Vicentica Gascó Ballester, entrevista per Pau Pérez

Vicentica, sola i amb Vicent Marqués, el seu home, tal com l’hem coneguda, plena de vitalitat i de bon humor.

Vicentica Gascó Ballester va nàixer el diumenge 6 de setembre de 1931, en una caseta del carrer de Badia, enfront de la caserna de la guàrdia civil. Conservava una memòria clara del temps de guerra i postguerra, i resultà un bon testimoni dels fets en Montcada i en Alfara, a on va anar a viure després de casada. L’entrevista es feu amb participació del seu fill, Vicent Marqués Gascó, que ha col·laborat sovint amb Moncadapèdia. Fa algun temps vam entrevistar també a la germana de Vicentica, Amparín Gascó Ballester, amb qui compartia també els sobrenoms familiars de les Polides o les Blanquetes. Tenen en comú la lucidesa i un sentit de l’humor molt contagiós.

Pau Pérez Duato (1988) és un historiador que ha estat investigant la guerra civil a la comarca de l’Horta nord. És coautor amb Vicent Garcia Devís de El triangle de les màquines. Obrers i patrons a Vinalesa, Foios i Meliana (Afers, 2023); i amb Alex Gutiérrez Taengua et ál. de La postguerra a les comarques valencianes: L´Horta Nord i la partida judicial de Xàtiva (1939-1943) (Diputació de València, 2019). En solitari ha publicat, entre altres, la monografia Memorias de un republicano de Massamagrell: Juan Falcó Vidal (Tirant lo Blanch, 2022). De les nombroses entrevistes fetes en el curs de la recerca sobre la nostra comarca, es pot escoltar i llegir íntegrament Pau Pérez (2018), «Entrevista a Bartolomé Pascual Chapa», llaurador d’Alfara del Patriarca.

Com que l’entrevista de Pau està més adreçada al tema de la Guerra Civil, Vicent Marqués ens ha ajudat a completar el relat de la vida de sa mare. Era filla d’Enrique Gascó Estellés i de Vicenta Ballester Pascual. De la seua infància en guerra, Vicentica contava com la gent del Barri corria cap als refugis quan veia les llums antiaèries del port de València. També recordava que hi havia un hospital militar a l’escola pública, hui Centre Cultural Blasco Ibáñez, i com sa mare llavà la roba d’un soldat que conegueren allí a canvi d’una petaca de tabac. En casa de l’àvia van tindre hostejat un altre soldat de Sevilla amb qui van fer amistat i que anys després encara venia a visitar-los.

La vida de Vicentica i de les dones (i hòmens) de la seua edat va ser de molt de patiment, amb l’experiència de la guerra i sobretot de la postguerra, la fam i la repressió. Una tia materna de Vicentica, la tia Rosa, que havia perdut al seu fill, va ser dida —mare de llet— d’una senyoreta de València. Arrel d’allò van tindre una forta relació amb esta família, que tenia una joieria a la plaça de Saragossa, davant del Miquelet. En “agraïment”, la senyoreta, que sempre va ser “la padrina” de les xiquetes, s’endugué a Vicentica de criada a sa casa, i la tingué “en amo” uns quants anys. Tenia 13 anys, i allò va motivar, per exemple, que la seua germaneta Amparín, de 9, haguera de deixar-se l’escola per cuidar del seu germanet Enrique.

Imatges de la infància de Vicentica. Les dos primeres són d’abans de guerra, aproximadament de 1931-32 i 1935-36. La de la comunió és foto de J. Derrey, un dels grans fotògrafs de València, i entenem que estarà feta en la immediata postguerra, 1940-41.

Vicentica deia que allò li va ensenyar molt, entre altres coses a espavilar-se per la gran ciutat. Després també va estar servint en casa del cap de trens de l’estació central de València, on s’havia de posar davantal i còfia a disgust quan hi havien visites.

D’ahí va passar a treballar en la Iutera de Foios, cap a on eixien en grup a les tres i mitja de la matinada per posar-se a les quatre i vint, com també contà la seua germana Amparín en la seua entrevista. De vesprada s’havia de fer càrrec del germanet.

Vicentica, en dos fotos d’adolescent amb el mateix vestit, suposem que a meitat dels anys 40. En la segona està passejant pel centre de València, que era una ciutat que ella coneixia molt bé, de brasset amb la seua amiga Carmen Roca, que anava de dol per algun parent. La tercera és foto d’estudi de Sanchis, i la mostra uns pocs anys després —cap a 1950.

En juny de 1954, als vint-i-dos anys, es va casar amb Vicent Marqués Noguera, amb ganes d’eixir de casa i de fer la seua vida. Com no hi havia diners, es van instal·lar en casa d’una tia del marit, que els llogava una habitació a l’antic carrer Salvador Belmonte, hui Ausiàs March, en Alfara del Patriarca. Estigueren ahí de l’any 54, quan es van casar, fins a l’any 58, en què compraren un solar i es van fer una casa al carrer Calvo Sotelo, hui Bonifaci Ferrer.

En les primeres fotos posa de clavariessa a la porta de casa, al carrer Bonifaci Ferrer d’Alfara, sola, amb el seu germà Enrique i sa mare, Vicenta, i finalment a la porta de casa: són el seu germà, la seua filla Rosario, la seua germana Amparín, la mateixa Vicentica i Vicente, el seu home.

Vicentica es considerava “del Bàrrio” (de Badia), encara que Alfara li tirava molt. El seu home, forner al rajolar de Bonet, era un alfarer de pro.

Van tindre tres fills, Vicent, Rosario i Empar. Amb el creixement de la família va deixar de treballar en nòmina, però a temporades li tocava complementar el jornalet del seu home: hi havia a Alfara un magatzem on es llavava i s’encaixava o s’ensacava la verdura de temporada. Més avant, amb els fills més majors, estigué cuinant i servint en casa d’uns farmacèutics de Rocafort. Fou una persona molt treballadora que no va defugir cap esforç.

En l’aspecte més personal, era una dona molt oberta i disposada a ajudar al veïnat. Vicent la recorda amortallant difunts d’alguna veïna, o passant la llista per curar l’enfit. Va ser de les sòcies fundadores de l’Associació contra el Càncer d’Alfara.

A Alfara igual li deien Vicentica que Rosario, com a la germana del seu home, o Vicentica la Salsera, perquè Salsero era el malnom familiar del seu marit.

Vicentica faltà el 14 d’octubre de 2019, mesos abans de nàixer els dos primers rebesnéts.

*

Pau Pérez, Entrevista a Vicentica Gascó Ballester

Entrevista realitzada el dimecres 13 de juny de 2018.

Molt bé, Vicenta, abans de tot, per a fer un catàleg de l’entrevista… vosté es diu Vicenta…

Gascó Ballester.

Gascó Ballester. Va néixer, Vicenta, vosté…

En el 31, el dia 6 de setembre del 31.

M’ha dit el seu fill que vosté era natural de Montcada, no? Els seus pares també eren de Montcada?

I els meus iaios també [risses]! Ma mare nasqué per Sant Miquel, que ahí deien Les Eres aleshores i encara diuen. I allí dalt deien… com les casetes de baix eren més xicotetes, deien les casetes i el barri de Badia. Saps? Però aleshores la gent de Montcada es creia més rica que la del barri. En el barri era gent molt treballadora, els millors obrers estaven allí, hi havien molts drapers, que canviaven els draps per escurada. Això no ho has sentit dir tu mai? [risses]

Vicent Marqués.- Sí, anaven casa per casa.

Vicentica.- Anaven en un carro i compraven escurada de Manises. Portaven plats, gots, morters… Morters de fer allioli, saps? I tu treies els draps que no volies i et canviaven els draps per escurada. I tota eixa gent era del barri. I en Montcada, en el poble, estaven els llauradors, i eixos eren els amos de tot. Nosaltres érem la gent baixa cap arrere. Saps? [risses] Si no, ací tens la mostra [risses]. Però gent molt treballadora, ma mare treballava en la fàbrica de mistos, mon pare era obrer, i allí dalt pues casi tota la gent eren obrers, i drapers n’hi havien molts.

I son pare, Vicenta, es va afiliar a algun sindicat?

Mon pare no estava afiliat, mon pare anà a la guerra. I anàrem a veure’l a Sogorb i Almedíxer. I es gitàrem una nit baix d’una garrofera, que no ens veia ningú.

Vosté seria molt xicoteta, no?

Home! Me n’aní amb ma mare i dos dones més, que mon pare no sé d’on venia i digueren: “van a allotjar-se a Sogorb”, i anàrem a veure’l, a mon pare. I aleshores estaven totes les cases buides, perquè havien anat a requisar-les, havien llevat el que n’hi havia en les cases.

En Sogorb.

I després anàrem a Almedíxer, que està propet. I eixa nit férem nit allí.

Vicent.- A peu tot.

Vicentica.- Home!, que li contava jo al meu fill que hi havia una garrofera que és… mira si era gran que es ficàrem allí baix a dormir, mon pare amb un plat de soldat —que jo en tinc ahí d’eixos que porten els xiquets per anar a l’acampada— ens dugué un plat de guisat. Ma mare i jo se’l menjàrem allí baix, perquè mon pare havia d’anar al quarter, a on tenia l’acampada, no? I ma mare i jo i dos dones més férem allí la nit, però no sé… eixa garrofera mira si era gran i aplegava a terra que no es veia… no es vèiem, nosaltres.

I pel que m’ha contat vosté, Sogorb estava buit, no hi havia ningú allí…

No. Estava… me’n recorde que com hi havia tanta fam, hi havien dos o tres figueres i ens ficàrem a menjar figues nosaltres. Però Sogorb estava buida. Estava tota… algun somier per terra, molt de bitxo, de xinxes, molt mal. Totes les cases estaven buides. I nosaltres passejant-se per allí entràrem en alguna casa, saps? I ho vèiem. I ho havien requisat tot. En Sogorb.

Perdone que faça un parèntesi: al seu pare com li deien?

Enrique Gascó Estellés. I ma mare Vicenta Ballester Pascual.

I ara, senyora Vicenta, volia preguntar-li un poc…

Vicentica.- A mi no me digues senyora, dis-me Vicenta.

Vicent.- Vicentica, Vicentica, que s’entén més per Vicentica [risses].

Vicentica.- És igual.

Recorda si Montcada va ser bombardejada durant…?

A Montcada no… a on més bombardejaren i caigueren bombes va ser en el Grau, que tiraren moltes cases a terra, perquè anàvem molt al Grau, quan passà tot, anàvem al Grau, a la platja, havíem d’agafar dos trens aleshores. Baixàvem ahí en la centraleta i agafàvem un altre tren i anàvem a la platja. I quan anàvem a la platja encara n’ hi havien cases en terra. Saps? I es va morir molta gent. Però a on més bombardejaven era en el Grau. Perquè caigueren moltes… tiraven moltes bombes, allí.

Perquè m’han dit que allí en Montcada n’hi havien refugis, de quan passava la Pava al millor i la gent s’amagava. Vosté recorda si això passà?

Se n’anàvem al refugi. Davant del quarter… Eixe quarter és que és nou. Per a on jo vivia… —tu no l’has conegut, l’altre. L’altre quarter no l’has conegut. És que eixe és nou, però jo vivia casi enfront del quarter.

Però l’anterior estava al mateix lloc, no? En front del Conservatori.

El que passa és que abans hi havia uns arcs, i vivien allí tres o quatre famílies de guàrdia civils, i nosaltres vivíem davant.

Vicent.- Enfront de la carretera mateixa, que està el quarter, això ja és carrer Badia. Ella vivia… ma mare vivia en unes casetes…

Vicentica.- Fins que arriba a Massarrojos… Jo vivia en el carrer de Badia número 9, que ara és un solar, que posaren un refugi. I quan deien allò de la Pava, que venia la Pava, i els reflectors que es veien de ma casa, mon pare m’agafava al braç i la meua germana com era més xicoteta l’agafava ma mare, que no pesava tant, i se n’anàvem al refugi.

Correguent tota la gent del poble.

Sí, tota la barriada… allí baix, perquè enfront era horta, no n’hi havia cases, només el quarter. I aleshores es ficàvem baix del refugi fins que… perquè és que els reflectors… n’eixien molts. No n’has vist mai, de reflectors? Era del Grau, venien del Grau. Els vaixells.

Explique’m, explique’m què vol dir això dels reflectors, que no ho sé.

Doncs és com unes llums, com et diria…? Quan se’n van els avions per dalt, que tiren eixe fum… però allò era blanc. Uns reflectors però grandíssims, i es menejaven així i et donava por, i eren els vaixells, saps?

Que avisaven…

Vicent.- Farien… pa il·luminar… Però que des del Port els reflectors feien això i aleshores un poc intentar seguir el moviment dels…

Vicentica.- Però eren enormes, nosaltres ja veus que estàvem lluny del Grau, però es veien aixina de grans i es menejaven tots, n’eixien set o huit. I llavors se n’anàvem nosaltres al refugi. Mon pare m’agarrava a mi i ma mare agarrava a la meua germana.

I en el refugi, Vicenta, ahí què… estàveu una nit, unes hores, o com…?

Casi totes les nits eixien, perquè venien vaixells, i se n’anaven, saps?

S’amagàveu ahí i passàveu la nit?

Estaven en el Grau.

Vicent.- No, però pregunta si passàveu tota la nit o algunes hores.

Vicentica.- No, no, no, no, quan passava un temps gran que ja no es veien, eixíem. I en el carrer de Cervantes, que és el carrer de dalt, també n’hi havia un altre refugi. Que si furguen encara estan ahí, saps?

Vicent.- No, el varen trobar de casualitat perquè estaven fent obres al carrer i es va afonar.

Vicentica.- En el carrer de Badia.

Vicent.- No, no, al de Cervantes.

Vicentica.- El de Cervantes. Doncs allí vivia la meua iaia, en el carrer de Cervantes, i casi davant de sa casa hi havia un altre refugi.

I ahí estava tota la gent del poble, o…?

Tots els que tenien por, n’hi havia que no en tenia [risses]. Però nosaltres sí que en teníem i s’amagàvem allí baix.

I ara, Vicenta, vull avançar un poc, entenc que s’acaba la guerra en el 39, vosté tindria set anyets, i m’agradaria preguntar-li: vosté se’n recorda del dia que s’assabentà vosté que s’acaba la guerra?

Jo sí. Me’n recorde que estava ple d’homes en els cantonets fent comentaris, saps?, en el poble. I digueren, diu: “ja s’ha acabat la guerra”. Això me’n recorde jo com si fora ara, saps?

La gent dia: “s’ha acabat la guerra”, no?, i ho comentava per ahí. I vosté se’n recorda si va vore entrar als soldats franquistes quan s’acabà la guerra?

Allí els soldats que n’hi hava era en la guerra, que estaven en les escoles de… que després ficaren… En l’any 33, que ixes escoles ja estaven fetes, allí a on està ara això…

Vicent.- Al Conservatori.

Vicentica.- …ficava José Antonio Primo de Rivera.

En l’escola nacional.

En l’escola nacional. Jo anava a ixa escola, saps? Però… I entonces és quan anàvem al col·legi, però abans quan estàvem en guerra ho ompliren de soldats ferits.

Vicent.- No, però ell et diu si els soldats de Franco, si tu recordes haver vist en el poble soldats de Franco, digam.

Vicentica.- No, no.

Fent una desfilada… al millor el dia que guanyen la guerra, no van fer ninguna desfilada pel poble? Digueren la gent que s’ha acabat la guerra i ja està, val.

I vingué Franco i feu passar de tot. No podíem parlar en valencià, les dones si deien alguna paraula malament les pelaven al zero i els donaven oli de ricí. D’això sí que me’n recorde.

Ara li ho preguntaré, ho tinc per a més avant. Però volguera preguntar-li: ací he vist que n’hi havia algunes indústries, que està la fàbrica de xocolate del senyor Carmelo Ferrer, pot ser?

Eixe estava en Montcada.

Estava en Montcada… bo, perdona, que estic pensant en Montcada.

El Xocolatero. Vivia davant de Sant Miquel.

Eixa fàbrica a on estava?

No, el feien en sa casa.

Ah, en sa casa, al carrer Major, que m’ha explicat…

Davant de Sant Miquel, l’església, estava ca el Saio, que deien.

Vicent.- Casa el Saio. No, però és que Carmelo Ferrer el que tu…

Vicentica.- Era una botiga.

Vicent.- Era una botiga que estava al costat de la biblioteca.

Vicentica.- Un ultramarí, Carmelo Ferrer era un ultramarí. Vivia davant de l’església, en el carrer Major.

Vicent.- No, però el Xocolatero estava en el Saio? Davant de Sant Miquel? Carrer Colon. Això és carrer Colon, en Montcada.

Vicentica.- I al carrer Major estava Carmelo Ferrer, que era un ultramarí que pot ser que no n’hi haguera altre i estava sempre ple. Saps?

I l’altra fàbrica que he vist és la fàbrica de seda, que està en el mercat. Ixa fàbrica de qui és?

Eixa fàbrica no està en el mercat, era de Mariano Garín, però eixa fàbrica està allà anant al cementeri.

Vicent.- Això és Ramon Villarroya.

Vicentica.- Sí. Eixa fàbrica és antiquíssima, ahí treballava la meua germana. Encara treballen. Encara hi ha dos telers, perquè allí era una fàbrica molt important, i també n’hi havia una altra en València, que eren germans, al carrer de Pinzón, una travessia del carrer de Quart. I una altra en Burjassot. Que en Burjassot estava… don Fernando li deien. Els deien Garín. És molt nomenat. La fàbrica de Garín.

Vicent.- Ahí tant la seua germana com la meua sogra i la germana de la meua sogra… perquè era, tret d’honroses excepcions, era la fàbrica de les fadrines. Les que es casaven normalment deixaven la fàbrica, i totes les que es quedaven fadrines normalment estaven …

Vicentica.- La meua germana està fadrina [risses]. I té huitanta-tres anys.

Vicent.- I la tia de Fina va morir de noranta-dos i…

Vicentica.- I també estava fadrina. Hi havia molta gent soltera, mira.

I evidentment moriren molts homes també en la guerra i en la postguerra hi havia més dones que homes. Però ara volia, avançant un poc en el tema, ara volguera preguntar-li… perquè vosté sap que després d’acabar la guerra es va fer un nou ajuntament, de persones de… més favorables al règim franquista…

És que allí abans d’acabar-se la guerra hi havia un comité. I tots els que entraren en el comité els tancaren. Hasta que isqueren. Els tancaren en la presó.

Ara li pregunte per ahí, però volia preguntar-li sobre… tinc alguns noms, a vore si vosté se’n recorda…

De qui, de qui?

Alguns noms, de gent que va ser el primer ajuntament franquista. Li pregunte… el primer que tinc és Juan Bautista Bosch Albiach.

I un altre que li deien Rafael… a veure si m’explique… Eixe que és casat… Jaume, el de Massarrojos, no és casat amb una xica que li diuen Conxín, del carrer de…. d’això de Secretari Molins? Al iaio li deien Rafael, i eixe home estigué molts anys en l’ajuntament.

Vicent.- Ell té alguns noms, mira a veure si et sona algun nom.

Bosch Albiach és el primer. Bautista Bosch Albiach.

Saps a on vivia? En el carrer del Negre.

Vicent.- Però saps qui és?

Vicentica.- Jo sí.

Vicent.- Ah, doncs ell el que vol és que li digues si saps alguna cosa d’ell.

I el senyor Bosch Albiach…

Però eixe s’ha mort fa molts anys.

Vicent.- Dona [risses], clar que fa molts anys que s’ha mort!

Jo li pregunte: el senyor Bosch Albiach a què es dedicava? Treballava al camp…?

Me pense que eren llauraors en sa casa.

Vosté ha conegut a Salvador Rodrigo Rozalén?

Vicentica.- Salvador Rodrigo Rozalén… Rozalens estaven ací en Alfara. Rozalén era Tàrrega.

Vicent.- Però és de Montcada: Rodrigo seria Camús?

Vicentica.- Rodrigo Rozalén seria mon tio al millor.

Vicent.- Salvador?

Vicentica.- No, a mon tio li deien Paco.

Vicent.- És Salvador Rodrigo.

Vicentica.- Salvador Rodrigo, doncs n’hi ha a muntó.

Vicent.- No, però veges, ell en té més.

Li dic més noms, vosté si en sap algú es para. Alfredo Bonet Lluesma.

Alfredo Bonet seria família de Maruja Bonet. Seria germà d’ell.

Vicent.- Però són persones de l’any 30 i pico que naixerien en el 10 o…

Vicentica.- Clar, majors que jo.

U que segur que coneixerà, que és Alfredo Pérez de Lucía.

Ixe és… Pirulí. A son pare no sé com li deien.

Vicent.- Alfredo, li dirien.

Pirulí, de…

Vicentica.- Pirulí era un malnom.

Sí, però està bé, que jo vull contar-ho també per a que ho conega gent. I el senyor Pérez de Lucía he vist que era farmacèutic i…

Vicentica.- Encara està ahí el fill. Que té la meua edat, el fill.

Vicent.- No, el fill no està ja en la farmàcia, mare, el fill està jubilat.

Vicentica.- Però està ahí en casa…

Vicent.- Sí, Agustín viu ahí.

I com era el senyor Pérez de Lucía?

Pues era molt xicotet, i molt primet que li tragueren Pirulí [risses]. Molt agradable, l’home.

Sí? Amb la gent que éreu de família republicana també?

…Allí en Montcada no hi havia més problemes que la distinció de la perra. I que érem del Barri. Això.

Un altre senyor: Hermenegildo Marí Serrano?

Doncs no ho sé.

No patesca, jo li’n dic uns quants i quan li sone algú em para. José María Pascual Casaña?

José María Pascual… Pascual tenien els Cigarros. Saps?

Doncs mira, vaig a la següent pregunta, que esta igual m’interessa més. Resulta que quan s’acaba la guerra, com vosté m’ha contat, detenen als republicans, no? I m’agradaria explicar si vosté sap com es produeixen les detencions, a on els tanquen…

S’hagueren d’amagar. És que a mon tio el tancaren en la presó, un germà de… A mon tio li deien Rodrigo… del segon cognom no me’n recorde. Mon tio va ser… estava en l’ajuntament i es ficà en el comité. I el tancaren a la presó. I estigué amagat en Tavernes, que tenia família, fins que pogué vindre a Montcada. Però de la presó se n’anà a Tavernes, perquè mon tio estava en l’ajuntament. Saps?

Vicent.- Ell et pregunta si saps com els varen agafar.

Vicentica.- Doncs no ho sé perquè mon tio de la presó se n’anà… s’amagaren tots, perquè n’hi havia un altre que… el tio Baldomero s’amagà al costat de ma casa. Li deien Baldomero…

Sí, el tinc ací…

Vicent.- Pascual, serà. Baldomero Pascual.

A Baldomero el tanquen, no el maten.

Baldomero és que estigué en França.

Vicent.- Però Baldomero és el que ma mare m’ha contat algunes vegades que estava amagat en casa d’unes ties seues.

Baldomero Pascual Boix. El secretari del comité.

Vicent.- Exacte, eixe és el que em contava ma mare que en l’ajuntament estava…

Vicentica.- Ixe era l’amo de l’ajuntament, i aleshores ell estava allí que era l’amo. Jo era una cria.

Ara li pregunte per ell, però volia: sap vosté si a la gent que agafen, als republicans que estaven amagats i algú el buscaran en casa, algú estarà per ahí, si n’hi havia algun calabós?

No, en Montcada n’hi havia calabós, però no els tancaven allí. Perquè tots els que venien, venien de València.

Els enviaven directament cap a València?

Sí. En… al millor en el calabós…

Dos o tres dies…

No tenien costum, perquè jo et diré. Com n’hi havia tanta fam, estava la guàrdia civil i abans la gent jove, el que podia com tenia fam anava i botava els corrals i furtava gallines. I la guàrdia civil, com jo vivia en front, se sentien els crits, perquè així com ara en maten a u i no fan cas, amb una palissa els mataven perquè havien furtat una gallina. I de ma casa se sentien els crits de les palisses que pegava la guàrdia civil.

O siga, existir existia un calabós, no?

Lo que passa que no… Era més la palissa que el calabós. És que valia més estar en el calabós.

Perquè vosté…

Però allí en el quarter també els tancaven.

Perquè vosté coneix… lo que m’està dient: maltrataven als presoners?

Molt. Molt, perquè ni tanto ni tan calvo, que jo moltes vegades li ho he dit a ell: mira si els pegaven palisses que els deixaven mig inútils. Amb una verga… tu saps què és pegar amb una verga? I se sentien les vergades de ma casa. Perquè estan cara a la carretera allí i enfront encara n’hi ha horta, saps? I al costat de l’horta estava el primer quarter que feren.

I entenc que ara se’ls portarien a…

Però això era molt criminal. Pegar-li una palissa a un home per furtar dos gallines perquè tenia fam, això no pot… I ara no fan cas de res! Què? És que és aixina!

Jo entenc que després a esta gent la portarien a Sant Miquel i a la Model. Vosté ho va visitar alguna vegada, o va passar per la porta de Sant Miquel o de la Model? San Miguel de los Reyes.

Jo sí, aní amb ma tia, allà. És per Mislata…?

Vicent.- La de Mislata és la Model.

Vicentica.- Sí, aní un dia amb ma tia a acompanyar-la.

Vicent.- El tio… ton tio Paco estigué en la Model, però que en San Miguel de los Reyes no tingueres a ningú…

Vicentica.- San Miguel de los Reyes no, ahí no, era per allà, que agarràvem el tramvia en Mislata. I mon tio portava una cama de palo, i per això se dedicà… era com si fora secretari de l’ajuntament, perquè… en sa casa era una tenda, i pujà dalt del carro, se tombà el carro i li tingueren que tallar la cama. I mon tio sabia molt de tot això, de… de secretari. I aní jo amb ma tia i el menjar li l’entràvem en un poal que gastem nosaltres ara en la bassura. Ixos poals ficàvem el menjar dins i acompanyí un dia a ma tia. Allí a…

Vicent.- A la Model.

I com era, Vicenta, com era la presó? N’hi havia molta gent? Com era això per dins?

La presó horrible. N’hi havia molta gent i hi havia una reixa, me’n recorde jo que era aixina de xicoteta, i aixina, i per ahí vèiem a mon tio aixina. I enseguida que entraves tenia un llitet aixina molt xiconino i un vàter al costat. Ja no tenia res més, que a mi allò se’m quedà allí. Perquè molt poquet de lloc, n’hi havia. Perquè estava ple de gent però nosaltres com anàvem a veure a mon tio ens deixàvem el poal allí i mon tio no l’agarrava, li’l donaven després. I per eixa finestra guaitàvem aixina, jo no arribava a la finestra, ma tia era molt gran i molt alta, i ma tia i mon tio parlaven. I ma tia li deia: “he dut a Vicentica”. Però mon tio guaitava però jo casi no el veia, perquè la finestra estava bastant alta. Però era aixina. Amb uns barrots aixina d’amples amb dos creus… No et cregues, allò era horrorós.

I ara volguera, canviant un poquet de tema… vosté va conèixer…? N’hi havia gent que se n’anà a treballar a camps de concentració de treball, no?

I a la División Azul.

Vosté coneix a u que de malnom li deien el Canyís? Que era Juan Alfonso Mir? Que va estar en Saragossa treballant. No?

Tu saps qui és? Pues era germà… Com has dit?

Juan Alfonso Mir, el Canyís.

Vicent.- Alfonso? Del pilotari?

Vicentica.- No, ixos eren… era germà de son pare de Pilar ‘la Manena’. Alfonso crec que era ell. I anaven a Saragossa a treballar.

I quan tornà ací, perquè tinc entés que tornaria, com era Alfonso, estava…?

Sí, estava bé.

Estava bé? No li va entrar depressió, estava bé. Vale. Ara volguera… n’hi ha un altre senyor que es tornà… per la guerra entenc que es tornà… se li’n va un poc el cap i l’ingressen en l’Hospital Psiquiàtric del Pare Jofre, o Jofré.

Vicent.- El Pare Jofré, el dels bojos de València de tota la vida.

Un senyor que li deien Manuel Tomàs Domènech.

Vicent.- Manuel Tomàs Domènech, no em sona tampoc.

Doncs bé, el tema que sí que en sabia: als que marxen a l’exili. Abans d’acabar-se la guerra, hi ha qui fuig perquè sap què li vindrà, no? Parle’m un poc sobre el senyor Baldomero Pascual, què en sap o què li han contat del senyor Baldomero.

Baldomero Pascual era un home molt artista [risses]. És de veres, millorant lo present era un home alt, molt pollo, tenia el monyo rullet, i era l’amo d’ahí de l’ajuntament, que aleshores era un… Bo, com et diré jo? Hi havia un metge… que era psiquiàtric, això era un hospital de psiquiatria, però en la guerra es va omplir de xiquets que tenien tinya. I tots els xiquets anaven amb un baver de color canella i els ficaven com una crema o una untura groga. I entraves allí i tot eren cabets groguets. I eren tots jovenets, però n’hi havia una muntonada. Aleshores hi havia com si fora un pessebre, llarg, que estava forrat de llanda, però la llanda no s’oxidava. Hi havia un llavador molt llarg, i dos ties meues germanes de ma mare anaven a llavar allí. Moltes dones anaven a llavar. I este senyor tenia molta amistat amb les meues ties, i un dia m’agarraren a mi per a que ho vera. I este senyor era l’amo d’ahí. I em donà… en una mesa camilla com estes, estava fins a baix tapada. I em donà un plat de melmelada amb una cullera de fusta i me ficà allí baix per a que em menjara la melmelada i no fera soroll [risses]. I després s’amagà al costat de ma casa, en el carrer de Badia, que n’hi havia dos dones solteres que eren cosines de mon pare. I un dia entrí jo i com era tan llarg li vaig veure les cames pel fumeral.

Estava amagat allí en casa.

Al costat de ma casa. Que eren cosines de mon pare. Jo entrí… jo dic: “ui, jo dic: ahí en el fumeral n’hi ha un home!”. I aquelles… jo callí, perquè ja eres fadrineta i jo dic: “pues ací n’hi ha algú”, i estava ell en el fumeral, però com era tan llarg es coneix que s’havia escolat o voldria baixar i en eixe moment entrí jo i li vaig vore les cames.

I Baldomero se n’anà, a on se n’anà?

Baldomero estigué en la França, i després tornà.

I com se n’anà?

Doncs es coneix que se n’anaven a treballar, perquè les meues ties també se n’anaren.

Però estarien buscant-lo a Baldomero quan s’acabà la guerra.

Clar, però ell estava amagat fins que pogué eixir. [Risses] Allí al costat… N’hi havia molta gent amagada.

Vicent.- I també… és que ma mare té una germana… una tia seua, germana de la meua iaia, i l’home, que varen fugir a França els dos també exiliats.

Vicentica.- Dos, dos, dos.

Li dic: tinc ací Joaquín Sáez Pardo, Enrique Casaña Sepúlveda, Joaquín Cabezuelo Morcillo…

Els Cabezuelos eren tios de Cabezuelo. Sí.

Tornaren quan pogueren, perquè mon tio l’home de ma tia Paca, estigué molts

Tornaren quan pogueren, perquè mon tio, l’home de ma tia Paca, estigué molts anys que no pogué tornar a Espanya. Fins que la guàrdia civil els donaren un visat per a que passaren. Però estigueren molts anys. N’estigueren al menys quaranta.

I com els tractava la gent quan tornaren?

Quan tornaren bé. No passà res. Perquè la guàrdia civil els envià el visat per a vindre. Però mon tio i ma tia estigueren quaranta anys, perquè és que ma tia festejava quan ell se n’anà, i ell… el tio Manuel se’n passà a la França perquè estava en un camp de concentració.

Com li deien, com li deien? Manuel què?

Manuel Martínez… i què més? Manuel Martínez.

Vicent.- No, ja… ho buscarem…

Vicentica.- Manuel Martínez segur.

Vicent.- Perquè ell està soterrat en companyia de la tia…

Vicentica.- Estan soterrats ací en Montcada. Però és que ma tia se casà per poders. Aleshores festejava ma tia, i com ell estava en un camp de concentració se’n passà a França…

Vicent.- La història… és una llàstima, perquè ell estigué en dos camps. Quan anà en Argelés, i després es ficà de maquis en la resistència francesa, el pillaren i els nazis el tancaren en un altre camp de concentració.

En Gusen, potser, en Àustria. I possiblement… mira, no ho sé però he trobat una dona que vosté ha dit que es casà per poders amb son tio, no sé si serà, però és una dona que intentà anar-se’n a l’exili i els franquistes no li deixaren, i la senyora es diu Julia Borràs Boluda.

El cognom sí que em sona, Borràs era…

Vicent.- Borràs són del forn de…

Vicentica.- No, Borràs és esta, la xiqueta del forn del Ravalet, son pare és Borràs. I a sa mare li deien Muñoz de cognom.

Com aconseguien eixir, les dones que tenien als homes en França, com aconseguien eixir?

No, eixien, però no passava res. Ma tia és que es casà ja major i es casà amb mon tio ací, però sense estar ell, que deien que es casaven per poders. I se n’anà ma tia a França.

Pogué eixir sense problemes?

No, no, no, no, amb molts problemes. Perquè se n’anà ma tia, una altra tia que estava casada i un tio meu, germà de ma mare, i la dona. Se n’anaren i estigueren molts anys allí treballant. Però a mon tio casi el mataren. Perquè passà per un túnel que no es podia passar —això m’ho contava el tio Paco—, que va patir molt per a passar la frontera de França. I es ficaren per un túnel i estigueren a punt de matar-lo. Però passà.

Que no era fàcil eixir.

No, no, no, no. Mon tio va patir molt, i anaren allí a servir, per a guanyar diners. Es feren una finca, com no tingueren fills pues…

En el sud de França, no?

Vicent.- Sí, que de fet encara té família, en Ille-sur-… tal, que està propet del Canigó…

Vicentica.- És que tinc tres cosins germans en França. Estan en…

Vicent.- En Lyon i en Ille, no?

Vicentica.- No, ara…

Vicent.- Al costat de Perpinyà, estaven.

Vicentica.- Valentí està en Lyon. I la Francina està en un poblet, i l’altra, i Conxín està en un poble que es diu Bompàs.

Vicent.- Pel sud tot.

Vicentica.- Però mon tio va patir molt. Resulta que ací té un pis, que ell vingué, faltà la dona, visqué molts anys assoles, faltà també, i la finca que es deixà en Montcada estava partida per a la família de la dona i per a la família de nosaltres. Molt d’embolic [risses].

Vicent.- Això no cal que…

Ara la següent pregunta que volia plantejar-li és… vosté sap que també quan arribà el franquisme tirà a la gent que treballava en l’ajuntament.

A tots els intel·lectuals de tots els llocs. Tirà a Tierno Galván!

Ací en Montcada vosté va conèixer al senyor Vicente Trenco Lluesma, que era el metge del poble?

Sí, don Vicent Trenco Lluesma era el que estava ahí al costat de ca don Agustín, que era el sogre de Farinós. Sí, sí que el coneixia.

He vist que al principi el tiren i jo li volia preguntar-li si després torna a treballar com a metge.

Sí. Sí, sí, sí, jo el coneixia molt. Era molt bo, era una persona molt antiga però un metge fenomenal.

Al mestre Ramon Garí Sánchez, el va conèixer?

Ramon Garí Sánchez, pues… no me’n recorde. A d’este sí, a don José Oltra sí.

Que el tiraren. I ara a l’últim treballaor públic, he vist al senyor… que és farmacèutic, Fortea Álvarez.

Lo que passa… Fortea Álvarez tenia la casa de… la farmàcia de doña Maruja.

Vicent.- Ah, la del Mercat Vell.

Vicentica.- La del Mercat Vell, sí, estava allí.

Pues el senyor Fortea Álvarez era el farmacèutic titular i el depuren per ser proper a la República i posen de farmacèutic del poble al senyor Pérez de Lucía. Al dia següent. Tiren a este i després posen a…

Vicent.- Pues la farmàcia està encara en el mateix lloc, estan en el mateix carrer les dos farmàcies.

Estan al mateix…? Com es diu el carrer?

Vicent.- El carrer és Secretari Molins.

Carrer Secretari Molins estan les dos farmàcies.

Vicentica.- Però l’altre és la plaça.

Vicent.- Sí, bé, però està… La plaça és la del Mestre Palau. Ahí estava la casa del Mestre Palau.

Vicentica.- Però vull dir-te jo que a on està la farmàcia és el Dos de Mayo.

Vicent.- No, la de Pirulí és Secretari Molins, mare.

Vicentica.- Però la de Fortea.

Vicent.- Fortea està entre el carrer d’Algemesí…

Vicentica.- Bueno, això la portalada, però a on està la paret és Dos de Mayo. No?

Vicent.- Plaça Mestre Palau, però bé, al començament del Dos… Ara després et faré jo el croquis…

Vicentica.- Eixe senyor després se n’anà a viure a València.

Fortea. Acovardat.

Es deixà la farmàcia i l’agarrà doña Maruja Vicent.

Vicent.- Però això seria més tard, perquè diu ell que li la donaren a…

Vicentica.- Eixe senyor sí, jo sí que el coneguí.

I ara volia preguntar-li: vosté ha anat a escola quan era xicoteta?

Jo sí.

Vicent.- A les Nacionals.

Vicentica.- Aleshores estava José Antonio Primo de Rivera. Estava ell.

Vicent.- Ah, sí, perquè la meua sogra sí que conegué la construcció de… quan era de la República, però tu…

Vicentica.- Jo coneguí que estava la foto i tot. De José Antonio Primo de Rivera, estava allí en la foto. I ficava “1933”.

Vicent.- Però això és de quan es va construir en la República.

Vicentica.- Escuela de José Antonio Primo de Rivera, ahí una foto com si estiguera mirant-la.

I què fèieu ahí en l’escola?

Què fèiem?, doncs això que et dic jo: només entràvem hi havia una bandera i cantàvem Cara al sol. El primer.

I les mestres què vos explicaven?

Les mestres mira: a migdia havíem de resar l’Ángelus: “el ángel del Señor anunció a María” —tu no ho has sentit?

A les dotze, no?

Ho saps, no?

Algú m’ho ha explicat [risses].

Després tinguérem una mestra que és de Saragossa i aquella ens feia cantar l’Himne de Saragossa: “este pueblo que te adora de mi amor. Canta, canta, a la Virgen del Pilar”. Però vaig a ensenyar-te-la [risses].

Açò encara està, la foto. Les finestres del col·legi. Açò encara està posat allí. Esta senyora era de Saragossa i li deien doña Martina. A d’esta li deien doña Maruja, que per cert es posà a viure en Montcada. A esta senyora l’atropellà un cotxe i li deien doña Paquita. I a esta crec que també li deien doña Paquita, i eixa sóc jo.

Ai, ahí amagadeta, què xicoteta!

A que li semble encara? [risses]

Fa huitanta anys!

Vicentica.- Huitanta i pico! Bé, doncs això. És que esta foto la tenia una xica de Montcada, jo no la tenia, que treballava en la Seda, i li la feu i li la donà a la meua germana. I esta senyora, esta mos cantava… a les dotze en punt paràvem, i cantàvem “el ángel del señor anunció a María, y concibió por obra y gracia del Espíritu Santo”. Tu això no ho saps, però igual té [risses]. ¡Pero como lo que bien se aprende nunca se olvida! I esta senyora mos feia cantar això: “la Virgen del Pilar”, perquè era de Saragossa.

Vicent.- Va que té més preguntes que fer-te.

Vicentica.- Va, que jo estic ací.

I al mestre Arturo Candel el va conèixer?

Li deien Arturo…

Arturo Candel García.

Home, pues no me’n recorde. És que resulta que estàvem a una part. Els xiquets estaven allà i nosaltres ací.

I vosté anava a missa, normalment en eixa època?

Ja ho crec que anàvem a missa! Si no anàvem a missa no anàvem a passeig [risses]. A passejar.

No vos deixaven… era com obligat, no? Anar per a ser ben vista.

Perquè abans feien uns exercicis dels Set Diumenges de Sant Josep. Això no ho has sentit dir, tu. Doncs quan venia Sant Josep… és com la Quaresma, no? Abans de la Quaresma venia Sant Josep. I eren set diumenges per la vesprada, havies d’anar a fer els exercicis a cantar-li a Sant Josep i les coses… I si no anaves els diumenges a Sant Josep no anaves a passeig. Era com un càstic.

I el capellà… qui era el capellà del poble?

El capellà del poble quan… el primer que coneguí jo era don José Vila. Ixe capellà…

El republicà.

Vicent.- El republicà.

Vicentica.- Don José Vila. Després n’hi havia un altre que era germà de l’escolà. De la tenda.

Vicent.- De Ferrer? De Carmelo?

Vicentica.- Sí.

I què deia? Este senyor què deia en les misses?

Un altre que li deien don Roque. Que visqué en Montcada.

I en les misses què es deia? Es deia alguna cosa contra els republicans?

No, no, no, no. Parlaven normal.

Només de la iglésia, no?

Sí, sí.

La següent pregunta: ara voldria parlar-li un poc sobre Falange, i n’hi hauran dos personatges que m’interessen molt: el jefe de Falange d’aquell moment era Vicente Bonet Coll…

Em sona tot, els cognoms, però…

Vicent.- Amparo sí.

Amparo sí que li agradarà: ara ja la Sección Femenina, Amparo Alfonso Bellver.

Amparito Alfonso era la secretària de la Falange.

De la Sección Femenina. I com era, la senyora Amparo?

Era soltera, i com n’hi havia tanta fam aleshores, doncs ens reunia dalt de ca el Canyís, a on era la farmàcia, ahí al cantonet, i a eixa senyora li donaven uns sacs d’eixos de iute, que no era sacs basts, i li’ls donaven plens d’una farina que repartia ella al poble com una papilla per als xiquets. Vivia ahí propet, Amparo Alfonso. Que hi havia un carrer d’ella i l’han llevat. Li ficaren un carrer ahí al carrer de… la travessia al carrer de l’Ermita.

Vicent.- Ai, clar, a on jo visc casi… a on estaven els metges, allí a on està…

Vicentica.- I ja no està?

Vicent.- No, han ficat Luis Braille ja fa temps.

Vicentica.- Doncs Amparito, esta senyora era molt bona persona. I feia molts favors i en quan en quan se’ns enduia al Mas de Moròder i ens donava berenar i se n’anàvem d’excursió. Amb Sancho, amb Carmen Sancho. Que son pare de Carmen Sancho era guàrdia civil. I esta senyora feia molt de bé. I la meua germana… la feu encarregada de la biblioteca, i tot el que volia anar a agarrar llibres… Era molt bona persona.

Però entenc que la senyora Amparo, les dones se socialitzàveu, se juntàveu, les dones, al voltant de la figura de la Sección Femenina. Perquè entenc que al millor vint dones juntes no podia haver.

No, ella era fascista.

Vint a les juntes no podia haver si no és que fora en Falange. No era normal vore vint dones juntes si no és que fóra la iglésia o amb la senyora esta.

Esta senyora era molt de la iglésia.

Vicent.- No, però que te diu que si no haguera segut o en l’església o en companyia d’Amparito, vint dones juntes no se reuníeu pa res.

Vicentica.- No. Ella mos agarrava a totes i mos feia una reunió allí dalt de l’escaleta, que no era molt gran….

Vicent.- Entonces això era ahí en el carrer… en Secretari Molins. Ahí estava entonces la Falange.

Vicentica.- Però està l’escaleta allí encara.

Vicent.- Sí, ja, ja.

Ahí estava la Falange?

Vicent.- Ixe espai jo sí que sé… Ara quan anem cap a Montcada et diré a on està. És ahí a l’altra banda d’on té Sepúlveda els això, a l’altre cantó.

Vicentica.- La casa del cantó era la farmàcia, i per la mateixa paret hi ha una escala. Darrere no. Darrere que dóna al carrer dels Polls no. Ahí està l’escaleta. I ahí pujàvem, i ahí estava ple de coses. I la dona repartia, a les persones que tenien xiquets, perquè un dia agarrí jo, hi havia un sac foradat i agarrí un poquet de farina i casi m’ofegue [risses]. Sí que és de veres, sí. Volgué fer aixina i m’ofegava, perquè al no tindre aigua, i la papilla…

Vicent.- Tot sec.

Vicentica.- Era com si fora… feia gust de galleta i era molt bona.

Això me pense que seria el magatzem d’Auxilio Social.

Vicent.- Exacte, lo de l’Auxilio Social.

Això estava… a vore, ho tinc gravat, ara ho escoltaré.

Doncs sí, i a esta persona li ficaren un carrer i tot. Que jo no sabia que li l’hagueren llevat.

Vicent.- I què féieu allí quan vos reunia, a què…?

Vicentica.- Ui, pues mos parlava, i a la tia la feu pa que tinguera compte de la biblioteca, el que volia anar a per un llibre pues això, i la Sancho també estava allí. I quan podien o el que fora traïen de l’assistenta social o de lo que fora, i mos deien: “mañana nos vamos a la masía”, i anàvem i allí ens donaven a berenar i tots contents.

Vicent.- En castellano, no?, en castellano.

Vicentica.- Hombre…!

I… vull dir, que al… i vos explicava com havia de ser la dona? Per exemple, la dona ha de quedar-se en casa…

Ella mos parlava de moltes coses.

Com havia de ser la dona, no?

I també mos dia que “nunca nos casáramos con un hombre que no quisiéramos. Dice: porque yo por eso no me he casado, porque no me ha salido un hombre que yo lo haya querido”. I diu —d’això me’n recorde jo—, i fa aixina, diu: “porque ¿vosotras creéis que un hombre que no lo quieras tenerlo todo el día a tu lado? ¡Eso es para morirse! Y luego tener que acostarse con él…”. La dona mos feia una reflexió, però tu saps per què també? Perquè una germana de la granjera se casà amb un negre. I arrel d’això ella deia que no tenia res contra ningú, però que si no volies a un home doncs que no et casares. No, ens donava bon exemple, saps? I ella mateixa digué: “yo por eso no me he casado, porque no me ha salido un hombre para haberlo querido”.

Vicent.- I Carmen Sancho tampoc.

Vicentica.- Mos donava bon exemple, no?

Després, Vicenta, volia preguntar-li sobre casos de marginació social, diguem de despreci, que… per exemple, estic pensant si alguna vegada a vosté li digueren: “vosté per ser filla de roig no pot vindre ací”. O…

Això no m’ho han dit, però no volien juar amb nosaltres.

Vicent.- No, però allí en el Bàrrio per exemple si n’hi havia alguna família més de caràcter republicà, de que: “amb ixos no s’ajunteu que ixos són rojos”, o això.

Vicentica.- Això no, però… bo, n’hi havia molt… allí quasi tots eren rojos [risses]. Però no, però no discriminaven a ningú.

Ni per exemple ni per agarrar la faena, la gent que anava a jornalet.

No, no, és que faena n’hi havia molta. I d’obrers n’hi havia molts, i tots eren molt bons obrers. Mon pare era obrer. Allí en el barri era això: obrers i drapers.

Ara vull parlar-li sobre… ací van fer una creu dels caiguts, vull preguntar-li.

Ací sí, ací n’hi havia un rètol en la porta…

Vicent.- Ací en Alfara sí…

En Montcada, perdona.

En Montcada què?

Vicent.- Si n’hi havia creu dels caiguts.

Vicentica.- Hi havia una creu en la paret de la iglésia i els noms al costat, però ho llevaren. I ací també.

Vicent.- Sí, ací també estava.

Però vull dir, és que mira, he trobat justet… el germà de Pesset Aleixandre era Mariano, i Mariano vivia en Montcada. I he vist…

Vicent.- Ací hi ha un carrer que es diu Pesset Aleixandre. Arquitecte Pesset Aleixandre.

A eixe anava. Li deien Mariano i és el germà…

Que és a on viu… a on vivia la tia de Fina, el carrer eixe es diu Arquitecte Pesset Aleixandre, i és germà del metge…

Del metge. I clar, jo he vist que li fan… l’obliguen a fer la creu dels caiguts, en els actes municipals. Jo me preguntava si ahí…

Estava arrimada a la paret, tots els noms dels caiguts i una creu al costat.

I possiblement no fora en el cementeri a on feren algun monument o alguna cosa?

En el cementeri estan dins de la iglésia enterrats.

Vicent.- Però n’hi ha una creu a l’entrada del cementeri… A l’entrada del cementeri hi ha una creu també. Abans d’abaixar a on estan tots ells…[inintel·ligible]

Vicentica.- Sí, però no estan els noms, estan dins. Saps el que et dic jo?

Vicent.- No, però ell diu que si la creu ixa si la faria… jo és que no ho sé.

Mariano la feu, jo el que volia saber és si la van posar en algun lloc, si… perquè la referència que m’ha arribat és que seria en el cementeri, però em preguntava si igual estava en una plaça o això i no…

De tant en tant feien missa per als caídos.

Vicent.- No, però jo… en la façana de la iglésia de Montcada sí que estava pintada una creu, no?

Vicentica.- Sí, hi havia una creu. I els noms al costat, i ací també.

Vicent.- Sí, no, jo ací me’n recorde, però la de Montcada…

Vicentica.- I esta setmana saps a qui…? Hi havia una creu que estava com si fora un monòlit, en la Vall d’Uixó, i l’han tirat. Que no volia la gent que la tiraren.

Vicent.- Ací també estava el monòlit.

I ja per anar acabant, Vicenta, he vist que se li fa un aval des de l’ajuntament franquista a un senyor que li diuen Manuel Alós Campos perquè diu que la dona estava com… se li n’havia anat el cap i l’home estava en la presó i no n’hi havia ningú que es fera càrrec dels fills. Vosté va conèixer a Manuel Alós?

Alós eren estos, els dels floristes. Home, sí que els coneixeria, però clar…

I ja, ara sí, sí que acabe, volguera que em descriguera un poc com era la… per acabar ja, com era la situació de la fam i la misèria en aquells anys. No sé vosté quina memòria té.

N’hi havia molta fam. I resulta que, mira si n’hi havia fam, que ens donaven uns cartons per al tabac. Estava el tabac racionat. Després, per a tindre pa eixia una lletra en el diari de la farina. I els forners anaven a per farina i pastaven. I després una altra cosa: Massarrojos i Montcada sempre han pertanyut a València. Tu ho sabies, això?

Vicent.- Massarrojos i Benifaraig.

Vicentica.- Què he dit jo?

Vicent.- Montcada.

Vicentica.- Montcada? Massarrojos i Benifaraig sempre han pertanyut a València. Aleshores allí com era València eixia més prompte la lletra de tot. I si tenies un familiar en Massarrojos com nosaltres el teníem, t’afiliaves i en compte de ser Montcada eres de Massarrojos. I anaves… quan eixien les lletres en el… a cada vegada hi havia tres botigues i anaves allí a per oli, a per arròs… perquè era València allò.

I jo em pregunte, Vicenta: dinàveu una vegada al dia, o…?

No, menjar menjàvem, però menjàvem de tot. Perquè aleshores també estava l’estraperlo. Tu saps lo que és l’estraperlo?

Explique’m, explique’m un poc.

Mon pare tenia un cartó, i ma mare se n’anava al forn de San Llorenç ahí a l’entrar de València i el forner li donava… ma mare li duia el tabac i aquell senyor li donava pa. Perquè els estraperlistes de Montcada venien farina de dacsa, d’ixa molguda però… i una altra amb panolles de dacsa però era blanca. Però quina de les dos estava més roïn! Perquè la farina de dacsa era aixina de grossa i no te la podies engolir [risses]. I moltes vegades en els forns venien uns xuscos i com aleshores… ara no fas cas del moniato, però abans en plantaven molts, moniatos, i mon pare saps amb què se n’anava a treballar? Amb tres o quatre xuscos de dacsa i el saquet ple de moniatos. I ma mare feia aixina: “si li’n fique quatre no diu res i si li’n fique cinc tampoc” [risses].

Vicent.- Però la carn no…

Vicentica.- Quin sant! I quan venia Nadal només n’hi havien carabasses, moniatos torrats… aixina com abans… ara tenim de tot, torrons i carn, de tot, llavors estaven les llandes, les duies al forn i ficaves un senyalet per a veure quina llanda era la teua. I era a base de carabassa i moniatos, i el que duia una llandeta de cacaus eixe era milionari [risses].

I si vos enxampaven al millor fent un intercanvi com el que feia… entenc que ta mare aniria a València a fer intercanvi d’estraperlo perquè seria més anònim, no?, ningú la…

No, ma mare és que com no duia… home, anava espai, perquè resulta que aleshores estaven els carabiners. Els has sentit anomenar? I ma mare se n’anaven per ahí pel cementeri d’Alfara, saps a on està? El cementeri d’Alfara està al final del carrer Major, i hi ha una carretera que se’n va… passes per Foios, per Massamagrell, per Rafelbunyol, per Museros… Per eixa carretera arribes a tots els llocs. I ma mare anava a per arròs amb corfa. L’has vist l’arròs amb corfa?

Vicent.- Anirien a la marjal, no?

Vicentica.- Anaven a Massamagrell.

Vicent.- A la marjal.

Vicentica.- Hi havia unes quantes cases que els venien arròs. Però un dia al que estaven propet, que era vora la una de la nit, perquè de dia no podien anar, no sé qui s’avançà i li digué a ma mare i a unes quantes dones que venien… al millor amb quatre o cinc quilos d’arròs de corfa, perquè d’allà a ací pesava molt ja l’arròs caminant. Diuen: “vegeu per a on se n’aneu que en el cementeri estan els carabiners”, i els hagueren furtat l’arròs.

I si t’agarraven què et podien fer?

Doncs de tot. Et tancaven, també. Saps? T’agarraven l’arròs… primer et furtaven el que duies, i en després al millor et tancaven un dia o dos o tres, com volien. Això ho ha passat ma mare. Saps? Perquè era aixina. Estaven… anaven els carabiners a veure què pillaven. Damunt que anaves per a donar de menjar als fills. Saps? Però s’ho passaren molt mal. Jo he passat tota la vesprada sencera ahí al carrer Sant Roc, a on ferraven als animals, perquè eixa dona es dedicava a l’estraperlo, i anàvem a per farina però de dacsa, i estàvem tota la vesprada esperant-la en la cua. Estàvem dins de la casa però anava una darrere d’una altra i la dona duia la farina, i si t’arribava bé i si no també. No et cregues tu que… [risses]

N’heu passat, eh?

Home!

Vicent.- Per això el pare i tu, quan parlava el pare li dies: “el pa negre” i diu: “pa negre…?” [risses].

Vicentica.- Jo li feia aixina… perquè ara fan aixina: “pa integral”. Que en menge qui vulga, jo no vull pa integral [risses]. Ni arròs tampoc.

Vicent.- Ja n’has menjat prou en esta vida [risses].

Vicentica.- Home! I això que…

*