«Un llarg silenci». Sobre el treball de les dones (exposició)

Cap a 2010, Amparo Taronger i Bàrbara Sales van organtizar una exposició sobre el treball de les dones a Moncada, amb textos, fotos i testimonis, que responia al suggeridor títol de «Un llarg silenci». La idea era recuperar la història a partir dels relats de dones que s’aconseguien amb un qüestionari i moltes entrevistes. Com es veurà, el resultat és una mostra heterogènia i plena de vida i d’humanitat.

El “silenci” del títol evoca perfectament les vides subalternes, socialment, laboralment, econòmicament, de les dones en l’àmbit rural, fins i tot en una ciutat com Moncada.

Ara recuperem textos i imatges per no perdre aquella contribució desinteressada i generosa a la nostra memòria i a la de la tradicional dona moncadina. S’hi parla de tretze faenes distintes i s’il·lustren, a més de amb les fotos, amb una vintena de testimonis literals que queden per a la història.

Hem d’agrair a més la contribució de moltes persones que ens han ajudat a identificar les persones, els llocs i les circumstàncies de les fotos des de la fabulosa pàgina de Facebook “Moncada, imágenes para el recuerdo”.

Un llarg silenci

Contingut

• Agraïments
• Vells records, belles paraules
• La indústria tèxtil
• El treball al camp. La conserva i el magatzem
• La indústria de la pólvora
• Treballar a San Diego. La fosforera
• Treballant al mercat
• Les mestres
• Diversos

Agraïments

El dia de la dona treballadora va ser creat per a vosaltres, per fer que les vostre contribucions brillen en les vostres comunitats i reben el reconeixement i suport que cal. És un dia perquè ens reafirmem, establim contactes i promoguem la solidaritat. ¡Nosaltres vos honrem, dones treballadores, creadores i valentes del nostre poble!

És hora de recuperar el temps perdut, que reclama el nostre lloc en la història el crucial paper que les dones han exercit.

Ara donem a conéixer records, pensaments, vivències i sentiments d’un grup de dones. Estos testimonis no sols donen a conéixer facetes quotidianes del nostre passat sinó que ens permeten comprendre el nostre propi present. Ens ha cridat l’atenció i hem observat l’esforç que les dones, amb què ens hem relacionat, realitzaven per traure endavant les seues famílies. I pensàvem que si una part d’este esforç que realitzaven en solitari i en silenci s’haguera canalitzat per a aconseguir objectius en l’espai públic ¿què haguera passat?

Hem de reivindicar i rendir homenatge a la persona que va contribuir que siguem el que som, a aquelles que han sigut les nostre mares i iaies.

El que ací s’exposa és part del nostre saber, de la nostra memòria. Elles preparaven les festes, servien de suport econòmic a les famílies, treballant dins i fora de la casa, i es convertien en imprescindibles oblidant-se molt sovint d’elles mateixes. Elles han contribuït a construir el nostre món, un món on fan falta dones com estes. A totes elles, gràcies. GRÀCIES perquè és meravellós saber que encara queda temps per a l’afecte i perquè ens ho heu donat tot, ens heu donat la vostra vida.

Agraïm la col·laboració de totes les persones dels diferents àmbits de treball que hem tractat que, aportant la seua història oral, ens han ajudat que este treball isquera endavant i a enriquir-lo de continguts.

A totes estes dones volem expressar-los el nostre més sincer agraïment.

Vells records, belles paraules

La idea de recuperar la història a partir dels relats de dones, ens dóna la reconstrucció des de la seua memòria de la presència i participació fonamental en els fets quotidians i en el treball de cada dia.

S’ha partit d’un esquema de treball senzill: responien al major nombre de qüestions possibles des d’on vivien, membres que formaven la família, localització de la fàbrica, condicions laborals, jornada laboral, en què consistia el treball… ampliant-ho amb la redacció dels propis records i de la consulta de textos. També s’han enregistrat la història oral i se’ls ha demanat documentació fotogràfica. Des del començament el tema de l’exposició era el TREBALL DE LES DONES i es percataran que l’esforç femení s’amaga darrere de qualsevol activitat, fins i tot en els dies de festa o vacacions estivals.

Hem accedit a grups heterogenis formats per treballadores de:

• La indústria tèxtil: la fàbrica dels sacs, la fàbrica de la seda, la fàbrica de les mantes.
• El treball al camp: la conserva, el magatzem de creïlles i taronges, jornaleres del camp.
• La indústria de la pólvora: la pirotècnia
• La fosforera: treballar a Sant Diego.
• El mercat.
• Les mestres.
• Els tallers de costura.
• El servei domèstic.
• El treball a l’àmbit familiar.

També mostrem un compendi de fotografies que es presenten com una finestra oberta al passat. Són els seus rostres, les seues mirades, que en silenci ens parlen de les protagonistes: LES DONES.

Les imatges ens inviten a mirar el passat amb l’autenticitat que ens ofereix la fotografia i desperten alhora els sentits.

Són imatges de la història que ens ajuden a comprendre millor. El temps imparable, impossible de capturar amb les mans.

ÉS PRECISAMENT ESTA MIRADA AMB VEU DE DONA UNA LLUITA PACÍFICA PER UN MÓN MÉS JUST I IGUALITARI.

La indústria tèxtil

La representant més característica de la treballadora assalariada és l’obrera fabril. Perquè una de les característiques del treball de les dones és l’adscripció a sectors on es fa necessària una certa perícia en algunes fases concretes de la producció d’articles tèxtils. Precisament el sector tèxtil (fàbrica de les mantes, la seda, els sacs), a més de les indústries agroalimentàries (conserva-magatzem), la pirotècnia i la fosforera, seran les activitats que aglutinaran la major part de mà d’obra femenina.

Treballar a jornal o a estall. Segons la legislació vigent la jornada laboral era de sis dies de treball setmanals i vuit hores de faena per jornada. Això no obstant, estes normes es violaven. Per altra banda, no podem deixar de parlar d’una de les formes de producció més comunes en estes empreses, el treball a estall. És a dir, el treball no limitat per horaris i retribuït segons la producció assolida per la treballadora. Així, l’obrera, estimulada per l’obtenció d’un major guany, se sotmet voluntàriament a una autoexplotació que no necessita de la supervisió del seu superior i que, al mateix temps, augmenta la productivitat de l’empresa.

La fàbrica dels sacs

Treballadors de la fàbrica de sacs d’Orts, c. 1945. Veiem 19 dones i 3 homes, entre les que coneixem, a la fila de darrere, a Trini Bosch Camps, la 5 per la dreta, i Carmen Lluesma Verdeguer, la que fa sis; asseguts, la segona per la dreta és Paca Lluesma , amb alguna cosa a la mà; el tercer és José Maria March, “el Blau”; la quarta María Valero; i la quinta Elvira Lluesma, germana de Paca. En general són xiques molt jovenetes, algunes de poc més de 14 anys, perquè quan es casaven solien deixar el treball. Els hòmens treballaven com a mecànics i cobraven més.

Excepte un parell de dones que duen davantal, la resta estan molt mudades, possiblement per a la foto. Pareix que hi haja bon ambient entre les xiques, que s’agarren del braç per a la instantània. La foto està feta aproximadament al número 51 de l’Avinguda Nou d’Octubre, al costat de l’estació de Moncada-Alfara. La façana de la fàbrica s’ha mantingut i pareix que només s’han cegat les finestres superiors. L’edifici de la dreta ha desaparegut, però potser ha sigut reformat i no enderrocat perquè el nou està en el mateix lloc.

Treballadores del tèxtil, anys 30. De nou veiem xiques molt joves i xiquetes en el grup.

Si fem una breu nota històrica, trobem que a Moncada el que abans fou la indústria tèxtil de Lois, Avinguda del Seminari, es trobava la fàbrica dels sacs on el propietari era el Sr. Orts. També fem menció que moltes de les dones que ací parlem treballaren a la fàbrica dels sacs de Vinalesa.

Les dones eren les manipuladores del iute i l’espart, des del filat fins al teixit. La preparació en el teixit era diferent segons anaven a ser destinats els sacs per a sucre, farina, café.

La laboriositat, el compliment i la dedicació són normes que acompliran en el seu quefer diari.

El sector secundari aglutinà un nombre important d’efectius femenins. Dos són les etapes d’incorporació de la dona al món laboral durant esta centúria. La primera, que perdura fins a la dècada dels 60, es caracteritza per la integració de la dona a l’esfera del treball motivada estrictament per la necessitat econòmica. A la segona, que abasta els darrers trenta anys, s’hi afegix un progressiu canvi de mentalitat protagonitzat pels anhels emancipadors d’esta.

La indústria tèxtil és de les branques més feminitzades. Tal concentració respon a motius ideològics i econòmics: tasques tradicionalment realitzades per la dona a la mateixa llar concentren un percentatge alt de dones dedicades a les activitats transformadores. L’habilitat de les mans femenines s’imposa al treballador-home.

“Comencí a treballar als 14 anys a la fàbrica dels sacs de Vinalesa i me n’isquí per jubilar-me. Guanyava 14 quinzets. La jornada laboral era de 4’45 de la matinada fins a la una del migdia. Anaven per torns, el segon començava a la una del migdia i acabava a les 21.00 hores de la nit. Quan hi havia molta faena també treballàvem algun diumenge. Com que vivien a Moncada, carrer de l’arbre, un grup de 30 dones del poble eixien a les 4 de la matinada i a peu arribàvem a la fàbrica. Travessaven el barranc i sovint quan plovia el carro de la fàbrica eixia a arreplegar-nos. La meua faena era de les considerades més pesada: treballava en la matxacadora, en la preparació, és a dir, en la filatura, movent i parant la màquina. Hi havia gran perill així una xica d’Alfara davant meu s’agarrà un braç. Esta faena la realitzàvem dretes tot el dia, i tenia un encarregat que no ens deixava temps ni per a parlar, a més que no hi havia temps anàvem a la seguida, i el fils es trencaven.

De menuda he anat a l’asil i també a l’escola pública i ja treballant a la secció femenina i a classes que organitzava el sindicat de l’agulla on ens ensenyaven a cosir, brodar i alfabetització.

En tornar a casa la jornada continuava ja que a més de les tasques domèstiques, arreglar els animals que hi havia a casa, anàvem a l’horta o al secà a ajudar el pare. Teníem animals a casa. Féiem la matança del porc d’on tréiem botifarres”. T.P.

La jornada de la dona era molt intensa i poc reconeguda.

“Treballava en la secció del filat, la meua germana i ma mare eren teixidores. Era un treball molt pesat, i de la postura, dreta i encorbada que havia de treballar se m’ha quedat la columna desviada. La meua faena consistia en triar i aclarir la malla“. A.

La fàbrica de la seda

En el número 26 del carrer Quart (València), Mariano Garín instal·la la seua primera fàbrica, en un edifici arrendat que anys després passaria a ser propietat de la família. En el límit entre els barris de “Velluters” i del “Carme”, prop de la Seu, del Mercat i de la Llotja. Així començà la casa Garín la seua vida industrial. L’any 1931, es va decidir instal·lar la fàbrica a Moncada que ja comptava amb una fàbrica de seda, ubicada en un edifici de finals del segle passat o principis d’este que conserva en la façana principal elements decoratius d’influència modernista. Els propietaris de l’edifici, l’any 1926, ja la van adquirir com a tal. L’escriptura la descriu així:

“Finca situada en la vila de Moncada, carrer Ramon Villarroya, núm. 1, que recau al carrer de Quart, a un altre sense nom i al de Bétera, té en la major part de paret sense constar ser illa de cases ni numeració que comprén, un celler amb almàssera, un altre edifici amb planta baixa i pis alt, un altre en què està instal·lat una fàbrica de seda i un pati o corral descobert dins de la paret cercada de paret, i fora d’ella, un solar amb oliveres que recau al carrer de Quart, constituint tot això una sola finca que actualment es troba tota ella cercada de paret i excepte els patis o horts, està cobert i destinat a fàbrica de teixits (…) comprén en la seua totalitat 6.700 m².”

Entre els anys 40 a 50 els telars mecànics (Vicenzi) arribaren a ser 35, a més de la resta de la maquinària. En els registre del cens industrial de la Delegació d’Indústria i Comerç dels anys 50 i 51, sent la raó social VIUDA DE MARIANO GARÍN, es fa relació de la maquinària corresponent a la fàbrica de Moncada: maquinària de preparació, telers a mà 44 aproximadament, per a teixits de 54, 65, 130 i 220 cm (cobertor de damasc de forma), 12 telers mecànics (Vicenzi). Posteriorment es va ampliar este nombre, i es va adquirir una canillera d’alta velocitat. En els anys 90 s’incorporaren els telers de pinces.

Treballadora en el teler mecànic. En la maquinària podem llegir clarament: “TALLERES DESVEUS. SABADELL”, uns coneguts constructors de maquinària de la competitiva indústria catalana.

Esta imatge ja es va vore en altres de les nostres col·leccions, però per completar esta sèrie de fotos de la seda, i per més comoditat, la tornem a incloure ací. Devem part dels comentaris al matrimoni Casaña/ Orts, que tan bé ens van acollir.

Es tracta d’una colla d’onze treballadores de la seda a la fàbrica de Garín, en concret són un grup de teixidores a mà. Ací hem tingut la sort de comptar amb els comentaris dels propietaris de les fotos, però també de Filomena Bondia, que va treballar 48 anys a la fàbrica de la seda. Veiem l’uniforme de treball, possiblement cap a mitjans dels anys 50; les faldes s’havien acurtat i obligava a ser discretes en la forma de seure. Precisament per esta nova mida de les faldes veiem postures complicades per evitar mostrar les cuixes, i fins i tot alguna mà col·locada estratègicament per tapar un pam de cama. Este canvi en el vestuari de les dones porta tota una modificació de seua forma de seure en públic.

Per a reunir-se a fer-se una foto hauria de ser abans o després del treball, o durant els 10 minuts que paraven per esmorzar. Les xiques (totes somrients, joves i guapes), començant de dalt a baix i d’esquerra a dreta, veiem, agenollades darrere, a Mercedes, Pepita Tomàs (dita Pepita la Caliua, mare de Ma. José Orts, propietària de les fotos), una desconeguda, i les germanes Vicentica i Mila. Assegudes davant tenim a la que deien “la Belmonte”, a Pilareta (que tenia un marit mestre), Pilar la Zenona, Luisa, i Carmencita la Chateta.

Ma. José Orts ens conta que Mercedes va ensenyar a llegir a sa mare, Pepita, en un moment en què entre les dones hi havia moltíssim analfabetisme.

Darrere de la foto apareix el número 257, que podria indicar “febrer de 1957” (?). Lamentablement, el fotògraf es va mostrar poc hàbil i ens va tallar els caps d’algunes xiques.

Ens conten que les fabriqueres anaven molt a gust a treballar, que eren com una família, i en estiu se n’anaven totes a dinar a la platja de les Arenes, a prop del balneari, i passaven el dia allí. Les companyes de treball eren la tercera família de cada una.

Grup de treballadores de la seda, al pati de la fàbrica de Garín. Assegudes en terra, la primera per l’esquerra és Filomena Bondia.

Inma la Talanya i Filomena Bondia (amb sombrilla) de brasset, darrere a la dreta. La que està davant, vestida de negre, és Milagritos la Cisterna, dos més a la dreta Conchita la de Peret i la seua germana, Rosario Capella (molt alta, darrere a l’esquerra), etc.

“Recuerdo de la ofrenda del manto a Ntra. Patrona”, datada el dimarts 29 d’agost de 1950, Any Sant. Uns anys després li van fer un altre mantell.

Dalt hi ha 36 xiques i un mecànic. Estan davant dels finestrals de la fàbrica, en el mur que donava a l’hort. Conchín conta que per al mantell de la Mare de Déu van treballar totes les xiques; fins i tot aquelles que no sabien pegaven unes poques passadetes al teler. En la foto de dalt, Conchín (entonces encara tenia 22 anys) està en la segona fila, cap al centre, amb un abric claret. Darrere a l’esquerra, l’únic home del grup, Valero el mecànic. La major part de les xiques ja han desaparegut; Conchín recorda per exemple, en el grup de dalt, baix a la dreta, a Vicentica la modista, o dos més a l’esquerra a Trini la Portera i al seu costat a Maria la Guatla. La de baix a la punta és Maruja, i a la de la punta esquerra de la tercera fila li deien la Casaña. Baix En la fila del mig, a la punta de la dreta, la Riola, una de les quatre o cinc que hi havia més majors. Com contava Filomena en la seua interessantíssima i divertida entrevista, tots els dies una d’estes majors les feia resar el rosari; cada dia li tocava a una diferent.

En la foto de baix hi ha 31 xiques i dos tècnics, Filomena està en la foto de baix, en la segon fila: és la tercera per l’esquerra, amb cara de xiqueta (tenia 17 anys). A l’home de l’esquerra li deien Panera, i a l’altre Pepe. Per anomenar algunes xiques: en la fila de baix, a la dreta del tot, una xica a qui deien la Feliu, i la segon per l’esquerra Conchita de Peret.

Filomena ens va contar també com a la fàbrica hi havia una imatge menudeta de la Mare de Déu, i de com en guerra els amos la van vestir de gitana per a que no els la cremaren. Les treballadores de la fàbrica li feien una festa particular la setmana següent a la Mare de Déu d’agost i la treien en processó per les seues instal·lacions.

Un grup de dones i xiquetes a l’hortet de la fàbrica de Garín.

Boda d’ un dels fills de Garín (don Luis o don Fernando), amo de la fàbrica. Primer van anar a vore la fàbrica de València, al carrer Pinzón. Després de la boda van anar a dinar al Vedat de Torrent, que veiem en la imatge. Coneixem a Paquita la Mataera, la xica de davant, més a la dreta, amb el grupet dret de l’esquerra. En esta imatge hi ha al voltant de 90 persones, incloent treballadores de Moncada i València i uns quants homes; com es veu, en aquell moment hi treballava moltíssima gent. El més fàcil de reconèixer és al que deien “el Blanco”, un treballador que patia d’albinisme, a l’esquerra de la imatge.

Les treballadores de jugarota en el pati de la fàbrica.

El llistat d’oficis ajudarà a comprendre l’activitat de la fàbrica: encanyar, ordir, plegar… que han perviscut fins a l’actualitat: brodadora, aviadora, aprenenta, per fer cordó, mecànic, encarregat, passamanera, en el torn de filar, per a recolzament.

“Comencí a treballar a la fàbrica dels sacs a Vinalesa. Però per prescripció mèdica, la faena em produïa afonia, vaig canviar a la fàbrica de la seda a Moncada. Devia tindre uns 17 o 18 anys. La jornada laboral: anaven a “estall”, no fitxaven ni teníem horari reglat. La meua germana, que estava en l’ordidor anà 3 anys sense cobrar ni una sola pesseta. Féiem de 14 a 15 hores diàries. Faena per a mi considerada molt pesada. El que era normal eren les 10 hores però sempre féiem 2 ó 3 hores més. Vull dir que ens n’anàvem de nit i tornàvem de nit. El disgust de la meua vida fou quan haguí de deixar de treballar perquè ja m’havia casat i tenia dues filles. Quan tinguí la primera encara el meu marit em deixava que anara a la fàbrica, i la deixava a l’atenció d’una veïna. Que quede ben entés que de fadrina, ens vam quedar sense pare ni mare sent encara molt jóvens jo i les meues germanes, abans d’eixir de casa havia deixat ja el dinar preparat. En finalitzar la jornada a la fàbrica, continuàvem: anar a la compra, preparar el dinar, fer les faenes de casa, i a més com que teníem un campet de 4 fanecades de cotó plantat, dissabtes i diumenges féiem la faena del camp.” C.C.

“Comencí als 14 anys d’aprenenta, debades, sense cobrar durant un any, al segon any cobràrem 5 duros. A l’hort hi havia plantat cotó i faena nostra era de tot, entre d’altres coses arreplegar este cotó. El Sr. Pepe era l’encarregat. Treballàvem a “estall” de 6 de la matinada a les 6 de la vesprada. Una hora per dinar al començament no paràvem per a esmorzar, després teníem un quart d’hora. La meua faena consistia primer nuava, després passí al remuntador, a repassar les teles i finalment de teixidora als telers mecànics. Portava 5 llançadores i treballàvem dretes. Hem treballat més del que després cotitzàrem. Les canilleres, ordidores i encanyadores treballaven a jornal.

Érem com una família ben avinguda: a les 12 del migdia resàvem l’angelus. A la vesprada arreglàvem un altaret que teníem de la Mare de Déu. Quan estava al remuntador resàvem el rosari, si alguna treballadora l’operaven la fàbrica parava en el moment de l’operació i li resaven perquè tot li isquera bé, fins i tot férem exercicis espirituals des de la fàbrica. Per Pasqua jo mateixa anava a per l’aigua beneïda de l’església i arruixàvem la fàbrica per beneir-la.” P.C.

El treball al camp. La conserva i el magatzem

El magatzem de la taronja

La indústria relacionada amb els cítrics és la que major transcendència ha tingut en la nostra ciutat. La manipulació de la taronja consisteix en la neteja, classificació i encerat dels cítrics. Tasques estes es feia amb operacions manuals.

Pel seu caràcter estacional, propi d’una època, en el subsector de manipulació de cítrics abundava el treball subcontractat (açò explica la discordança entre les dades de la Seguretat Social i l’ocupació real), normalment es tracta de mà d’obra “temporal i femenina”. Més del 90% són dones, que realitzaven les faenes de marcar les caixes amb el nom de l’empresa (les marcadores), seleccionar la taronja (les triadores) i l’envasat (les encaixadores). Els càrrecs d’encarregat normalment estan ocupats per hòmens.

Les marcadores anaven marcant les caixes de fusta, este treball el realitzaven de peu durant tota la jornada (almenys vuit hores). Les triadores realitzaven el treball sentades sobre coixinet, seleccionant la qualitat de les taronges. Les encaixadores treballaven de genolls una front a l’altra, i amb la caixa en mig anaven envasant les taronges que els tirava una xica joveneta col·locada al seu costat, la tiradoreta.

Les dones que treballaven en els magatzems de taronja, durant el temps de la taronja: des de finals d’octubre fins maig, pujaven en grups i a peu des de qualsevol racó del poble fins als magatzems de taronja que s’ubicaven prop de l’estació del tren.

Començaven la jornada o l’acabaven fent hores extres, quan a l’empresari li interessava. Mentre treballaven eren vigilades per l’encarregat que els cridava l’atenció per parlar. Els magatzems no tenien massa comoditats. Són treballs subestimats inclús per les mateixes dones que els exercien que els consideraven un complement econòmic lligat a la seua condició de dona.

“Treballí en el magatzem de taronja, situat al carrer Germanies actual, al costat de la via, les xiques empaperaven la taronja amb paper de seda que no es trencava i les encaixadores que les arreglaven, jo era tiradoreta i els donava les taronges a les encaixadores. Tot eren dones, els hòmens carregaven els camions, ho enviaven a mercat estranger. També on estava la fàbrica de “Colchones Star” hi havia un magatzem de cebes i creïlles, Moreno el de la fàbrica era l’amo. Treball estacional: temporada de la creïlla i ceba. També estava el magatzem de taronja al Mas de Moròder. Jo treballava a genollades però ens portàvem un coixinet. L’especialitat de taronja que treballaven eren califòrnies. Teníem una encarregada”. B.C.

La conserva

Ens trobem davant d’una economia eminentment rural que treballa la terra i aprofita tots els seus recursos. Una de les activitats de temporada ha estat treballar al magatzem (creïlles i taronja) i la conserva. L’horta ha estat productora amb escreix d’hortalisses i fruites i els mercats estrangers solien ser els qui en sol·licitaven. La conserva era una de les activitats que estacionalment donava faena a moltes dones que hi treballaven de temporada durant els mesos de l’estiu.

La indústria de la conserva (subsector industrial) consistia en una caldera “fogonera” escaldava la tomata, després llevar la pell i el peçó es posava en pot, després en gavetes s’arreglaven els potets, la màquina tapadora, bullir, etiquetatge i tot per al mercat estranger. Pel caràcter estacional propi d’una època de l’any, normalment es tracta de mà d’obra temporal i femenina: més del 90% eren dones La fàbrica es trobava a Alfara. Açò comportava que les dones creuaven la via del tren tantes vegades com eren requerides per al treball, exposant-se contínuament a perills per la premura que els imposava l’horari el que constituïa un focus de sinistralitat important.

“La faena consistia unes taules en unes baranes allí tiraven la tomata bollida i les dones a les dues bandes amb una navalla llevaven la pell i el peçó, les xiquetes agafaven les caixes dels pots i les portaven a la tapadora i calderes on es bullia, gelades es treien de les gàbies i les encaixaven, al magatzem i posaven l’etiqueta. Secció a banda. Hi havia qui gastava guants perquè s’escaldaven. Feien també pimentons, albercoc. Estigué molts anys. Jo treballí en temps de la guerra. Era un treball de temporada”. B.C.

“Comencí a treballar als 10 anys, jo treballava en l’etiquetatge, de marcar els pots amb el nom de l’empresa, etiquetes que es feien eren les marcadores. Càrrecs directius ocupats pels hòmens. Però teníem encarregada que ens cridava a l’ordre perquè havien de ser el màxim de rendibles i productives. Dins de la fàbrica no hi havia cap comoditat, exposades a corrents d’aire i fred, condicions que feien més dur el treball. Després de la fàbrica ateníem la casa i les labors domèstiques, l’assistència als germans, pare, pastàvem menjar per als animals, criàvem la bacona, veníem els productes de l’horta, pastàvem el pa. Anava també a collir taronja, a peu fins al que hui és la pista de Mallols, carregava els cabassos de la taronja jo mateixa i a més he treballat en la fàbrica anomenada de mantes.” M.C.

Treball al camp

L’agricultura a Moncada tant d’horta com de secà: garroferes, vinyes, ametllers, oliveres i productes de regadiu, verdures i hortalisses. Les dones també treballaven el raïm, anar a la verema, esta faena la realitzaven a peu dels ceps i a ple sol. Si la faena era d’anar a collir taronges havien de carregar els cabassos que pesaven bona cosa. Se’ls carregaven al muscle ajudant-se unes a les altres. Si dinaven al mateix camp el dinar consistia a torrar-se al foc cansalada o carn.

“Recorde que el treball era molt dur. Anàvem i tornàvem a peu, i hi havia camps a més de 5 quilòmetres de distància” M.C.

Dins del grup productiu familiar, la dona és una peça fonamental. La dona tenia com a funció primordial totes les faenes domèstiques: cuinar, netejar, emblanquinar la casa, fer la bugada, els corrals d’aviram, conills i altres, la criança i educació dels fills i filles i encara havien de dedicar part important del seu temps a ajudar els hòmens a treballar el camp: segar, arrencar herbes, cavar, batre, collir… De la mateixa manera feien les matances del porc, el vi, l’oli, pastar pa per poder passar l’any. Trobem el treball que es feia en la mateixa explotació familiar, de ben xicotetes, cinc o sis anys, se les emportaven al camp.

“… quan tornàvem de la fàbrica anàvem a ajudar el pare al secà o a l’horta, collíem les hortalisses i tot el que havia per collir i ho portàvem al pesador” T.P.

“…a la porta de casa també veníem bresquilles del nostre camp i altres productes.” M.C.

Un grup de dones en el camp, segurament en algun dia de festa (Pasqua, Sant Roc…). En aquell temps les dones portaven davantal tots els dies de la setmana, inclòs els festius. En la segon foto veiem les actituds festives i una xica amb una bandúrria; en la tercera creiem reconèixer bones calces i calcer de mudar, no de treballar. Ens han reconegut a Lola (amb davantal blanc) i Pilar Lluesma, “les Senones”, i a un altra de malnom “la Llavanera”.

En aquells moments el terme estava quasi totalment conreat, i era habitual anar a fer dinars o berenars a l’hortet d’algun familiar o conegut.

Un grup de xiques de jugarota en el camp.

Quatre dones recolzades sobre un munt de palla.

La indústria de la pólvora

De pares a fills. La Pirotècnia Caballer hi és des de fa més d’un segle. De Godella passà la fàbrica a Alfara del Patriarca. Més tard a Moncada i hui està ubicada a Nàquera. Ací es formaren entre altres pirotècnics l’albuixequero que s’establí com Pirotècnia Arnal.

En el procés de fabricació presentem un dels protagonistes “la caseta” dependència de treball bàsic en tot procés. Les matèries primeres més usuals són a més de la corda i el cartró, el plàstic i la pólvora, en les diferents manifestacions. La confecció de la majoria dels articles exigia i exigeix la manipulació artesanal. La tradició i l’afició a la pólvora és un fet indiscutible al nostre poble. On una vegada més el treball de la dona ha estat fonamental.

Un dia d’estiu, Bàrbara Verdeguer Albert, en la banqueta fent traca amb una amiga de negre. Estaven al corral de casa, que ens contava la seua filla, Antonia Caballer, que era molt gran, i que de vegades tapaven el desaigüe, posaven un pam d’aigua i es banyaven i jugaven les xiquetes de la família.

Veiem els feixos de traca i el treball que estan fent tisores en mà. La tauleta està feta amb una bona base i pilonets als cantons per posar el fil. Quant a la indumentària, la xica de la dreta porta un davantal impecable i unes atrotinades espardenyes de veta; anar vestida de negre era molt habitual en aquells anys, especialment entre les dones.

Bàrbara Verdeguer va morir fent traca, com en la foto, i com ella haguera volgut. Li va agarrar algun ataquet i va caure, com es sol dir “passant a millor vida”.

Josefina Caballer lligant unes carcasses. En desaparèixer d’escena els seus germans, Fina va assumir el comandament de l’empresa.

Josefina Caballer amb barret de palla d’ala ampla i fent traca i coets a la banqueta.

Carmen Sanfélix Sánchez, “la Pintora”, i el braç de Josefina Caballer. Ací es veuen centenars de coets que s’elaboraven a mà, amb paciència i moltes hores.

Eixe mateix moment en el sentit contrari: ara sí que veiem a Josefina Caballer (suposem que ja jubilada) amb la seua bata florejada, pareix que empaperant un coet. La taula té els angles arreglats per posar el fil.

De nou Carmen Sanfélix, “la Pintora”, lligant un coet al costat d’una dona que no hem pogut identificar.

De nou Camen, “la Pintora”, ara omplint de pólvora els canonets. Després es posa l’estopí i els capirutxos, es precinten i ja estan preparats per disparar.

“Els fets es recorden i s’analitzen a través de les experiències de la vida d’una família. Comencí a treballar molt menudeta quan tenia 10 anys mon pare ens pujava al carro i cap al taller. Des de bon matí fins a la nit: allí ens portaven el café amb llet, allí dinàvem, fesols bollits, arròs amb bledes… tot corregudet!. En èpoques de molta faena ens portàvem la faena a casa, per acabar-la a la nit. La vida de la meua família era treballar de sol a sol. Acabàvem els dissabtes a migdia i si s’havien de carregar els camions es quedaven els de casa. Féiem la vida al taller. Me’n recorde que per haver d’acabar una comanda treballàrem les vint-i-quatre hores del dia.

“La faena de les dones consistia des de fer trons, estopins, empaperar i fint i tot per carcasses. No hem sentit por mai. Treballàvem entre 10 i 12 dones. Una vida de dur treball perquè s’afegia que el negoci era familiar i quan hi havia compromissos Sant Josep, o festes, s’ha arribat a treballat tot el dia (sense dormir)”. B.C i A.C.

Treballar a San Diego. La Fosforera

Els testimonis ens parlen del que fou la “Compañía Arrendataria de Fósforos, SA”. Compañía instalada a Alfara l’any 1922 fins al 1957. Després ens trobem que s’anomena “Fosforera Española, SA” des del 1957 fins al 1992. En estes dates enquadrem els testimonis que hem arreplegat.

La fàbrica es troba a l’actual camí de Moncada, carretera que va a la ciutat de València. Popularment es coneix com a la fàbrica de Sant Diego perquè s’assenta sobre el convent d’este sant. Del qual encara pervivia el campanar i restes de l’església.

Les tasques principals incloïen la fabricació de les caixes, la col·locació de les etiquetes, el recompte dels mistos, el bany dels palets en una solució calenta de goma i substàncies químiques. Quasi totes les treballadores estaven exposades a concentracions de substàncies perilloses suspeses en l’aire i on calia una bona ventilació.

“Treballí des dels 16 anys fins als 30. La meua faena consistia en el que s’anomenava “arenadora” és a dir, feia els rascadors de les caixetes de llumins. L’instrument de treball era una màquina arenadora (que serveix per a llançar un raig orientable d’aire comprimit que arrossega arena de tal manera que és projectat contra una peça, sobre la qual l’arena efectua una abrasió) Arenadores hi havia 5 dones, Talladores de resmes 4 dones, talladores de carteres 2, estaven en la secció de cartró. Les caixetes de mistos passaren de ser de cartró a ser de fusta. Açò de la fusta era molt pesat. Treballava a estall per traure’m el jornal havia de fer tretze milers, de cent en cent. Hi havia més dones que hòmens, estos eren els mecànics, d’encarregat estava el tio Pasqualet el d’Alfara. La faena millor considerada era de caixetera, la meua germana era de les considerades caixetera llarga. El meu home no volia que anara a treballar però a casa preferien que restara a la fàbrica fins que la meua germana més menuda ocupara el meu lloc. Així el meu home m’autoritzà que em quedara perquè només eren dos anys. S’ha de comprendre al meu home perquè teníem el casino i també feia falta treballar-hi. La jornada laboral era de 8 del matí a 12’30 del migdia i de 13’30 a 15’30 hores, però com érem “estalleres” anàvem desesperades i no anàvem al lavabo per tirar faena, si acabaves prompte tenies el risc que la del costat te passara faena d’ella, que te demanara ajuda. En un principi tinguérem 5 dies de vacacions, després 7 i després 15. Contractada i assegurada a la Seguretat Social des del primer dia. Tenint a les tres filles encara anava a la fàbrica. Quan eixia de la fàbrica anava a treballar al casino del meu home per a posar-me al darrere del taulell. Compreneu que tenint un bar teníem molt de treball sempre se te feia tardíssim per a anar a gitar-te. Per a poder cotitzar com a operària en un futur, a la meua germana li fou obligatori fer el Servicio Social, una espècie de servei militar femení, en la Sección Femenina de la Falange. Era imprescindible per a accedir a molts treballs. Així, quan eixia de la fàbrica, durant uns dies a la setmana assistia a classe. Allí s’ensenyava a cuinar, labors, tall i confecció, classes elementals. Com a justificant de l’assistència, rebien uns cupons que anaven pegant a la cartilla i que havien de presentar posteriorment. M.A.

“Comencí a treballar l’any 1952, als 15 anys, fadrina, amb contracte de treball des del primer dia. La majoria érem dones. Es feia tot a mà i es treballava “a muerte”. Fabricàvem els mistos i les caixes era tot de cartró. Les màquines tallaven el cartró i les dones feien les caixetes a mà i després passaven a la secció de les comptadores. Després passàrem a fer les caixetes de fusta. Teniu en compte que les comptadores s’havien d’enrotllar els dits amb esparadrap perquè se’ls foradaven els dits. Teníem una hora per a dinar i com jo sóc de Massarrojos dinàvem allí ens calfàvem el dinar en la fogaina. Però les que se n’anaven a casa no tenien suficient temps per a dinar i se’l posaven en un pitxer i dinaven de camí de casa a la fàbrica. L’horari que jo feia era de 6’30 a 14 h quan anàvem a torns. No hi havia sirena però tocaven una campana i en cinc minuts entràvem a treballar. Guanyava set pessetes a la setmana. Una vegada reivindicàrem una pujada de salari a “l’ingeniero” i l’enginyer contestà LAS TRABAJADORES SOLO TIENEN DEBERES NO DERECHOS. Sí que les condicions eren penoses, passàvem molt de fred i anàvem amb toquetes, a l’hora de l’esmorzar anàvem a la fogonera a calfar-nos. Dos dones eren les encarregades doctes i amb mal geni. Curiosament com que l’encarregat era de Benifaraig i tenia el goig d’invitar a l’ingeniero de menjar coca el dia del Cristo, aprofitaven i donaven les vacacions la setmana del Crist de Benifaraig. Deixí de treballar quan em vaig casar, un gran disgust per a mi, en aquella època era aixina LES DONES A CASA I ELS HÒMENS AL CASINO“. P.I.

Treballant al mercat

Parada de fruita i verdura al mercat. En la imatge veiem faves, fresons, plàtans i pareix que creïlles. Els preus s’apuntaven amb clarió sobre pissarretes, però les verduleres tenien la potestat de baixar preus, fer ofertes o regals en el moment i adaptant-se a la clientela. Unes pràctiques que contrasten amb la tecnificació de les grans superfícies, que no coneixen a ningú -i que han dut a l’empobriment del camp i la desaparició del teixit comercial i social de barris i pobles.

Fina “la dels pollastres” tenia parada de carn i ous. A les fotos del mercat es veu molta vida de barri que va desapareixent dels nostres carrers: les dones del veïnat que es coneixien i interactuaven amb solidaritat com si foren família, imatges que generen l’enyor de la comunitat.

Dones lluitadores venent pesseta a pesseta a altres dones, alhora que responsables de cases netes, cosits i planxats, ben alimentats. El mercat es feia on hui és la plaça Mestre Palau. Les parades totes elles regentades per dones, venien peix, carn, hortalisses, fruita del temps. No es muntaven parades, les dones venedores amb les cistelles i els productes de les seues terres: tomates, pimentons, bledes, albergínies, bajoques… i fruites mostraven els seus productes.

El mercat sempre ha estat estretament vinculat a l’esforç de les dones. Sempre trobem una dona dirigint i prenent decisions comercials. Moltes hores de peu, de xicotetes vendes, d’alçar-se la primera i gitar-se l’última per a deixar resolts tots els quefers de la casa abans d’eixir. Sobre este fet d’anar al mercat permet la presència massiva femenina en un espai públic compradores i venedores a l’aire lliure era un punt de trobada.

“He eixit a vendre al mercat des de fa quaranta-un anys, la meua parada era de pollastre i també hi havia unes altres tres de pollastres, una de corder la de Vicentica, el tio fort, Aurelio, Elena, Maria, Pepeta la Navà, Carmen la platanera i la pomera. Els productes primer els comprava després a casa mateixa els criàvem, tenia plantes baixes llogades. Els productes molt sovint eren de producció pròpia. Els hòmens ens portaven la mercaderia. Regentant parada trobem a un home o dos, però el gran percentatge eren dones. Muntaven la parada de bon matí, de dilluns a dissabtes inclús a la vesprada. Quan acabava guardava la parada a casa la tia Teresa.” F.

Les mestres

Dos mestres al pati, rodejades de xiquets: Vicenta la de la imprenta i Fina Lluesma (“Fina la Pesaora“). Anys 70 ó 80. 

L’escola pública; una mestra de principis del segle XX amb un grup de 47 xiquetes de diferents edats.

La monja i un grup de 32 alumnes amb els seus unifomes.

Intentant destriar quines han estat les possibilitats -i també les mancances- que han tingut les dones per rebre i transmetre una educació no discriminatòria. Als inicis comencen a sorgir les Costures regentades per religioses on les ensenyances que rebien eren elementals com també a l’escola pública. Un fet que agreujava la deficient formació femenina era l’absentisme -ajudar a casa a guanyar un jornal era absolutament prioritari. El que hui entenem per edifici escolar no existia. S’habilitaven sales de cases particulars quan era necessari. A poc a poc la dona s’obri nous espais. Augmenta el nombre de xiques que han cursat estudis de batxillerat. La primera dona amb estudis superiors fou Amalia, farmacèutica. Estudiar magisteri podia ser també un camí que facilitava trobar treball remunerat. Totes elles jugaren un paper destacat en l’ensenyament.

“La primera escola pública de primària es trobava al carrer Lluís Vives (cantonada amb la plaça Mestre Iborra). El grup escolar “Blasco Ibáñez”, de l’any 1930, recorde com a professores a Dª Leonor, Dª Martina, Dª Maruja, Dª Conchita, Dª Tomasa i com a professors D. José Segarra, D. Gerardo Borrego, D. Joaquín. Quant a l’ensenyament religiós, l’obra i activitats de les Franciscanes fou l’escola dominical: acollida i atenció a les jóvens en els diumenges i dies festius. Escola nocturna, ensenyament gratuït per a adultes en dies laborals, escola diürna; ensenyament gratuït per a adultes i atenció als més menuts, ateses per religioses i col·legi de pàrvuls. Més tard es va ampliar l’acció educativa creant classes per a xiquetes d’instrucció primària. El patronat Sant Jaume Apòstol estigué també un temps a l’asil, després a la Casa Abadia (només de xics), i ja es va construir el centre del carrer Dr. Duran, Carrer Madrid i Ausiàs March. Fins i tot la bàsica s’impartí en una casa del carrer Lluís Vives (dalt del que abans era l’establiment d’Estellés) la mestra era Dª Trini. Jo comencí de cap d’estudis en el Batxiller de xiques que s’impartia en la Cooperativa. Ací a Moncada ens preparàrem, ens examinàvem per lliure al Sant Vicent, vaig fer ingrés i 1r en un any, eixe estiu ens preparàrem 2n i al setembre ens examinàrem a la Escola de Magisteri de València (la Normal).” F. LL.

“D’una família composta de mare, pare, i 5 germans que moriren de ben xicotets.Vaig estudiar a un col·legi de monges “de pago”, però com que el tipus d’educació que rebia era bastant elemental ma mare va decidir que acabara d’estudiar a l’escola pública de Moncada. Situada enfront del que hui és Mercadona, eren classes unitàries (tots junts des dels més majors fins els més menuts a la mateixa aula) i separats els xics i les xiques. Els mestres eren D. Federico i Dª Leocracia. Fiu l’ingrés a Magisteri i entrí a la Normal. Com que eren temps que les xiques no podien viatjar soles em quedava a la ciutat a ca una tia i a la vesprada anava a una acadèmia per a aprofundir en els continguts. Dos mesos abans que estallara el Moviment, l’any 1936 em van oferir una plaça de mestra on podia triar entre Benaguasil o Sollana. Tota la guerra la vaig passar a Sollana com a mestra de primària. Però quan acabà la guerra als que havíem treballat en l’època anterior ens digueren “tu estás para depurar, dejarás de trabajar y ya te llamaremos”. A partir d’este moment deixí d’exercir i jo no tenia la culpa que em donaren la plaça dos mesos abans d’estallar la guerra. Les circumstàncies personals van ser que em vaig casar, estiguí a València i França amb el meu marit i en tornar em van contractar al Ramón y Cajal i fins a la jubilació. El Ramón y Cajal començà amb el matrimoni D. José Otero i la seua dona i jo, i passà de ser privada a ser concertada. De xiquets matriculats entre 6é, 7é i 8é en serien 40. Cobrava al principi unes 6.000 ptes. i les matèries que impartia eren religió, geografia, història i socials.” P.

Diversos

Tallers de costura

Dos joves cosint o bordant amb la màquina de cosir. Encara no hem pogut identificar-les, i tampoc sabem si el que estaven fent era una activitat professional o d’aprenentatge o simplement familiar. A Moncadapèdia vam entrevistar a una de les mestres que va ensenyar a mig poble, que per la seua part va aprendre amb la Sección Femenina, com moltes xiques en la postguera: ens referim a Milagros Albert Català, que tan bé ens va atendre.

Dos joves amb una tela estampada, provablement de la fàbrica de Garín.

Era l’activitat més apreciada: podien guanyar-se la vida i eren útils en casa, podia servir per a confeccionar la roba de la família.

“… decidí començar a anar d’aprenenta a un taller de costura a aprendre a cosir. Era una de les millors modistes del poble. Hi hauria unes tres o quatre que ensenyaven. A este taller n’anàvem unes vuit o deu xiques i tenia dos oficiales. De cobrar, podem dir que ens donava una propineta. Tenia un gran volum de treball i ella treballava moltes hores. Com aprenenta durí poc de temps i així aprenguí a tallar i ja em dediquí a treballar a casa com la majoria. En l’actualitat moltes d’elles continuen treballant de modistes“. P. R.

El servei domèstic

Popular i poc valorat, treballaven durant moltes hores a canvi de vegades per un berenar, per unes espardenyes…

“Estava interna, durant tota la setmana al Grau, i anava a casa quan eren festes, cuidava d’una xiqueta“. M.

Treball a l’àmbit familiar

Les dones que seguiren als seus llocs de treball començant a cotitzar i millorant la seua situació inicial foren aquelles que es quedaren solteres. Per incrementar els ingressos de la unitat familiar mantingueren a les dones en les tasques productives, això sí realitzades dins de l’àmbit familiar en l’economia submergida. En este sentit, es plantegen seriosos problemes, ateses les dificultats per quantificar el nombre de dones que pogueren arribar a ocupar-se en activitats artesanals domiciliàries i que oficialment apareixen als censos sense cap tipus d’ocupació específica. A Moncada hem trobat testimonis de dones que han treballat a casa per al taller pirotècnic, per a la fàbrica dels volaorets, fent bolquers (Quico)…

“A casa treballí de tot, el treball era per a fora“

Perruqueres

Ha sigut una de les activitats que moltes d’elles han seguit exercint fins a l’actualitat, també en ser un ofici propi no hi havia horari.

I infermeres, i cuidadores i tantes altres…