Visita guiada per Moncada amb perspectiva de gènere

Dijous 9 de març de 2017, sis i mitja de la vesprada.

En col·laboració amb el Col·lectiu de Dones Feministes de Montcada i en el marc de les activitats pel Dia de la Dona, celebrem una «Visita guiada» pel casc urbà amb perspectiva de gènere. Del que es tracta és d’adoptar una perspectiva que contemple la qualitat urbana per a la “vida quotidiana”. És una reflexió iniciada per l’urbanisme feminista fa algunes dècades que s’utilitza en l’actualitat per auditar la qualitat urbana de barris i ciutats[1].

Molt sintèticament, este enfocament parteix d’uns indicadors mínims que caldria tindre en compte:

• la proximitat de serveis a nivell veïnal, barrial i suprabarrial;
• la vitalitat dels espais, i la del seu ús per a distints sectors de la població;
• la diversitat d’eixos espais: diversitat de persones que en fan ús, de comerços, serveis, utilitats (jardins, jocs infantils…), d’usos (banquets, compres…);
• l’autonomia que garanteix a les persones: accessibilitat, absència de percepció d’inseguretat, etc.
• representativitat de l’espai per als usuaris: respecte a la història i costums de la població, reconeixement del paper de les dones, dels treballadors, participació ciutadana, etc.

A partir d’estos indicadors podem avaluar la qualitat urbana en diferents aspectes. Este és un xicotet informe, sol·licitat per les persones participants, del que es va diagnosticar en el passeig.

L’itinerari es va dissenyar amb dos sessions de treball prèvies amb el Col·lectiu de dones, en interior i exterior, i un recorregut propi dels tècnics d’Heterotopia. Es tractava de percebre distints ambients urbanístics i avaluar-los col·lectivament. Cal dir que la participació en la visita va ser molt activa.

Un grup de més de trenta persones al qual el Col·lectiu va proveir d’una pancarta i algunes siluetes de dones, a tamany real, amb missatges crítics sobre la situació desigual de la dona en l’actualitat i sobre la violència de gènere. En el grup hi havia almenys dos terceres parts de dones.

Un fragment de la banda sonora que Bernard Herrmann va compondre per Psicosis (Alfred Hitchkock, 1960) proporcionava un marc sonor inquietant al recorregut, especialment en zones fosques.

Avinguda Comunitat Valenciana

Eixim de l’Ajuntament, des d’on expliquem l’enfocament proposat i els cinc indicadors de què fem ús. Al jardí de l’Ajuntament ens preguntem per què no hi ha banquets, per què no es dóna vitalitat a un jardí com este, de manera que s’humanitze l’entorn per xiquetes i xiquets menuts amb familiars, gent major, etc. L’urbanisme feminista suggereix que els espais intermedis, de transició entre l’espai públic i l’espai privat, tant en equipaments com en habitatges, oferisca opcions de relació i d’intercanvi. Per exemple, que una persona acompanyada puga anar a fer una gestió i trobe un espai amable per estar amb un xiquet, per exemple.

Ja a l’Avinguda es parla del model urbanístic adoptat, amb cases exemptes, amb el seu propi jardinet «emmurallat» que les aïlla del carrer i que invisibilitza les vianants -reduint la «vigilància informal» que proporcionen els veïnats actius i augmentant la percepció d’inseguretat, i per tant disminuint l’autonomia de les persones, especialment de les dones. Els carrers perden així vitalitat, minven les opcions de convivència entre veïn.s. El poble entés com a comunitat es ressent.

Des de l’avinguda es veu el gran edifici d’Hisenda, a l’altra banda d’un solar que s’utilitza com a pàrquing. Algunes dones majors es pregunten per què no se li va fer una entrada mirant al poble, de manera que cal rodar tot l’edifici per poder entrar. Des d’un enfocament feminista es vol que els equipaments públics tinguen activitat i visibilitat sobre l’entorn. En este cas s’ha perdut l’oportunitat de donar accés a l’edifici i seguretat a un solar sacrificat als cotxes.

Més endavant hi ha una explanada bastant gran, envoltada d’arbres i gespa, amb uns quants bancs i on juguen amb un baló uns pocs xiquets. A un extrem hi ha un escenari, la gent suposa que s’hi ha sacrificat l’espai, lliure d’equipaments de jocs infantils o qualsevol altra cosa, per poder usar-lo per fer concerts. Tot i això, pareix que l’activitat escènica és pràcticament inexistent, i l’espai no ofereix vitalitat ni al·licients per a la diversitat d’usos.

La pròpia avinguda, amb uns pocs bars a una única banda i una mena de jardinet paral·lel a les cases, pareix mal utilitzada. És un gran espai en què no pot haver molta activitat (per seure, per jugar…) fora del pas dels cotxes i les escasses terrasses dels bars.

Avinguda Germanies

A l’arribar a l’extrem del carrer parlem de la rotonda provisional que complica la circulació de vehicles però també la de les persones. A l’altra banda de la rotonda està la via del Metro, una autèntica frontera per al poble, un mur que divideix dos zones de difícil interrelació, pràctica i simbòlica. D’una banda es parla d’una zona desolada, sense vitalitat i on se sap que ha hagut agressions a dones. De l’altra es parla de la reivindicació històrica del soterrament de les vies, o, si més no, de la possibilitat de llevar els murs com es va fer a la ciutat de València (amb el Tramvia), on el trànsit era igual al que passa ara per Montcada. Es tractaria de recuperar eixos carrers per a les persones i normalitzar la relació amb l’extramurs, que es relaciona més amb Alfara que amb el seu poble.

A l’Avinguda de Germanies comença a fer-se de nit i es parla d’algunes zones fosques, que és una de les reivindicacions comunes a tot el poble.

Es parla de l’edifici singular de la Comunitat de Regants de la Real Séquia de Montcada, i de com està infrautilitzat. També d’un xicotet jardinet un poc més endavant, que no dóna espai per reposar i que pareix amagar un solar.

Al tram final del carrer ens trobem amb voreres de mig metre d’alçada i d’entrades a edificis altíssimes, impracticables per a gent amb diversitat funcional: persones amb carrets de compra, de xiquet.s o amb mobilitat reduïda, de manera que es dificulta la seua autonomia. Tot i això, cal dir que totes les voreres amb què ens trobem tenen rampes per accedir-hi a quasi tots els cantons.

Carrer Barreres

Pel carrer Barreres arribem a la part més vella del poble. Hi ha trams foscos (per exemple, el raconet monumental del carrer Corbella), però el que més crida l’atenció és la poca activitat al carrer. La falta de vida en els baixos, que aporten sociabilitat (diversitat i vitalitat) i una vigilància informal. En este punt es parla de com la concentració del comerç en supermercats i centres comercials ha buidat els carrers d’activitat. La major part dels participants recorden desenes de comerços desapareguts. L’impacte d’esta desaparició no ha estat ben avaluada, minva la qualitat urbana segons uns criteris que valoritzen la vida quotidiana.

En arribar en front de l’església passem pel parc. En este moment no hi ha molta gent. Els passejants es dolen de la poca activitat del quiosc. El jardí és bastant gran, es parla de la necessitat de banys públics a tots els parcs, que donarien autonomia especialment a les persones majors; de situar els banquets enfrontats per facilitar l’activitat de grups de persones; i potser d’augmentar i diversificar els jocs infantils, també segons distintes edats: per a molt menuts, més majorets i fins i tot per a joves adolescents.

Carrer Major

El primer que sobta del carrer Major és la fosca amb què s’hi troba. Com la resta del poble, tampoc no hi ha massa activitat, i algunes companyes parlen de por per anar-hi per la nit i de falta de visibilitat fins i tot per trobar el pany de la casa.

Per a les persones amb diversitat funcional es parla de les dificultats dels «reguers» laterals i voreres elevades, que té difícil solució.

Carrer Ausiàs Marc // Avinguda Ferran el Catòlic

Es tracta d’una zona més nova amb bones voreres. Les persones amb diversitat funcional presents en la visita (mares amb carrets de bebés i una persona en cadira de rodes) fan xicotetes observacions. Al grup, les dones de més edat comencen a cansar-se. Al llarg del recorregut no hi ha bancs per parar-se un poquet, la qual cosa també afecta la seua autonomia.

Avinguda Mediterrània

Arribem al gran parc de la Mediterrània. Les primeres observacions són per la falta de llum en algunes zones. Es parla de la necessitat de banys públics i de bancs enfrontats per facilitar l’activitat de grups. Es diu que l’espai està saturat i que caldrien altres parcs en altres llocs del poble. Aprofitar zones verdes com l’Ermita de Santa Bàrbara, per exemple, o els solars i espais buits al voltant del poble, o els parcs i jardinets amb què ens hem trobat pel camí, començant pel propi jardí de l’Ajuntament.

També hi ha queixes sobre l’estat o la neteja d’alguns jocs infantils.

Carrer Clara Campoamor

Acabem en un dels dos únics carrers dedicats a dones a tot Montcada (tret de santes i regines), que indica que no es troben representades al seu propi poble. El carrer es troba en una zona urbanitzada però buida d’habitatges. Es parla d’alguns problemes d’accessibilitat i de la falta de cura dels solars, que es podrien habilitar per a ús públic.

Sense cases, amb solars impracticables, no es pot esperar vitalitat o diversitat. Més aviat hi ha de nou una sensació de frontera, de límit. Es podrien pensar maneres d’integrar estos espais per algun tipus d’activitat que obrira el poble a l’horta, en compte de posar límits a l’activitat de veïnes i veïns.

El grup es disol però es manté un sentiment de comunitat, una solidaritat que fa que molts continuem els comentaris prenent una cervesa. Ens proposem continuar col·laborant i treballant en este enfocament. Ha sigut un acte tan lúdic com formatiu i reivindicatiu, singular i de molta riquesa.

[1] Veure, per exemple, Adriana Ciocoletto / Col·lectiu Punt 6 (2014): Espais per a la vida quotidiana. Auditoria de Qualitat Urbana amb perspectiva de Gènere. Disponible a http://www.punt6.org/ca/guies-propies/