Extracte de les entrevistes
Fitxa de la publicació
Títol | L’alumnat de la FP d’Educació Infantil (IES Tierno Galván) entrevista als majors de la Residència i Centre de Dia per a persones amb Dependència de Montcada |
Categories | escola, projectes col·laboratius |
Persones entrevistades (ordre d’aparició) | Plácida Cañas Violeta Cervera Carmen García Amparo Martínez Modesta Martínez Carmen Gil, ‘la Platanera’ José David Pedro López Maruja Ortega Mateo Cayuela Lluís Torrent Concha Martín Amparo Martínez Gavilán Diomedes Arriaga Angelines Mínguez Rosalina Pastor Voro Puchades Vicenta Epila Elvira Giner |
Grup entrevistador (ordre alfabètic) | María Álvarez Medina, Nerea Aparisi Alias, José Vicente Araque Silvestre, Minerva Arnal Garañana, Natalia Balibrea Suárez, Sofía Ballester Navarro, Nerea Benítez Salmerón, Ainhoa Cacheiro Coll, Andrea Catalá Izquierdo, María García Martínez, Candela García Vázquez, Claudia Gil Van Den Brande, Rocío Giménez García-Villaraco, África Gutiérrez Legido, Andrea Laosa Duato, Nayra López Carrión, Claudia María March Gómez, Carla Martínez Requena, Carla Murcia Rodríguez, Paula Oliva Gómez, Vera Ortiz Caparrós, Alba Plaza Conchilla, Nerea Sánchez Alcácer, Allegra Simó López, Berta Valenzuela Gil i Lara Vázquez Carreño. |
Coordinació | Daniel Polo, psicòleg de la Residència i Centre de Dia; Selene Garzón Guzmán, Maria Rodríguez Antón i Pepa Alòs Gil, professores d’FP; Nelo Vilar i Laura Yustas, Moncadapèdia |
Data i lloc de les entrevistes | Dilluns 25 de novembre de 2024, a la Residència |
Publicació a Moncadapèdia | Dijous 6 de març de 2025 |
Enllaç | https://youtu.be/BvThUXxvg1U |
Extracte | https://youtu.be/__lB0T71TTo |
Esta publicació forma part d’un tríptic que inclou entrevistes als usuaris i usuàries de la Residència i Centre de Dia per a persones amb Dependència de Montcada. En esta primera recollim les entrevistes fetes per l’alumnat de l’FP d’Educació Infantil. En les següents publicacions vorem les que feu el de l’FP de d’Atenció a la Dependència i el de la d’Integració Social. Este projecte ha estat un experiment col·laboratiu que s’ha pogut dur a terme gràcies a la col·laboració i coordinació entre la Residència i Centre de Dia de Montcada, l’IES Tierno Galván i Moncadapèdia. Més concretament agraïm la seua meravellosa tasca a Daniel Polo, psicòleg de la Residència i Centre de Dia; i a les professores d’FP Selene Garzón Guzmán, Maria Rodríguez Antón i Pepa Alòs Gil. També a totes les persones entrevistades que molt generosament han volgut compartir un poquet de la seua història i a l’alumnat dels grups de 1r curs de les FP d’Educació Infantil, d’Atenció a les Persones amb Dependència i d’Integració Social.
La idea de fer una formació sobre com fer entrevistes d’història de vida amb joves d’FP i posar-la en pràctica a la Residència sorgí de pensar que podria ser interessant generar un moment de contacte i intercanvi entre este alumnat, que majoritàriament està al voltant de la vintena d’anys o menys, i els usuaris i usuàries de la residència que en tenen uns poquets més. Uns i altres tenen molt que dir i ens paregué bonic que s’ho digueren entre ells. La Residència i l’IES Tierno Galván, d’altra banda, tenen ja quasi una tradició de col·laboracions.
Què ha sorgit d’esta idea inicial és el que podeu vore en esta publicació i en les dos següents, que estaran disponibles molt prompte. Com a tancament a esta introducció, rescatem una pregunta que està inclosa en esta entrevista i que ens ajuda a il·lustrar un poc del que pensem que ha aportat esta experiència:
O siga que acabares l’escola prompte, vares trobar un treball i encara aixina no n’hi havia suficients dinés en casa.
Este comentari de l’entrevistadora és molt interessant perquè mostra un xoc generacional: Lluís està parlant de “deixar l’escola i posar-se a treballar” mentre que la seua entrevistadora (molt hàbil, d’altra banda) parla de “trobar un treball”. Són dos formes d’entendre el treball que formen part quasi de dos civilitzacions distintes i potser per això este xoc pot passar desapercebut fàcilment. En l’imaginari de les noves generacions, el treball es busca quasi sempre fora de casa, cadascú ha estudiat una cosa diferent i per tant ha d’anar a buscar la faena adequada i passar les proves pertinents. Si es troba treball, l’expectativa és que es podrà viure d’ell (tot i que no sempre és així en temps de gran precarietat com el que vivim). En canvi, a meitat del segle passat, en els temps de la infantesa de Lluís i d’altres persones entrevistades a la Residència, la xicalla i les dones sovint treballaven només per “ajudar” a la família. Això no només vol dir que els diners guanyats no tenien un ús individual, sinó també que no s’esperava que el jornalet del xiquet/a o de la dona servira per a mantindre una casa. De fet els xiquets i xiquetes sovint treballaven “barat al gasto”, és a dir, a canvi de menjar. D’altra banda, el més comú era no tindre una formació especialitzada quan es començava a treballar (sovint d’aprenent) així que no “s’aconseguia un treball” després d’un procés de selecció, sinó que el tipus de faena que cadascú anava a fer estava més o menys determinada per la seua família i territori de naixement (tot i que podia haver excepcions). Els fills seguien la faena del pare o l’ofici o el negoci si es tenia. Dins d’este xoc de dos mons és molt comprensible el que diu Lluís, però també està plena de raó la incredulitat de la seua entrevistadora quan es pregunta com era possible que tenint un treball no pogueren menjar més que el que tenien de casa.
En el cas específic de l’FP d’Educació Infantil, l’entrevista estava centrada en l’escola i segurament és eixa la raó per la qual ha aparegut una altra confusió al llarg de les entrevistes, en este cas relacionada amb si els xiquets i xiquetes estudiaven junts o separats. Els estudiats sabien que durant la Dictadura Franquista l’escola estava disgregada per sexes, però al llarg de les entrevistes són moltes les persones que diuen que anaven xics i xiques junts. Llavors què està passant? D’una banda, la narració oral sol anar acompanyada de contradiccions i això té que vore amb el caràcter delicat de la memòria. Però eixa no és l’única raó. Ací aprofitem per parlar d’un altre exemple. Com sabreu, l’anomenada coeducació, on xiquetes i xiquets estudien junts a la mateixa aula, es posà en funcionament durant la Segona República, encara que no arribà a implantar-se en totes les escoles del país. Després de la guerra deixà d’aplicar-se i xiquets i xiquetes no tornaren a ajuntar-se fins als inicis de l’EGB en 1970. Així i tot, hi ha excepcions: sovint el grup dels més xicotets –l’escoleta d’ara o l’escola els cagons de llavors i el parvulari– compartia aula amb el grup de xiquetes que portava la mestra. És a dir, que hi havia un mestre i una mestra, cadascú en la seua aula i a vegades matrimoni, i ell tenia els xiquets majors mentre que la mestra sovint combinava l’ensenyament a les xiquetes amb el grup mixte dels més xicotets. També podia haver excepcions en escoles rurals molt xicotetes en què només tingueren un/a mestre/a. A més solien ser escoles unificades en les que tot l’alumnat estudiava junt independentment de l’edat i del seu nivell. Podeu llegir més i vore moltes fotos d’escola a Montcada a la publicació Fotos escolars (col·lecció de l’Arxiu Municipal). A l’entrevista també s’esmenta, per exemple, que després de la guerra no hi havia mestres, la qual cosa connecta directament amb els expedients que es van obrir a tots els i les mestres després de la guerra i amb les depuracions posteriors.
Com a futurs i futures Tècnics/ques Superiors en Educació Infantil, esta experiència els ha posat en contacte amb la narració d’un sistema educatiu radicalment diferent a l’actual i pensem que això té un valor humà i docent destacable. D’altra banda, els usuaris i usuàries de la Residència han compartit amb estos joves –inicialment desconeguts, després en alguns casos pareixia que amics per a tota la vida– un poc del que els fa ser qui són i sentir-se ells mateixos. Quan entraven per la porta de la Residència, els joves i els majors formaven dos grups indistints, plens del cares desconegudes, però en la pràctica de l’entrevista les l’experiència se singularitza: els usuaris deixen de ser “persones majors” i es tornen a ser Plácida, Violeta, Carmen, Amparo, Modesta, Carmen, José, Pedro, Maruja, Mateo, Lluís, Concha, Amparo, Diomedes, Angelines, Rosalina, Voro, Vicenta i Elvira. En este sentit, l’aprenentatge i l’experiència transversal té que vore amb el contingut de les històries compartides, però sobretot amb la pràctica d’un exercici de dignificació de les persones majors i amb dependència.
Sinopsi
El 25 de novembre de 2024 l’alumnat de 1r curs de l’FP d’Educació Infantil de l’IES Tierno Galván entrevistà als majors de la residència. Abans d’estes entrevistes s’havien fet uns tallers amb cada grup d’estudiants on s’havien preparat col·lectivament les preguntes de l’entrevista i s’havien donat una sèrie de consells relatius a qüestions tècniques i de tracte als entrevistats i entrevistades. Ací pot consultar-se el material resultant d’eixes entrevistes després de passar per revisió i edició. En el cas concret de l’FP d’Educació Infantil, l’entrevista estava centrada en l’escola: si havien anat o no i durant quant de temps, quines activitats hi feien… Així i tot, inevitablement, la qüestió de l’escola ens porta a altres com ara el treball o la cura de persones majors o de germanets i germanetes que sovint eren motius per deixar-se l’escola ben prompte. Este recull inclou aportacions de 19 persones entrevistades.
Transcripció
¿Recuerdas el horario que teníais?
Plácida Cañas.- Pues sí, las nueve de la mañana. Luego la una y por la tarde de tres a cinco.
De tres a cinco, muy parecido al que hay ahora. ¿Te acuerdas de cómo eran los patios? ¿Hacíais algún juego o…?
Plácida Cañas.- Jugábamos a los juegos de entonces: al corro, al… qué te explicaría, no lo sé, pero a los juegos que ahora no existen. Jugábamos en la calle los niños y las niñas, y bien.
¿Y cómo estaba distribuida la escuela: estabais con chicos juntos, estaban chicas y chicos separados…?
Plácida Cañas.- No, chicos y chicas separados.
¿Y cómo era el papel del maestro?
Plácida Cañas.- El papel del maestro, pues mira: en aquellos tiempos leer y escribir, sumar, restar, multiplicar… y poco más.
¿Y recuerdas si llevabais uniforme?
Plácida Cañas.- No llevábamos uniforme, no.
¿Te gustaba ir a la escuela?
Plácida Cañas.- A mí sí.
¿Te lo pasabas bien?
Plácida Cañas.- Bien, me gustaba.
¿Y la guerra llegó a cambiar algo en la escuela, en el método o algo?
Plácida Cañas.- Sí, porque hubo un tiempo de guerra y posguerra que no había maestros. Luego ya los pusieron y seguía lo mismo, la misma regla.
¿Recuerdas las asignaturas? Lo que dabais allí en clase: matemáticas, lengua… o qué dabais.
Plácida Cañas.- Matemáticas lo que más dábamos. Geografía también…
¿Hacíais exámenes?
Plácida Cañas.- No, entonces no.
Y después, cuando acababais la escuela: ¿te juntabas con amigos, te ibas a casa directa o qué hacías?
Plácida Cañas.- Estábamos en casa porque entonces no se trabajaba tan pronto como ahora y nada hacíamos lo de la casa con los padres y nada, nada más.
¿Y tú trabajaste cuando eras más pequeñita?
Plácida Cañas.- ¿Trabajar en la calle?
Trabajar, donde fuese.
Plácida Cañas.- De pequeña no.
De más mayor.
Plácida Cañas.- Ya de mayor sí.
¿Con cuántos años empezaste?
Plácida Cañas.- ¿A trabajar? Pues a trabajar tendría yo catorce o dieciséis años.
***
Violeta Cervera.- Pues tenía siete años cuando iba al colegio. Y fui hasta que cumplí los catorce. Lo que pasa es que no he sido inteligente, para qué vamos a engañarnos, y no hice estudios. Lo único que sé es leer y escribir y punto. No tengo ninguna categoría de nada.
Bueno…
Violeta Cervera.- En cambio mi hermana se hizo maestra, ella sí que… y trabajó de maestra, vamos. El no aprender… no aprendí, no me entraba, he sido cabezona de esas de decir “no me entra y no me entra”. No me entraba y por eso no aprendí más. Mi madre tenía interés de que yo aprendiera, lo que pasa es que no pudo ser.
Pero tú no querías.
Violeta Cervera.- Yo era torpe y ahí se queda todo.
***
¿Cómo estaba distribuida la escuela: estabais separados los niños y las niñas…?
Carmen García.- No me acuerdo, sé que habíamos niñas solo y había un pupitre, unas mesas… No me acuerdo. Si es que mi niñez no la recuerdo prácticamente nada. Ayudaba a mi madre a coser prendas que le traían de una fábrica y yo cosía con mi madre, porque trabajar no he podido, por las piernas. No he podido.
¿Ibais a una clase de repaso… o no ibais a la escuela?
Carmen García.- No, porque luego cuando ya cumplí los catorce o los quince años se me desarrolló la enfermedad. Entonces me pasé los siguientes veintiún años después entre manos de médicos y hospitales: tratamientos, me hacían pruebas… que tengo las piernas llenas de cicatrices de las pruebas que me hacían. Y eso… así pasó pues veintiún años, toda la época de mi juventud [5 min.]. Eso sí que lo recuerdo porque yo decía –al principio– “¿qué no me van a operar?”, pensando que si me operaban me lo iban a solucionar.
***
¿Tú de dónde eres?
Amparo Martínez.- De Valencia, soy de Valencia.
¿A qué edad empezaste a trabajar?
Amparo Martínez.- ¿A trabajar? Bueno, primero empecé en colegios. En Santo Tomás de Aquino y luego pues a trabajar… no sé la edad, la verdad que no me acuerdo.
Vale, no pasa nada. ¿Y fuiste a clases de repaso?
Amparo Martínez.- No.
***
Modesta, ¿y de dónde es usted?
Modesta Martínez.- ¿Yo? ¿De dónde? Aquí en Valencia.
¿Y ha ido a colegios religiosos?
Modesta Martínez.- A monjas siempre he ido, nomás he ido una vez al Grupo Balmes, que era de maestras, porque eran maestras del pueblo que estaba mi madre y cuando yo nací me llevaron a ese colegio. Cuando tenía ya seis o siete añitos, pero luego ya he ido a las monjas: a la Madre Sacramento, a Jesús y María… al Grupo Balmes, a todos esos sitios. Yo rezo el rosario todos los días, mira, aquí lo tengo. Acabo de rezarlo. Y rezo mis oraciones, mis estampas… En mi casa se reza bastante el Santo Rosario, lo rezaba mi padre después de cenar, antes de acostarse, y todos contestábamos.
O sea que es una tradición que lleva desde pequeña, ¿no?
Modesta Martínez.- Sí, católicos.
Y usted que está aquí, con su hermana, ¿no?
Modesta Martínez.- Sí, mi hermana. Y somos felices, nos encomendamos a la Virgen y al Corazón de Jesús, vamos a misa todos los domingos, a las fiestas… somos católicos.
***
Carmen Gil ‘la Platanera’.- Ah, ¿que vives aquí en Moncada?
Sí.
Carmen Gil ‘la Platanera’.- Yo vivo muchos años aquí. ¿Tienes padres y hermanos y eso?
Sí.
Carmen Gil ‘la Platanera’.- Pues si les dices que has estado hablando con “la Platanera” seguro que me conocen, porque he estado vendiendo muchos años en Moncada plátanos, que nosotros teníamos almacén de plátanos. Mi marido repartía a varios pueblos con la furgoneta, yo vendía en el mercado. Seguro que me conocerán. Sabrán quién soy.
Vale. ¿Te acuerdas qué normas había en la escuela?
Carmen Gil ‘la Platanera’.- ¿Normas? Sí, pero no había el respeto que hay ahora. A las horas del recreo en mi pueblo había –que soy de un pueblo de al lado de Calatayud —Calatayud es de Zaragoza, ¿sabes?–, había un maestro, una maestra que salíamos al recreo y ellos a hablar… ni cuenta nos tenían de estar en el recreo.
Como si no estuvierais.
Carmen la Platanera.- Como si no, ellos hablando y eso y… pero bien. Respeto sobre todo, porque nosotros entrabamos a la escuela y “avemaríapurísima” y a santiguarnos. El respeto lo había, más que ahora. Más que hay ahora. Que ahora no hay tanto respeto por… antes éramos más analfabetos porque ahora tienen más cosas para aprender que teníamos nosotros. Yo soy de campo, hemos sido siete hermanos, de los siete hermanos han ido a la escuela los que han podido porque había que trabajar para comer. Yo hambre no he pasado, pero vicios ninguno. Porque nosotros teníamos muchas tierras, cogíamos manzanas, peras, melocotones, de todas frutas, y las vendíamos, pero para comer nueve hacía falta mucho. Comíamos lo de casa: judías, garbanzos, patatas…; no nos faltaba de nada. Verduras, ensalada. “Pero, madre”… que yo le decía a mi madre “cómprame un poquito de chocolate”, pues nosotros tenemos un trozo como una habitación como esta, que tenemos veintiuna casa de colmenas y cogíamos mucha miel. Mi madre… hacía mostillo, del caldo de la miel se hacía mostillo, que es como la carne de membrillo, y teníamos en los graneros, teníamos todo con tarritos, como si fuera carne de membrillo, ¿sabes? [10 min.]. Y le decía “madre, ¿por qué no me compras chocolate?” y me decía “come mostillo, hija, que es bien bueno”. Y me decía “come, lo que tenga que comprar para tus hermanos y tu padre que trabajan”. Como entonces no había jornales, había muy pocos, pues trabajaban mis dos hermanos y nosotros éramos cinco chicas y dos chicos y lo que si mi padre cogían alguna perra de peras o de manzanas, que de eso mandábamos aquí que teníamos, pues si tenía que comprar dos trozos de carne era para ellos que trabajaban más que nosotros. Pero que a mí no me faltó de nada. Nosotros: judías, patatas… arroz… trigo, cebada, centeno, de todo. Teníamos tres mulos. Cinco chicas y dos chicos. Las chicas trabajábamos como los chicos… segar y eso no, ni cavar tampoco, pero arrancar remolachas, a poner judías, a quitarlas… a trillarlas, a venderlas, desde pequeñas. Teníamos la era con el trigo y los tres mulos.
Y, Carmen, ¿tú has ido a la escuela?
Carmen Gil ‘la Platanera’.- Yo sí, cariño. Yo era la más pequeña y he ido a la escuela.
¿Y tus hermanos también?
Carmen Gil ‘la Platanera’.- Mis hermanos iban poco pero iban por la noche pagando a un profesor.
¿Después de trabajar?
Carmen Gil ‘la Platanera’.- Después de trabajar. No saben como yo, porque yo cojo un libro y te lo leo a lo mejor como lees tú. Porque he ido hasta los catorce años que salíamos de la escuela.
¿Y cuando tú estudiabas el cole estaba dividido en chicas y chicos?
Carmen Gil ‘la Platanera’.- Sí, había chicas y chicos.
O sea, estabais mezclados en al misma clase. ¿Recuerdas algún premio o castigo que te daban los profesores cuando…?
Carmen Gil ‘la Platanera’.- Premios y eso, a mí cuando había que decir alguna poesía me buscaban a mí, porque tengo una cabeza muy buena y sé poesías.
¿Te gustan las poesías?
Carmen Gil ‘la Platanera’.- Mucho. Y cuando veo una poesía larga me la… Mucho. Y que me encanta. Y yo soy católica, pero católica de nacimiento, porque mis padres ya eran y mis abuelos, pero que antes teníamos más respeto a los padres. Antes mi padre… yo salía… —yo os cuento las cosas la verdad, ¿eh? Os cuento para que lo tengáis en cuenta—. Yo tenía una puerta en casa para entrar: media puerta era de madera y la otra era de cristal. Y cuando entraba y mi padre estaba en el rincón, si entraba más tarde de lo normal –mi padre estaba en el fuego que había en el hogar y los bancos uno a cada lado–, ya veía cómo estaba porque no quería que nunca fuéramos tarde. El bien para nosotras, que no quería que nadie se burlara de nosotros. He tenido unos padres muy buenos y soy muy religiosa y me ha gustado mucho la iglesia, me gusta. Os digo la verdad, no sé porque no he estudiado, pero a mis padres ya les dijeron una vez unos maestros que era lástima que no estudiara, pero [es frega els dits indicant que no hi havia diners]… éramos siete, nos venía justo para comer y teníamos que trabajar nosotros, ayudarles…
Yo me he salido del colegio y me he ido a casa y me ha dado mi madre una sopeta, digamos, ¿sopeta sabéis lo que es? Vino con azúcar. Vino con azúcar en el pan. Me daba un pedazo así de pan porque comía mucho, pero sin caprichos, ¿eh? Caprichos ni uno, porque no se podía, porque había poco de esto.
***
¿Recordáis cómo era el patio o el recreo en vuestra época en la escuela?
Pedro López.- Uf, yo como no… en mi vida he ido a la escuela.
¿No has ido nunca a la escuela?
Pedro López.- Fui un poco, pero era después de trabajar de noche y no…
¿En qué trabajabas?
Pedro López.- Pues en lo que se… cosas de agricultura y cosas de ésas. En fin, de todo había que hacer.
¿Y tú recuerdas cómo era el patio o no ibas a la escuela?
José David.- Sí, pero ya hace años que iba a la escuela [risses]. El patio, madre mía, el patio. Sí, un colegio que había… una escuela que había allí donde yo… al lado de mi casa. Iba, pero ya nada más, no.
¿Os acordáis si la escuela estaba distribuida en chicos y chicas o ibais mezclados?
Pedro López.- [15 min.] Yo mezclados.
José David.- Sí, sí, sí, yo iba a clase y había chicos y chicas.
Pedro López.- Pero más pequeños que nosotros, que nosotros éramos ya hombres que trabajábamos y ellos eran pequeños.
¿Pero chicas y chicos en la misma clase?
Pedro López.- Sí, en la misma clase, el mismo profesor teníamos para las chicas y para los chicos.
¿Y a ti también, estabais mezclados?
José David.- Más o menos, sí, sí.
¿Y os acordáis si habían estufas o calefactores?
Pedro López.- ¿Estufas? Estufas no, eso no se conocía. El fuego, la lumbre. Porque vivíamos en la [inintel·ligible] y ahí se podía encender fuego en la casa, en el cortijo, y echaba una buena lumbre de leña y se calentaba ahí todo dios. Sí [risses].
***
Algú d’ací ha conegut la guerra?
Maruja Ortega.- Una servidora, tenía cinco años.
Quin és el seu nom?
Maruja Ortega.- El meu nom? Pues Maruja Ortega.
Conta’ns, Maruja, com va ser la guerra?
Maruja Ortega.- La guerra jo fatal. Primera i principal, quan jo tenia cinc anys mataren a mon pare.
A son pare?
Maruja Ortega.- Sí. La infància fatal.
On vivia vosté?
Maruja Ortega.- Jo vivia en Alberic, província de València.
I què vares fer quan te vares quedar sense pare?
Maruja Ortega.- Pues me vaig quedar amb ma mare i amb els meus germans. Però molt bé, feliç.
I anaves a l’escola?
Maruja Ortega.- Vaig escomençar –tota la meua generació– als cinc anys.
Als cinc anys? Abans no havies anat a classe.
Maruja Ortega.- No, perquè jo en la guerra com vos ho he dit tenia cinc anys. Entonces la meua generació va anar al col·lege i eren monges. Com les monges les vaen llevar hasta que no vaen vindre no podia anar a escola. Entonces quan elles vaen vindre, que vaen vindre quan se va acabar la guerra jo tenia pues… no, deu anys, tota la meua generació pues més o menos deu anys. Si vaen vindre… en el 1939 se va acabar la guerra, pues escomençaria a anar al col·lege als deu anys. Primera i principal, te diré que estàvem en una sala dos grupos: uns estàvem amb els que teníem la meua edat i donant-me l’esquena uns que eren majors que mosatros.
Ah, o siga que n’hi haven diferents edats…
Maruja Ortega.- Entonces n’hi havia, en la mateixa sala, una hermana allà i una ací, i estaven d’espatles, la que estava d’espatles a mi era les majors. I les de la meua generació estàvem cara a l’altra monja.
Les xiques, i els xics?
Maruja Ortega.- Només xiques.
Només xiques, veritat? Podeu contestar els demés també, eh.
Maruja Ortega.- Xiques. N’hi havien, en una altra sala, unes que eren més xicotetes que mosatros, que és quan vaen escomençar tamé com si foren els pàrvuls.
Començareu a treballar prompte?
Maruja Ortega.- Pues jo no treballí. Jo me’n vaig eixir perquè ma mare se va morir quan jo tenia setze anys i ja me’n vaig anar a casa, però totes tamé vaen seguir poc més o menos a eixa edat: unes a treballar i altres estar en casa, perquè ja eren majors.
I vosaltres?
Mateo Cayuela.- Als catorze.
Als catorze, en què?
Mateo Cayuela.- A una tenda de teixits, dependent, tota la vida.
I has estudiat?
Mateo Cayuela.- Les quatre regles. Anava a l’escola del govern, i com en aquell temps se necessitava ajudar a la família pues anava…
A treballar, per a guanyar diners.
No sé si vos en recordeu, però què donaveu en classe? El poquet que haveu anat a classe quin contingut hi havia, què fèieu… mates…?
Mateo Cayuela.- De tot. Antes te donaven classe, dibuix… tot lo que era lo principal.
I vosté?
Maruja Ortega.- [20 min.] Parla-me de tu! Pues lo mateix. Jo… bueno, la meua generació sempre és tot lo meu. Pues teníem un llibre que se decia Enciclopedia. En ixe llibre hi havia: gramàtica, història sagrada, aritmètica… bueno, de tot. O siga, lo primer que díem quan entràvem: “arriba España”. Lo primer, i enseguida “ave maría purísima”, i les monges mos contestaven: “sin pecado concebida, María Santísima”. Jo ja tinc noranta tres anys, eh?
Te’n recordes d’alguna cançó o conte?
Lluís Torrent.- Si sé alguna cançó? Sí.
Com quina?
Lluís Torrent.- Jo sé… vamos, la música és lo meu, me du loco. M’agrà tota classe de música, tota classe de cançons: Manolo Escobar, Antonio Machín…
Eixes són de quan eres més jove, no?
Lluís Torrent.- …Nat King Cole… la Piquer… Antonio Molina… De xicotet? Estic tractant de fer memòria, però és que m’ha agradat molt la música. La meua família de part de ma mare eren tots músics. Entonces… m’auelo tenia el cine d’allí del poble i els dumenges per l’esprà, un hora antes de fer el cine, un germà de ma mare se posava amb dos orxateres, una a cada mà, assentat allí en el banquet, en el banquilet, i una orxatera a cada mà quallant l’orxata i amb els peus tocant l’acordeón. Un germà de ma mare. I vamos, jo he sigut mestre de banda de cornetes i tambors, de memòria, solfeo no apleguí a dependre’l, per desgràcia me tocà deixar. Quan anava a classe de solfeo cada volta que anava me passaven de lliçó. Clar, jo tenia a m’auelo i a mon tio, que eren músics, i quan eixia de classe i me passaven la lliçó anava a m’auelo, m’auela me donava el berenar i mentres m’auelo me feia donar el solfeo. En después passava a casa de mon tio, o siga que duia molt bona, molt bona marxa, però per les circumstàncies… imbècil per deixar-ho ahí, que… bueno, eren una quadrilleta dos o tres cosins que escomençaren a estirar-me de les orelles i jo cada volta que me queixava m’estiraven més encara, me feien més patir, i ja apleguí un dia, arribí a casa, agarrí el método —el método és el solfeo—, i vaig enrefilar el método damunt la taula i vaig dir “ja no vaig més”. I ja no aní.
I tu hasta quina edat vares anar a l’escola?
Lluís Torrent.- Als dotze anys.
Als dotze ja no vas anar més?
Lluís Torrent.- Als dotze anys ja me posí a treballar i com li anava molt bé el jornalet eixe a mos pares pa passar casa, pues ja no deixí de treballar. En els arrossals, perquè d’a on jo sóc és un poble que està en l’Albufera i està rodejat d’arròs.
Tu eres del Palmar, no?
Lluís Torrent.- Del Palmar. I el típic allipebre, per obligació, perquè era lo que teníem, com en… no sé, en la muntanya els ganaderos tindrien cabres o borregos i menjarien carn, pues jo menjava peix. Jo menjava… algun dia que he fet les tres menjades de peix, d’allipebre.
Però pels dinés?
Lluís Torrent.- [25 min.] Sí, perquè no n’hi haven dinés, no n’hi hava atra cosa i menjàvem lo que teníem en casa, lo que criàvem mosaltros.
O siga que acabares l’escola prompte, vares trobar un treball i encara aixina no n’hi havia suficients dinés en casa.
Lluís Torrent.- Sí. Vaig trobar el treball, me posí a treballar, en después quan ja de més major entonces sí que aní a una escola d’adults a on me vaig traure el Graduat Escolar. Ja tindria vint o vint-i-dos anys. Ja era major, ja. I bé, pues… la vida… he menjat molt de moniato. Era entonces… pues digam, d’hivern el berenar meu era això: un moniato torrat.
Maruja Ortega.- I bullits.
Què bo. Ben bo que està.
Lluís Torrent.- Sí. Ma mare anava amb la llanda al forn a torrar els moniatos, duia la llanda de moniato al forn a torrar i quan eixia els meus amics i jo anàvem com els pollets, rodejant-la per si li’n caia alguno pa que no tocara terra [risses]. I quan aplegàvem a casa, ma mare pues si érem tres amics, un tros a cada u.
Parant dels amics, recordeu quan jugàveu fora de casa amb els amics i amigues?
Mateo Cayuela.- A la trompa, al dos en ratlla…
Concha Martín.- A les boletes.
Però tot això com? En terra? En pedres?
Mateo Cayuela.- En el carrer, eixíem al carrer, com no passaven cotxes ni res, allí fèiem tot. Jugar al fútbol. Saps com fèiem el baló? Amb una [inintel·ligible] l’enrotllaves i amb això a juar. I després eixien els pares, les mares sobretot, perquè les sabatilles les havies trencat. Entonces venia la bronca [risses].
I com era la vestimenta abans?
Mateo Cayuela.- Pantalonet, camiseta i espardenyetes.
I no teniu com un modelet per a posar-se el fin de semana?
Mateo Cayuela.- Sí, home! La roba eixa te la llavava la mare i te la tornaves a posar.
Entre setmana era la mateixa roba.
Mateo Cayuela.- La mateixa roba. I dixaven una pal dumenge.
Maruja Ortega.- I después planxar-la.
I vàreu trobar en falta anar a classe més?
Mateo Cayuela.- Sí, jo sí. No podia anar. No podia anar perquè tenia que ajudar a la família. I per la nit eixíem tard i después era aprenent. Als catorze anys eres aprenent, pues tenies que ajudar i quan anaves a escola pues ja ni t’acordaves, no podia ser. Anaves al camp a espigolar… A triar en el poal quereguilles perquè anaven a sembrar, i después te donava un cabasset o algo te donaven. Tots tenien que aportar, si no l’assunt… nosaltres érem quatre germans: amb la mare i [inintel·ligible], sis. No podies, tenies que ajudar.
***
¿A qué edad os salisteis de la escuela? Porque hay gente que no pudo ir a la escuela hasta muy tarde.
Amparo Martínez Gavilán.- Yo no he ido a la escuela.
¿Tú no has ido?
Amparo Martínez Gavilán.- No, cariño. Muy pequeña a trabajar. He trabajado en el campo, cogiendo aceitunas… Trabajar cuando tenía tiempo y luego ya me cortaron el dedo y tuve que estar de baja. Y cuando salí de la baja otra vez a trabajar, hasta que conocí a mi marido, que era gallego, y me casé. Me casé con un señor que se llamaba Eduardo Álvarez Hernández, de Vigo. Pues de allí era mi marido, de Vigo.
¿Y a qué edad empezó a trabajar?
Amparo Martínez Gavilán.- Yo muy joven. Iba de niñera a cuidar un niño y podía el niño más conmigo que yo con él [risses]. Tendría… pues lo más que tenía era diez añitos o doce.
O sea que usted no sabe ni leer ni escribir.
Amparo Martínez Gavilán.- No. Yo sé firmar sólo mi nombre porque lo he aprendido después.
Diomedes Arriaga.- Eso es lo principal.
¿Y usted cómo se llama?
Diomedes Arriaga.- Diomedes Arriaga del Olmo [30 min.].
¿Y de dónde es?
Diomedes Arriaga.- Yo soy de un pueblo de Ciudad Real, manchega.
¿Y usted fue a clase?
Diomedes Arriaga.- Yo sí.
¿Hasta qué edad?
Diomedes Arriaga.- Pues hasta los dieciocho años.
Ah, se fue tarde, de la escuela.
Amparo Martínez Gavilán.- Si podría tener la carrera terminada.
Diomedes Arriaga.- Pero luego fui a un profesor, después también, a aprender cuentas.
¿Y el colegio donde usted iba era de monjas o era público?
Diomedes Arriaga.- Era público. Angelines, tú misma.
¿Y de dónde es Angelines?
Angelines Mínguez.- De Madrid.
¿Usted fue a la escuela?
Angelines Mínguez.- Yo no porque no me gustaba.
¿No te gustaba la escuela? ¿Nunca fue a la escuela? ¿Y qué hizo?
Angelines Mínguez.- Nada, pues casarme, tenía mi novio…
¿Y a qué edad se casó?
Angelines Mínguez.- Y estuve bien. Me casé… tenía veintidós años.
¿Y no trabajó?
Angelines Mínguez.- Sí, trabajé en…
Amparo Martínez Gavilán.- Además ha sido Asistenta Social mía, ¿verdad?
¿Y usted cómo se llama?
Rosalina Pastor.- Rosalina.
¿Y de dónde es?
Rosalina Pastor.- De Ademuz. Nací allí.
¿Y usted fue a la escuela?
Rosalina Pastor.- Sí, un poco, no mucho pero…
¿Hasta qué edad?
Rosalina Pastor.- Uy, pues hasta que se podía.
(…)
Voro Puchades.- Del barrio de Ruzafa. Mi familia todos huertanos: de la Fuente de San Luis, del Oliveral… por allí era de donde venía mi familia. Fui a colegios privados de mi barrio hasta los diez años. A los diez años empecé a trabajar de panadero. Y a los trece o catorce años empecé a estudiar idiomas: yo hablo inglés, francés y por teléfono [risses]. El director y mi profesor del colegio Rafael [inintel·ligible] era montañero y los fines de semana íbamos de excursión al interior de Valencia a escalar una montaña.
Cuando ustedes estaban en clase o en casa, ¿vuestros padres os inculcaban la ideología de Franco?
Voro Puchades.- Yo fui a los Dominicos y aquellos [inintel·ligible] y todos los días antes de entrar a clase teníamos que oír misa.
Amparo Martínez Gavilán.- [canta] “Cara al sol con la camisa nueva…” [risses].
***
¿A ti te gustaba el colegio?
Vicenta Epila.- Pues no mucho.
¿Y qué es lo que más te gustaba del colegio?
Vicenta Epila.- Uy, pues… escribir. Escribir y leer, però molt poc, eh?, soy de poco.
Vicenta, ¿cómo afectó la guerra que hubo cuando ibas al colegio?
Vicenta Epila.- Muy mal, teta, eso es… això és aixina, molt mal tot.
¿Qué pasó?
Vicenta Epila.- Pues yo estuve en pocas, fue poco lo que yo toqué. La cosa pues… no sé, llorando y, mal, mal.
Com afectà la guerra a l’escola?
Elvira Giner.- Pues mal, mal. Porque la gente joven estaban en el colegio, pero yo no hice colegio como ellos, yo hice mi colegio de mi edad, pero nada más. Cerraron las escuelas…
Todo, lo cerraron todo, claro.
Elvira Giner.- Sí, sí, sí, sí. Sí porque no se podía estar.
¿Estabais en casa? ¿Dónde estabais?
Elvira Giner.- De aquí… un rato bien largo de andar y andar y andar.
Cambió todo mucho, ¿no?
Elvira Giner.- Todo, todo. Es como la guerra. Entonces estábamos que no podíamos hablar.
Claro, ni ir al cole ni nada.
Elvira Giner.- Ahí está la cosa, bonica. Pero teníamos que ir.
¿Entonces tú eres de aquí de Moncada?
Elvira Giner.- Yo, nativa, nativa, nativa. Y mi hermana gemela: nativas de aquí de Moncada.
¿Te gustaba ir al colegio?
Elvira Giner.- Sí, cariño [35 min.].
¿Y qué es lo que más te gustaba de él?
Elvira Giner.- ¿Ver? El colegio.
¿Y algo más en especial?
Elvira Giner.- Sí, sí. Un equipo de compañeros. Entonces llegábamos los compañeros y salíamos a dar vueltas… y ya está.
Claro, los amigos.
*
Extracte de les entrevistes
Fitxa de la publicació
Títol | L’alumnat de la FP d’Educació Infantil (IES Tierno Galván) entrevista als majors de la Residència i Centre de Dia per a persones amb Dependència de Montcada |
Categories | escola, projectes col·laboratius |
Persones entrevistades (ordre d’aparició) | Plácida Cañas Violeta Cervera Carmen García Amparo Martínez Modesta Martínez Carmen Gil, ‘la Platanera’ José David Pedro López Maruja Ortega Mateo Cayuela Lluís Torrent Concha Martín Amparo Martínez Gavilán Diomedes Arriaga Angelines Mínguez Rosalina Pastor Voro Puchades Vicenta Epila Elvira Giner |
Grup entrevistador (ordre alfabètic) | María Álvarez Medina, Nerea Aparisi Alias, José Vicente Araque Silvestre, Minerva Arnal Garañana, Natalia Balibrea Suárez, Sofía Ballester Navarro, Nerea Benítez Salmerón, Ainhoa Cacheiro Coll, Andrea Catalá Izquierdo, María García Martínez, Candela García Vázquez, Claudia Gil Van Den Brande, Rocío Giménez García-Villaraco, África Gutiérrez Legido, Andrea Laosa Duato, Nayra López Carrión, Claudia María March Gómez, Carla Martínez Requena, Carla Murcia Rodríguez, Paula Oliva Gómez, Vera Ortiz Caparrós, Alba Plaza Conchilla, Nerea Sánchez Alcácer, Allegra Simó López, Berta Valenzuela Gil i Lara Vázquez Carreño. |
Coordinació | Daniel Polo, psicòleg de la Residència i Centre de Dia; Selene Garzón Guzmán, Maria Rodríguez Antón i Pepa Alòs Gil, professores d’FP; Nelo Vilar i Laura Yustas, Moncadapèdia |
Data i lloc de les entrevistes | Dilluns 25 de novembre de 2024, a la Residència |
Publicació a Moncadapèdia | Dijous 6 de març de 2025 |
Enllaç | https://youtu.be/BvThUXxvg1U |
Extracte | https://youtu.be/__lB0T71TTo |
Deixa una resposta
Vols unir-te a la conversa?No dubtis a contribuir!