu abast la distracció per a completar eixes vesprades de diumenge.

En 1935 trobem notícies en la documentació municipal d’almenys tres cines a Moncada. El Gran Cinema, l’Ideal Rosales i el C.D. de Moncada. El primer pertanyia al senyor Joaquín Catalá Navarro i estava situat en el carrer Dr. Pastor, actual carrer Barreres, tenia un aforament de 502 persones. Si omplien la sala, en eixa sessió guanyaven 184 ptes. Actualment en el seu lloc hi ha un edifici de vivendes.

Fullet de mà de la pel·lícula Gracia y simpatía (1934), dirigida per Harry Lachman amb Shirley Temple. Col·lecció particular.

L’Ideal Rosales per eixes dates pertanyia a l’empresari en José González Igual. Estava situat enfront de l’estació de Moncada, en un imponent edifici que encara es conserva, amb decoracions modernistes. En la seua façana indica l’any de construcció, 1925 i, en la seua estructura es veu clarament la disposició en dos altures d’este tipus d’edifici. Es projectava des de la segona planta i en eixa altura hi havia una zona destinada al que es coneixia popularment com “galliner”, amb entrades més barates, on els xiquets pujaven a fer soroll amb els peus quan passaven una pel·lícula de vaquers. Este cine tenia 12 llotges especials que costaven 2,50 pessetes cada un. L’entrada general costava 0,20 pessetes, així que hi havia una gran diferència de preu. Podia albergar a 850 persones més les llotges.

De l’últim dels tres, a penes hi ha referències. Sabem que estava en el carrer Colom i que era el més xicotet, amb tan sols 100 localitats. En 1937 i 1938 el control dels espectacles els gestiona l’UGT, en estos anys de Guerra Civil pareix perdurar només l’Ideal Rosales referit en la documentació administrativa municipal. A partir de 1939, torna a mans de l’empresari José González Igual. Després de la Guerra els preus es tripliquen. Eixe mateix any apareix El Gran Cinema de nou però amb un amo distint, el senyor Blas Salavert Torres. Estes dos sales perduren en el temps sense complicacions fins que en 1943 apareix en la documentació el cine Novedades, situat al carrer Barreres. A meitat dels anys quaranta, ja són tres els cines oficials els documentats, amb els impostos que han de pagar per l’activitat.

Imatge de l’estat actual del cine Novedades, amb el castigat ròtul de la façana (“TEATRO NOVEDADES”).

Novedades en l’actualitat. L’entrada principal amb motllures i fornícula per al cartell, amb la sala al fons i les columnes dels palcos.

Novedades en l’actualitat. La situació de la pantalla, amb una motllureta rivetejant tot el contorn.

Novedades en l’actualitat. La sala des de dins cap a fora.

Cartell de Los tres mosqueteros (1948), dirigida per George Sidney amb Gene Kelly i Lana Turner.

Cartell de Las minas del rey Salomón (1950), dirigida per Compton Bennet i Andrew Marton amb Deborah Kerr i Stewart Granger.

En 1953 trobem l’expedient per a l’obertura d’un cine parroquial en Massarrojos. La peculiaritat és que el terreny on es va construir pertanyia al terme municipal de Moncada, d’ací la petició administrativa. Eixe solar era propietat de la parròquia però la iniciativa la van prendre els veïns del poble, així, doncs, ho van construir de manera desinteressada els caps de setmana. Respon a l’èxit previ de les projeccions a l’aire lliure en la plaça d’El Somiador, utilitzant una càmera de cine portàtil Revere 16. Actualment, este cine es manté pràcticament intacte, encara que té altres usos.

Cinema de Massarrojos des de l’entrada.

Detall que es conserva de les tarifes de les entrades.

Cinema de Massarrojos des de l’escenari.

Un poc més tardà és el cine parroquial de l’Ateneu, propietat del Patronat d’Educació i Cultura, amb capacitat per a 800 persones. Estos tipus de cine no només se cenyien a la censura, com la resta, sinó que a més tenien una classificació especial de les pel·lícules. Dins dels films aptes per a la projecció existia una classificació de l’1 al 3 depenent del nivell d’adequació de la pel·lícula per a un lloc parroquial.

Exterior de l’Ateneu.

La trajectòria de tots els cines passa per distintes etapes en què se succeïxen ampliacions i canvis de propietaris. En 1961 una societat anomenada DURALFE S.A adquirix l’explotació de les sales Ideal Rosales, Novedades i Gran Cinema. En les dos últimes es van obrir dos terrasses d’estiu que, aprofitant la seua ubicació i fent ús d’una finestra, donaven la volta al projector i projectaven la imatge en una paret blanca. A més, disposaven d’un bar amb taules perquè la gent disfrutara de la sessió. La febra de l’oci inunda tots els racons i en este mateix any se sol·licita permís per a projectar en un solar, en la carretera de Moncada a Náquera, dos vegades per setmana durant agost i setembre pel·lícules en 16 mm. Així, doncs, Sant Isidre de Benagéber també tindria cine, encara que segons la documentació investigada, pareix que no es van aprovar els permisos per a la seua obertura.

En 1965 hi ha una reobertura per a la temporada d’estiu del Cine Casablanca, propietat de Vicente Lluesma Rodrigo. Este cine estava situat en el carrer Pintor Sorolla, projectava sobre la paret i era prou conegut. Actualment hi ha un edifici de vivendes en el seu lloc, però es conserva l’arrancada del mur que el rodejava. En les obres realitzades d’adequació del carrer, es van trobar els banys darrere de la pantalla.

Mur supervivent del Cine Casablanca.

En una ressenya de 1971 s’indica que l’empresa DURALFE S.A. manté tots els cines excepte el parroquial que pertany al Patronat d’Educació i Cultura. El cine Iris acabava de ser construït en eixe moment i hi cabien unes 1500 persones. L’accés estava ubicat en el carrer Lluís Vives (antiga nau de Mercadona) i també estava preparat per a ser teatre.

El fi d’esta activitat està relacionat amb les transformacions socials. A meitat dels anys 80 del segle XX, les connexions amb la ciutat són més fluides i barates, l’accés als cotxes, televisions i altres formes d’oci són accessibles i freqüents, i estes sales comencen a emmudir per a deixar pas a poc a poc, a les tecnologies que entren amb força en les llars. Amb este declivi, es perd la memòria d’un poble que va ser feliç veient pel·lícules en 16 mm.

Situació del Cine Iris.

El treball d’investigació per a l’article ha sigut extens, hem localitzat fotografies antigues, material cinematogràfic, cartells, programes de mà, testimonis, etc… Continuem recopilant informació ja que la intenció és fer una exposició amb el material recollit. L’objectiu és reconstruir un trosset de la història recent. Agraïm l’ajuda a totes les persones que han col·laborat, gràcies per ser conscients que entre tots sumem. Fem memòria de Moncada.