Extracte de les entrevistes

Fitxa de la publicació

Títol L’alumnat de la FP de Dependència (IES Tierno Galván) entrevista als majors de la Residència i Centre de Dia per a persones amb Dependència de Montcada
Categories projectes col·laboratius
Persones entrevistades (ordre d’aparició) Pilar López
Antonio Núñez
Chelo Esteve
Lluís Torrent
Amparo Martínez
Felicidad López
Antonio Casas
José Fernández
Asunción Pérez
Elena Ruiz
Ximo Abril
Maruja Ortega
José Manuel Ara
Carmen Gil, ‘la Platanera’
Grup entrevistador (ordre alfabètic) Aroa Alcalá Redondo, Sara Aliaga Domingo, Gemma Arnal Besari, Irene Arnal Orón, Mireia Arnedo Mesa, Sara Auñón Arnal, Carmen Bonai Biribe Tuku, Valentina Bohórquez Barragán, Paula Camp Calvo, Zaira Cardo Higueras, Laia Castillo Gómez, Iker Catalá Del Árbol, Claudia Colmenero Chisbert, Inés Cruz Alfonso, Raquel Del Rey Sáez, Olivia Elfand Tempo, Blanca Gomáriz Hernández, Carla González Rojas, María Isabel Granja Burgos, Sara Honrubia Moragas, Nicole Andrea López Guerrero, Guille López Ponce, Aitana Mesa i Orts, Claudia Muñoz Casado, Laia Palmero Grafiella, Natatxa Pérez Gil, Naiara Romero Soriano, Claudia Soriano Varjas, Mónica Surián Granado i Carla Tebar Beltrán.
Coordinació Daniel Polo, psicòleg de la Residència i Centre de Dia; Selene Garzón Guzmán, Maria Rodríguez Antón i Pepa Alòs Gil, professores d’FP; Nelo Vilar i Laura Yustas, Moncadapèdia
Data i lloc de les entrevistes Dilluns 25 de novembre de 2024, a la Residència
Publicació a Moncadapèdia Dimecres 12 de març de 2025
Enllaç https://youtu.be/tYFqBNE1dMs
Extracte https://youtu.be/Ese-dzoQyZQ
PDF

Esta és la segona part d’un tríptic de publicacions en què arrepleguem entrevistes als usuaris i usuàries de la Residència i Centre de Dia per a persones amb Dependència de Montcada. En esta segona recollim les entrevistes fetes per l’alumnat de l’FP d’Atenció a Persones amb Dependència. En l’anterior havíem vist les que feu l’alumnat d’Educació Infantil, i en la següent vorem les del grup d’Integració Social. Este projecte ha estat un experiment que s’ha pogut dur a terme gràcies a la col·laboració i coordinació entre la Residència i Centre de Dia de Montcada, l’IES Tierno Galván i Moncadapèdia. Més concretament agraïm la seua meravellosa tasca a Daniel Polo, psicòleg de la Residència i Centre de Dia, i a les professores d’FP Selene Garzón Guzmán, Maria Rodríguez Antón i Pepa Alòs Gil. També a totes les persones entrevistades que molt generosament han volgut compartir un poquet de la seua història, i a l’alumnat dels grups de 1r curs de les FP d’Educació Infantil, d’Atenció a les Persones amb Dependència i d’Integració Social.

Com explicàvem en la publicació anterior la idea de fer una formació sobre com fer entrevistes d’història de vida amb joves d’FP i posar-la en pràctica a la Residència sorgí de pensar que podria ser interessant generar un moment de contacte i intercanvi entre este alumnat, que en el cas del grup d’FP de Dependència té edats que van des dels 16 anys per amunt. Com en el cas anterior, hem trobat moments bonics, interessants i d’altres graciosos. Un d’estos últims és l’entrevista amb Elena, una dona amb un sentit de l’humor envejable. Les nostres joves entrevistadores van tindre esta conversa amb ella:

Estàs casada?

Elena Ruiz.- No, soltera.

“Soltera y entera”.

Elena Ruiz.- Sí, señora. Y con mucha honra.

Elena se’n riu, però molt possiblement l’alumna que pregunta no és conscient que està fent-lo sobre la seua virginitat. Este és un bon exemple de xoc generacional que pot passar fàcilment desapercebut.

En la temàtica més concreta de l’atenció a persones en situació de dependència, que és la temàtica d’estes entrevistes concretes, hi ha un canvi generacional important que té a vore amb com s’han transformat les formes de cuidar:

¿Y por qué cuidabas de esas personas? Lo sentías por obligación o porque salía de ti…

Ximo Abril.- Me salía de mí, pero era por obligación, porque eso no se lo puedes pasar a una persona que no sea nada.

Ximo està parlant des d’un model de societat que no coincideix exactament amb el que tenen en ment les seues joves entrevistadores, que continuaran preguntant i tractant de traure una resposta clara: ho feia perquè volia o perquè havia de fer-lo? Però per a Ximo, com per a moltes persones de la seua generació i fins i tot alguns més joves, les cures no solen ser del tot voluntàries ni del tot obligatòries. És una mostra d’allò que es diu hui “familisme”, que és la tendència d’algunes cultures, entre les que estan les mediterrànies i les llatines, a considerar que és la família directa la que ha de cuidar als malalts i persones majors. A l’Estat espanyol és una tendència que està canviant per diverses raons que no és el cas explicar ací. El familisme és veu molt bé en la frase “porque eso no se lo puedes pasar a una persona que no sea nada [que no sea un/a familiar]”. Més avant ho deixa més clar “para mí era preciso porque eran parte de mi familia”. Ximo respon a les seues entrevistadores sense acabar de marcar un camí clar, perquè cuidar a la família no és exactament un plaer o una obligació en els termes en què ho entenem hui: és el que s’havia de fer, és un costum que no admetia tantes reflexions. Com vorem en altres casos d’estes entrevistes: hi ha moltes formes de cuidar i els costums han anat canviant al llarg del temps. Com en el cas de l’educació, les cures són un espai ple d’excepcions i casos particulars.

Sinopsi

El 9 de gener de 2025 l’alumnat de 1r curs de l’FP d’Atenció a Persones en Situació de Dependència de l’IES Tierno Galván entrevistà als majors de la Residència. Abans d’estes entrevistes s’havien fet uns tallers amb cada grup d’estudiants on s’havien preparat col·lectivament les preguntes de l’entrevista i s’havien donat una sèrie de consells relatius a qüestions tècniques i de tracte als entrevistats i entrevistades. Ací pot consultar-se el material resultant d’eixes entrevistes després de passar per revisió i edició. En el cas concret de l’FP de Dependència, l’entrevista estava centrada en les cures: dels xiquets i xiquetes, dels majors, de les persones amb algun tipus de diversitat… Este recull inclou aportacions de 14 persones entrevistades.

Transcripció

¿Os acordáis del COVID, de la pandemia?

Pilar López.- Claro.

¿Y cómo lo pasasteis?

Pilar López.- Pues yo aquí. Me contagiaron aquí.

¿Sí? ¿Y qué tal?

Pilar López.- Pues lo pasé en una habitación.

Antonio Núñez.- Una mascareta todo el día por ahí.

Chelo Esteve.- Jo la pasé en Algemesí.

Però estaves assoles?

Chelo Esteve.- No, estaba con mi marido. Y no salía de casa.

Quan tu eres xicotet qui cuidava a les persones majors en casa?

Lluís Torrent.- En casa? Quan jo era xicotet qui cuidava? Els pares.

Però la mare o el pare?

Lluís Torrent.- Normalment la mare, el pare anava a treballar i vamos, la jornà era hasta de deu hores, segun el trebal. Después vingué la reducció de jornà, per eixemple en el camp, que és lo que he treballat jo de jove. Treballàvem nou i deu hores, vingué la reducció de sis hores i ja fèem jornà intensiva: ens posàvem a les set del matí hasta les tres. Tres o tres i quart, perquè paràvem tamé a…

A dinar.

Lluís Torrent.- No, a dinar no, a dinar anàvem a casa. A esmorzar, esmorzàvem. Mitja hora pa esmorzar: un quart d’hora posava l’empresa i l’altra quart el posaves tu.

¿En vuestra casa había personas mayores o gente que era dependiente, que necesitaba ayuda?

Antonio Núñez.- Mi madre. Murió a los cien años, de cien años.

¿Y ella podía hacer las cosas o necesitaba ayuda?

Antonio Núñez.- Sí, pero ahora la cuidaba mi hermana y yo.

I tu tenies en casa gent major o gent que necessitava ajuda?

Lluís Torrent.- No.

I tu?

Amparo Martínez.- Yo estaba en un colegio, y cuidaba a los chiquitos.

Los cuidabas tú. Pero en ese colegio no había gente mayor o gente…

Amparo Martínez.- Sí, gente más mayor, pero bueno era yo la que tenía los críos pequeños.

¿[A Antonio Núñez] Y por qué cuidabas a tu madre, por necesidad o…?

Antonio Núñez.- La cuidábamos todos en casa: mi hermana, yo y mi sobrina. La ayudaban porque se rompió la cadera y no podía andar.

¿Se rompió la cadera?

Antonio Núñez.- Sí, la operaron, pero… podía andar pero poco.

¿Y podía vestirse, ducharse… todo eso podía hacerlo ella?

Antonio Núñez.- No. Mi hermana.

[A Lluís Torrent] N’hi haven homes fadrins en la teua família?

Lluís Torrent.- No.

I dones?

Lluís Torrent.- Una. Una germana.

I vivia ella assoles o…?

Lluís Torrent.- Sí, aplegà a viure assoles, sí.

I ho feia ella tot?

Lluís Torrent.- Com mosatros se casàrem, cada u… érem dos xics i dos xiques. Entonces la major, que és la que se quedà en la casa dels pares, era soltera.

¿Y vosotros conocéis a algún hombre viudo, de vuestra familia?

Chelo Esteve.- Mon pare.

Ton pare era viudo? I ho feia ell tot?

Chelo Esteve.- No, no, no, no, tenia una germana que era viuda tamé i ho feia ella, però tenia ajuda tamé.

I ton pare no ho feia? No posava la llavadora ni planxava…?

Chelo Esteve.- Mon pare això? Jo haguera dit machista. Mon pare solo sabia manar.

Felicidad López.- Lo más fácil. Mandar, más que hacer.

Chelo Esteve.- Porque es de la época de que al hombre no se le enseña nada.

Antonio Casas.- Mi padre se metía en sus cosas y a mi madre la decía las suyas. No estaba “es que tienes que hacer esto”, “es que tienes que hacer esto”, “esto tenía que estar hecho” [5 min.].

¿Eso no se lo decía?

Antonio Casas.- No, ni hablar. Mi madre hacía lo que tenía que hacer y mi padre en su trabajo también hacía lo que tenía que hacer.

¿Y vuestros padres?

Antonio Casas.- Mi padre era –que yo fui mis primeros años a eso también– carretero de hacha [mestre d’aixa]. Hacer carros, galeras y aceros de garlanta [?].

I, Lluís, en ta casa ton pare manava a ta mare molt?

Lluís Torrent.- Mon pare? Sí.

Molt?

Lluís Torrent.- No, manar-li manar-li no. Manava, sí, perquè… no sé…

Era aixina antes.

Lluís Torrent.- Era aixina la cosa, però la dedicació d’ell era anar a treballar i dur el jornal a casa. I aixina se quedava satisfet, vamos. Això sí. Ell procurava que no faltara el jornal.

I ell posava la llavadora o planxava i això?

Lluís Torrent.- No, no, no, no.

Això ta mare, no?

Lluís Torrent.- L’assunt de…

De llavar i…

Lluís Torrent.- De guisar… Si estava assoles se dixava caure un ou o se feia una fregideta de quereguilles, però de guisar no era.

I tu? Tu en ta casa…

Lluís Torrent.- Jo sí. Jo com diu el refrà “igual planxe un ou que frisc una corbata” [risses].

Li ajudaves molt a la teua dona, no?

Lluís Torrent.- Sí. Jo, vamos, lo únic… l’especialitat del meu poble [el Palmar] m’eixia molt bona.

Quina era, les anguiles?

Lluís Torrent.- L’allipebre.

Això ho fa m’auela pa Nochebuena, m’auela fa això. Molt bo. Y tú, Felicidad, ¿cómo era tu…?

Felicidad López.- ¿Qué quieres que te diga, hija?

Que si tu padre…

Felicidad López.- … sin hacer nada.

Chelo Esteve.- Mi padre se dedicaba los domingos a hacer la paella.

Antonio Casas.- De lo que guisaban, mi madre guisaba.

¿Pero qué arroz te gustaba más: paella, arroz al horno…?

Antonio Casas.- Pues no sé, de todas maneras. Lo que guisaba mi madre me gustaba todo. No es eso de decir “ah, eso no me lo como”, no. Me lo comía todo lo que guisaba mi madre.

¿Y patata comíais mucho, no?

Antonio Casas.- ¿Patatas?

¿No había muchas aquí?

Antonio Casas.- Sí, había patatas.

Felicidad López.- Lo que yo te digo, que antes se guisaban más cosas, no como ahora “esto quiero, esto no quiero”. Antes eso no se estilaba: de lo que se ponía en la mesa se comía.

¿Y os acordáis de algún juego de pequeños que jugabais?

Antonio Núñez.- A las chapas. A la trompa y canicas.

Muy bien. ¿Y tú, Lluís?

Lluís Torrent.- A tú la llevas.

A tú la llevas? Quin joc és ixe?

Lluís Torrent.- Consiste pues en dos bandas y uno en un lado de la plaza y otro en el otro y… ah, la bandera, ése era la bandera. Ponían la bandera en el centro de la plaza y a ver quién la cogía y se la llevaba. Y, claro, si la cogías tenías que correr mucho pa que no te pillaran porque si te pillaban perdías el juego.

Això ara es diu el pañuelo.

Lluís Torrent.- El pañuelo, sí, és lo mateix, sí. Se posava una persona amb el pañuelo ahí en medio y el que tenía más picardía lo cogía.

T’ho passaves bé, no?

Lluís Torrent.- Sí, molt bé, molt bé. Jo he estat prou lleuger [10 min.]. Prou lleuger, i, vamos, puc presumir d’això.

¿Y tú, Amparo, a qué jugabais?

Amparo Martínez.- Uy, jugábamos a todo. Al escondite, a todo, muchos juegos.

Felicidad López.- Eso que se estilaba.

¿Y teníais muñecas?

Felicidad López.- Oy, pero de trapo.

Chelo Esteve.- Pues yo igual jugaba con muñecas que pegaba al balón. Jugaba a fútbol, pero es porque en fútbol era porque mi padre fue jugador de fútbol.

¿Pero a ti te gustaba jugar al fútbol?

Chelo Esteve.- Qué remedio me quedaba, si tenía cuatro chicos alrededor.

Però t’agradava?

Chelo Esteve.- No molt, ademés jo no sóc molt jugadora.

***

Quants anys tens?

José Fernández.- Huitanta.

I d’on eres?

José Fernández.- D’ací de Montcà.

Estàs casat?

José Fernández.- Sí.

I tens fills?

José Fernández.- No. Per desgràcia, eh?, per desgràcia.

Com tractaven als xiquets i xiquetes que no estaven bé a l’escola? En la teua època

José Fernández.- Igual que ara, més o menos.

***

Quants anys tens?

Asunción Pérez.- Jo [inintel·ligible].

I d’on eres?

Asunción Pérez.- De Puçol.

Está lejos, ¿eh? ¿Estàs casada?

Asunción Pérez.- Estoy separada, muchos años ya.

Tens fills?

Asunción Pérez.- Tres. Uno està a la residència de Montcà y los otros se han ido con su padre.

Quines diferències trobes entre l’atenció mèdica d’ara i la d’abans?

Asunción Pérez.- Así así.

Què ha canviat?

Asunción Pérez.- Ha cambiado mucho.

Com vas passar la quarentena del COVID?

Asunción Pérez.- En casa.

I en la teua època qui solia cuidar a les persones majors?

Asunción Pérez.- No, yo no. Yo iba al almacén a trabajar, que no tenía la edad.

I hi havia persones majors o dependents en ta casa?

Asunción Pérez.- No.

***

Elena Ruiz.- Quants anys? A vore si ho endivineu.

–Setanta-dos.

–Seixanta-cinc.

Elena Ruiz.- Ui, xa!! Frescos frescos.

–Huitanta.

Elena Ruiz.- Noranta-u, però no ho digau [risses].

Pues pareixes més jove.

Elena Ruiz.- Sí? Pues no filles, en agost els vaig fer. Que ara ja vaig als noranta-dos. Res, no passa res, fills.

D’on eres?

Elena Ruiz.- Jo? Vos agrà l’orxata?

D’Alboraia.

Elena Ruiz.- Veus com ho ha endevinat ella?

És veritat!

Elena Ruiz.- És de veres, sí. Allí és el poble de l’orxata. Allí se cria la xufa, estan les orxateries que fan l’orxata molt bona.

L’Orxateria Daniel.

Elena Ruiz.- Mira, veges si ne coneix!

No m’agrada l’orxata.

Elena Ruiz.- La Daniel, però està també la del Rin que és molt bona que està enfront. Està la del Cosechero que ixe es cultiva les xufes i tot, per això se diu Cosechero. Son pare dels Sariers és que és cosí meu.

Està bé, està bé eixe lloc.

Elena Ruiz.- Al costat del Rin allí darrere en un rinconet està, però és bueníssima.

Estàs casada?

Elena Ruiz.- No, soltera.

“Soltera y entera”.

Elena Ruiz.- Sí, señora. Y con mucha honra.

Aleshores no tindràs fills, clar.

Elena Ruiz.- Però tinc uns nebots. Claudia que és la meua sobrina-nieta, que es como si fuera mi hija: no la he parido, pero fíjate que me la he criado. Es muy lista. Es que son personitas: está Mireia y Claudia, mañana a lo mejor vendrán. És que anava jo a un col·legi de monges, d’allí del meu poble, monges de la caritat, però eren estupendes, molt bones [15 min.]. Allí fèem gimnàsia, estudiàvem i después jo que sóc bordadora i pujàvem dalt d’una terrassa a bordar. Allí m’ensenyaven, saps? Però ara jo he treballat en un taller d’esto que és un… ara no m’ix. Estava al carrer la Pau, collons, que ara és llibreria. Allí bordàvem pa’l Papa. Quan vinguí ací a València, vosatros no se’n recordareu a lo millor. Sou molt joves. Quants anys teniu? Poquets.

Com vàreu passar la quarantena del COVID?

Elena Ruiz.- La quarantena?

Lo de la mascareta, que no podíem eixir.

Elena Ruiz.- Ah, sí. Molt mal. Jo malíssim. Des d’entonces no estic bé. Des d’entonces estic fatal. Bueno, del cap molt bé, saps?, però d’una cama no. No estic bé. Saps lo que te vull dir? Ara camine però amb palos, però caminar i això per desgràcia no. Jo que anava sempre tiesa, alta… I tots me dien sempre “ai, què enveja te tinc, Elena, de lo tiesa que vas”. Ara s’acabó, la vellea s’acabó, algo tens que tindre, filla. Què tenim que fer, no tenim més remei. Lo únic que el cap el tinc molt bé, saps.

***

Luisa Teruel.- En Mercadona venden unos sobres –que son congelados– de muslitos de pollo. Los peláis, les hacéis un cortecito, los ponéis en una cazuela. Le pones trocitos de tomate, trocitos de cebolla, le pones laurel y luego le haces un… bueno, y zanahoria, y luego lo machacas en el mortero o en la túrmix: ajitos, perejil y comino. Y una poquita de pimienta colorá. Vino, el aceite.

¿Qué?

Luisa Teruel.- El aceite.

Ah, es que le he oído vino, perdón.

Luisa Teruel.- Sí, vino, un vasito de vino pequeño. Un poquito de agua que los cubra y los pones a fuego lento.

En la cazuela, ¿no?

Luisa Teruel.- Sí, en la cazuela. Y están buenísimos. Más sencillo no puede ser. Y tradicional.

***

¿Tú has cuidado a alguna persona con dependencia?

Ximo Abril.- Bueno, alguna he cuidado, pero no es mi fuerte.

–¿A quién has cuidado?

–Una persona mayor o enferma.

Ximo Abril.- Sí, enferma, mi padre. Y al padre de mi padre.

¿Y por qué cuidabas de esas personas? ¿Lo sentías por obligación o porque salía de ti?

Ximo Abril.- Me salía de mí, pero era por obligación, porque eso no se lo puedes pasar a una persona que no sea nada.

¿Cuáles eran los cuidados que le dabas a esas personas?

Ximo Abril.- Pues de comida, de beber…

¿Le ayudabas a bañarse, al aseo?

Ximo Abril.- A bañarse o al aseo también les he ayudado.

¿Cuántos años tenías cuando hacías esto? ¿Eras joven…?

Ximo Abril.- Sí, tendría veintitrés o veinticuatro.

¿Tú sentías que te daba tiempo para hacer tus propias cosas, por ejemplo, ir a trabajar o simplemente descansar; o sentías que estabas siempre cuidando a esa persona?

Ximo Abril.- Bueno, era… para mí era preciso porque eran parte de mi familia.

Entonces como era de tu familia te gustaba hacerlo, ¿no? Cuidarlos o…

Ximo Abril.- Tenía que hacerlo.

–Entonces no cobrabas, ¿verdad? Era como una obligación más o menos.

–¿Pero te gustaba hacerlo?

Ximo Abril.- Me gustaba hacerlo porque ya te digo que eran la mayoría familiares.

Y los quieres y los aprecias.

Ximo Abril.- Exacto.

¿Lo hacías tú solo todo o te ayudaba alguien más a cuidarlos?

Ximo Abril.- Me ayudaba alguno más que también era familia.

Por ejemplo, ¿había residencias antes o no?

Ximo Abril.- Residencias antes habían.

Antes, cuando había que cocinar, limpiar, todo eso, ¿quién lo hacía en tu casa?

Ximo Abril.- Las madres. Tu madre, tu hermana… Gente de casa [20 min.].

Mujeres la mayoría, ¿no?

Ximo Abril.- También, sí.

Y cuándo ya empezaste a ser mayor, ¿qué obligaciones tenías tú en tu propia casa?

Ximo Abril.- En casa tenía las que me cogía yo.

Como traer dinero a la casa o…

Ximo Abril.- Eso era preciso, porque en mi casa éramos muchos pa cuidar y entonces no te tenían que buscar, buscabas tú.

Claro, no tenías que esperar a que te dijesen “pues haz esto”, tenías que hacer lo que podías.

***

Has cuidat alguna persona amb dependència? Majors, malalts…

Maruja Ortega.- Pues una persona amb Alzheimer he cuidat, perquè era la sogra de la meua neboda i quan estava allí la cuidava jo.

Quines eren les cures que realitzaves?

Maruja Ortega.- Estàvem sempre amb ella: jo fent calça, punt… I parlar, vore la televisió i en fi, per estar les dos juntes.

Quants anys tenies?

Maruja Ortega.- Ah, pues això no me’n recorde, però no fa molt.

Més o menys com…?

Maruja Ortega.- Passant de huitanta.

Ho feies perquè volies o per necessitat?

Maruja Ortega.- Pues per necessitat no, perquè resulta que la sogra estava mala d’Alzheimer, i la meua neboda tenia una dona per a cuidar als xiquets, però alcomençava a parlar i no podia casi ni fer dinars ni fer res, i no se podia. Entonces la meua neboda diu “pues jo cridaré a ma tia i ma tia que vinga”, i entonces mosatros estàvem apart, perquè ella vivia en un dúplex i mos ho va fer la vida allí: el sofà, la televisió, tot, i el desayuno, dinar i sopar mosatros allí. A mi m’ha agradat molt fer calça i ajudar als meus nebots. Quan me necessitaven en algo pues me n’anava jo.

Com te senties cuidant a eixa persones?

Maruja Ortega.- Jo molt feliç. Amb els meus nebots i amb els fills que estava.

Algú t’ajudava a cuidar a eixa persona?

Maruja Ortega.- No. Jo de cuidar als meus nebots, d’estar amb els meus nebots i amb el meu germà i amb la meua cunyà.

I què passava quan la família no podia cuidar a una persona dependent?

Maruja Ortega.- Pues que jo sempre he estat lliure i anava jo sempre a cuidar-los. Perquè jo sempre he viscut amb el meu germà, primer amb ma mare, però quan ma mare se va morir jo tenia setze anys, i hasta que el meu germà no se va casar pues jo sempre he viscut amb el meu germà i la meua cunyà. Después varen vindre els meus nebots. Les residències no… sempre estaven… Quant els pares estaven mal sempre cuidant-los les filles. Les úniques residències que havien, que deien que eren residències, eren de la Sección Femenina, de Falange. Entonces jo com era de Falange he corregut totes les residències que n’hi havien. Cada vegà… un dia a Madrid, al Escorial, en fin, a on estaven les residències anava jo sempre. Ma mare se va quedar viuda molt jove… per conseqüències de la guerra del 36, i alguns eren familiars i tamé va passar lo mateix, però en la guerra del 36, no… de l’altra zona.

Qui els feia de menjar, netejava, llavava la roba on vivien?

Maruja Ortega.- Pues mosatros lo que ara diuen “assistentes”, que van a netejar i estan una hora, dos hores, lo que poden, mosatros sempre hem tingut una dona que és la que llavava la roba, la que escurava… en fin, la que feia les faenes de la casa. I ma mare pues sempre ha estat… i jo, sempre lliures. Pues en esta residencia que estamos aquí yo por lo menos estoy muy contenta. Porque hubo una temporada que teníamos a la doctora, que su padre estaba enfermo, y aquí no nos faltó nada. Porque aquí tenemos enfermera por la noche, enfermera por el día, todo el día, pero si estás en tu casa, estás en enferma, llamas al ambulatorio: “que ahora no te pueden recibir, llama otro rato”, “llama otro rato” [25 min.]. Nada. Estás tú enferma y sin saber lo que tienes ni nada. Entonces aquí como la tenemos todo el día, la auxiliar llama a la enfermera, la enfermera si ve algo que no es para ella inmediatamente llama al ambulatorio, del ambulatorio viene enseguida un médico, y el médico si ve algo que no es para él llama enseguida al hospital.

Estás contenta porque tienes una buena atención médica, ¿no?

Pero si estás en casa todo eso no lo tienes. Así que yo aquí estoy muy contenta de toda esta gente que hay. Yo estoy muy agradecida de estar aquí, cómo me cuida la gente… Y yo cómo aprecio también muchísimo a toda la gente de aquí. Esto es lo mejor que hay.

***

¿Cuántos años tienes?

José Manuel Ara.- Sesenta y tres.

¿Has cuidado a alguna persona con dependencia?

José Manuel Ara.- No. Bueno, entre paréntesis, tenía a mi madre pero tenía una cuidadora contratada. Yo no estaba directamente cuidándola a ella. Los últimos años de su vida.

Y la persona que cuidaba a tu madre era mujer, ¿no?

José Manuel Ara.- Sí, una ecuatoriana, sí.

¿Alguno ayudaba a la señora que cuidaba a tu madre? ¿Tú la ayudabas en algunas cosas o ella hacía todo el trabajo?

José Manuel Ara.- No, ella cuidaba cien por cien a mi madre.

¿Qué hacías más o menos?

José Manuel Ara.- Yo estaba en una asociación de afectados de esclerosis múltiple y luego estaba en otra asociación que engloba a otras que se llamaba ADEMBA, que habían por ejemplo afectados de fibrosis quística, diabetes tipo 1, esclerosis lateral amiotrófica (ELA)…

¿Y ahí… tú ayudabas a esas personas?

José Manuel Ara.- Eso era una reunión de psicólogos de otras asociaciones. Y en la asociación de esclerosis múltiple que yo estaba yo era el psicólogo. Entonces todas las personas tenían esa patología o esa enfermedad, y aparte tenía despacho particular. También he trabajado en seguridad privada en el Corte Inglés, en un centro de control, donde están las alarmas y las cámaras y etcétera.

¿Cómo te sentías haciendo ese trabajo de psicólogo?

José Manuel Ara.- Hombre, yo he estudiado porque me gustaba. Normalmente estudias lo que te gusta, y me gustaba, claro.

Ah, qué bien, tuviste la suerte de estudiar y ejercer un trabajo que te gustaba hacerlo.

José Manuel Ara.- Claro, además es diferente porque cada persona es diferente. No siempre es lo mismo, no siempre es repetitivo de estar en la misma máquina o en el mismo autobús pa aquí, pa allá todos los días. Es diferente.

***

¿Estás casada?

Sí, sí.

¿Y tienes hijos?

No, no. No he tenido nada, desde que me he casado, nos queremos mucho… No he tenido porque no me han venido, o sea que no me han venido.

No pasa nada, yo tampoco quiero tener hijos y no por eso pasa nada.

Carmen Gil, ‘la Platanera’.- Por eso, por eso. (…) Éramos cinco chicas y dos chicos. Entonces yo he tenido a todas mis hermanas porque era la más pequeña. Yo era, de siete que éramos, dos chicos y las cinco chicas, yo era la más pequeña. Entonces yo era la que más vicio llevaba, porque antes no nos criábamos como ahora, hija. Que cuando yo tenía tu tiempo no era igual. Ahora está todo más adelantado, mucho más adelantado.

Cada uno… genial. ¿Había hombres mayores en tu casa, o sea tu abuelo o tu padre…?

Carmen Gil, ‘la Platanera’.- Sí.

¿Y a ellos quién les hacía de comer, quién les lavaba la ropa…?

Carmen Gil, ‘la Platanera’.- La compra la hacíamos nosotras, cuando eran mayores, y cuando eran mayores que se podían valer ellos se hacían la comida, las comidas y eso, y nosotros por la noche nos quedábamos a dormir con ellos. Nos quedábamos en la casa por si les pasaba algo [30 min.]. Pero bueno ellas querían trabajar, querían hacerse la comida. Se hacían unas sopas de ajo… que no sé si lo habrás oído, sopas de las que se hacían y se freían tostaditas de pan. Y luego tenía unos abuelos que se echaban también patata, y las tostaditas fritas con ajo y todo eso y estaba muy bueno. Todo estaba muy bueno, lo que hacían los abuelos a nosotros nos estaba riquísimo.

¿Y había mujeres mayores en tu casa?

Carmen Gil, ‘la Platanera’.- Sí, éramos siete.

¿Y qué obligaciones familiares tenían ellas?

Carmen Gil, ‘la Platanera’.- ¿En mi casa?

Las mujeres sí, qué obligaciones tenían.

Carmen Gil, ‘la Platanera’.- Las mujeres, pues nosotros teníamos bastante de huerta, entonces como buscar no se podía buscar porque no había dinero, pues nosotros íbamos a poner patatas, a cogerlas, a poner –que es clavar con un de eso y poner el de eso, ¿sabes?–, a coger manzanas, a coger peras… A todo lo que había de casa. Así no teníamos que pagar. Y a mí no me ha tocado pasar porque nosotros en mi casa teníamos huerta.

Entonces vuestra obligación era eso, trabajar para comer… ¿Y vosotros no hacíais la comida ni limpiabais ni nada?

Carmen Gil, ‘la Platanera’.- Sí, sí, sí. Y yo iba a traer agua. Agua de la fuente, que está a media hora del pueblo y es mejor. Ahora hay agua en todos los sitios, ¿sabes?, en las casas, duchas y de todo, pero antes no.

Antes no, antes había que ir a por agua a donde fuera.

Carmen Gil, ‘la Platanera’.- Mira, un cántaro en la cabeza, otro aquí, otro en la mano y otro así. Dos, tres, cuatro cántaros. Media hora que estaba del pueblo la fuente. Había aguas más de eso, pero no eran tan buenas y nosotros éramos cinco chicas y cuando no una, otra, íbamos todos los días a por agua. Y bien, bien. No nos ha faltado, pero el vicio de ahora no. Cinco chicas y dos chicos, y hemos vivido muy bien. Mis padres eran muy católicos. Nosotros trabajábamos en casa.

*

Extracte de les entrevistes

Fitxa de la publicació

Títol L’alumnat de la FP de Dependència (IES Tierno Galván) entrevista als majors de la Residència i Centre de Dia per a persones amb Dependència de Montcada
Categories projectes col·laboratius
Persones entrevistades (ordre d’aparició) Pilar López
Antonio Núñez
Chelo Esteve
Lluís Torrent
Amparo Martínez
Felicidad López
Antonio Casas
José Fernández
Asunción Pérez
Elena Ruiz
Ximo Abril
Maruja Ortega
José Manuel Ara
Carmen Gil, ‘la Platanera’
Grup entrevistador (ordre alfabètic) Aroa Alcalá Redondo, Sara Aliaga Domingo, Gemma Arnal Besari, Irene Arnal Orón, Mireia Arnedo Mesa, Sara Auñón Arnal, Carmen Bonai Biribe Tuku, Valentina Bohórquez Barragán, Paula Camp Calvo, Zaira Cardo Higueras, Laia Castillo Gómez, Iker Catalá Del Árbol, Claudia Colmenero Chisbert, Inés Cruz Alfonso, Raquel Del Rey Sáez, Olivia Elfand Tempo, Blanca Gomáriz Hernández, Carla González Rojas, María Isabel Granja Burgos, Sara Honrubia Moragas, Nicole Andrea López Guerrero, Guille López Ponce, Aitana Mesa i Orts, Claudia Muñoz Casado, Laia Palmero Grafiella, Natatxa Pérez Gil, Naiara Romero Soriano, Claudia Soriano Varjas, Mónica Surián Granado i Carla Tebar Beltrán.
Coordinació Daniel Polo, psicòleg de la Residència i Centre de Dia; Selene Garzón Guzmán, Maria Rodríguez Antón i Pepa Alòs Gil, professores d’FP; Nelo Vilar i Laura Yustas, Moncadapèdia
Data i lloc de les entrevistes Dilluns 25 de novembre de 2024, a la Residència
Publicació a Moncadapèdia Dimecres 12 de març de 2025
Enllaç https://youtu.be/tYFqBNE1dMs
Extracte https://youtu.be/Ese-dzoQyZQ
PDF

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari