Filomena Bondia Lluch, ‘la Colaua’

Quedem amb Filomena a sa casa per parlar de la seua experiència en la fàbrica de la seda. Ja la coneixíem per dos vídeos anteriors: Museu de la Seda de Moncada (sense data; aproximadament cap a 2010) produït per l’Ajuntament de Moncada per a presentar-lo a FITUR; i el DVD documental El tejido de espolines de seda (sense data, potser cap a 1990), produït per Garín 1820. En ells quedava clar que Filomena era un personatge important en l’activitat i en la memòria de l’empresa.

La conversa fa gala de bon humor, ho passem molt bé amb ella i ens despedim com amics. Les seues històries estan plenes d’anècdotes que reflecteixen amb detall una societat i unes relacions laborals molt distintes a les nostres, més orgàniques i familiars. Per a nosaltres ha sigut un luxe parlar amb ella i satisfer la nostra curiositat.

Sinopsi:

Filomena Bondia Lluch (1933) parla de la seua experiència de 48 anys en la fàbrica de la seda de Garín, des dels detalls de la seua contractació amb 13 anyets fins als temps en què va minvar el nombre de treballadores.

Transcripció:

A vosté li diuen Filomena Bondia Lluch.

Sí senyor, així em va dir ma mare. I amb hache al final. Ma mare no era de les que firmava amb el dit. Una vegada li digueren: “Petra Luc”, i ella digué: “No senyor: Petra Lluch, i amb hache”. Ma mare no sabia llegir però era molt espabilà. I no era d’ací, ma mare era de l’Horta. Ma mare era de la Punta, propet del Saler.

Ja no en queda cap, tampoc, ja. Tenia dos cosines germanes i dos cosins germans. Però els fills dels cosins germans, els nets, encà me criden. I no fa molt teníem que haver anat i no anàrem, i tinc una medalleta pa portar a la xiqueta, i encà no hem anat. I amistat teníem tot el comboi com ara però… perquè jo agarrava el cotxe i me n’anava… Cotxe de Broseta [autobusos], eh? Açò mai [fa gest de conduir]: en bicicleta.

I quin any va nàixer?

El 33.

Son pare sí que era d’ací de Moncà.

Mon pare sí. Mon pare era d’ahí de les villes de Moncà. Ja te contaré més, fill: mon pare… Ma mare se casà dos vegades, amb el més xicotet que era mon tio i amb el major que era mon pare. I ma mare vivien al carrer Sant Josep que dien antes, propet del Patronato, i no volia anar allà. I mon pare… i mon tio sempre estava ací, i molia ací. Això ho contaven les meues ties, que dien que li feia: “Sento, casa’t amb la meua dona i els meus xiquets no patiran”. I mon pare dia: “Si no li compren sabates a Sento, d’ahí del d’això… Que encà no camina”. Que fa poquet que s’ha mort, fa uns anys ara. Mon pare era molt decidit, però molt bona persona. Ai, pues fou jutge de pau, no te cregues. “Me diu puta! —Tu eres una? —No. —Pues no te gires!”. “Agenolla’t, agenolla’t” [risses]. Això ho contava mon pare quan tenia ganes de fer el graciós. Contava. Jutge de pau en aquell temps.

A on anaven a escola?

Anava a on està ara lo de la música, ahí. Aní a les monges però poquet. Perquè no ho podien pagar, la veritat. I aní molt poquet a les monges, i com sóc tan torpe, ni en les monges ni en ningun puesto…

No serà molt torpe que después va traure gràcia amb el fil.

No, gràcia de res, fill. Aní a treballar perquè havia d’anar a treballar. I estic contentíssima, perquè la una: “A mi m’ha posat nossequè” –A mi m’ha posat nossequantos”, pues a mi m’ha posat ma mare, perquè el senyor Pepe, que era… feia de amo, que después tamé anà al carrer, pues anà ma mare i diu: “Mire, jo…”. Ma mare era prou [inintel·ligible] de guitarres per totes les ties, i diu “Jo me’n recorde de son pare quan li portaven al nostre Senyor”. Diu: “La setmana que ve que vinga a treballar ja” [risses]. Ni més ni menos, com t’ho conte, eh?

I a quina edat va començar?

Els 14 anys encara no els tenia. Massa prompte [risses]. Però ho he passat molt bé, gràcies a Déu. És que entonces no és com ara. “Què esmorzes? —Jo? (Una amiga que s’ha mort ja, pobreta). —Jo botifarra, canviem-la, vols?”. No sé jo què portaria. “És que mon pare ha fet cebes i com no se valen ara volem fer botifarres, i ja les cague senceres. —Pues hala, canviem-se’l”. No sé jo quin esmorzar duria, pa canviar-se la botifarra ella. Perquè era gent pobra, érem pobres.

I tot açò era una casa. I mon pare, pobre, i la meu germana, pobreta, pues no estava massa bé i vivia en Massarrojos, deia: “Xica, partirem la casa”, i mon pare deia: “Partir la casa? Una ratlla de clarió i prou” [risses]. Ho dic de veritat, eh? Pobret, si mon pare haguera vist la casa en terra se torna loco. No volia… “Un tabic? Una ratlla de clarió i hala!”. És que entonces les coses no és com ara res.

Clar. I son pare de què treballava? Al camp?

Sí, sí, llaurador. Tots llauradors. I esporgadors i tot això. I mon pare contava, ara que dieu llaurador, que hi havia un treballador que treballava una miqueta de post en post i deia aixina: “La meua filla ni és casà, ni és fadrina ni és viuda. —Pues collons, i què és? —Jo què sé!”. Es veu que se separaren en aquell temps ja i son pare no sabia dir lo que era [risses]. Només ho dia aixina: “Colau, la meua filla no és casà, ni fadrina ni viuda”. I mon pare: “Xico, però què és això?”. Ai fill! Això ho contava mon pare: els moleros d’empost.

Vosté contava en una entrevista anterior que jugaven en la fàbrica. Eren xiquetes…

Ui, una alegria! Hi havia un ordidor que era alt (que ho han cremat tot, els bèsties), i se ficàvem dins de l’ordidor i aixina, i en la rodeta: “Se n’anem a València!” [risses]. Hem jugat molt allí, i hem fet moltes coses que… ara això a quin sant! Ni pensar-ho! Perquè no pot ser tampoc, eh? Però els amos són unes bellíssimes persones, tots. Mamprenent pel senyor Pepe el Canyís, que era el primer que muntà la fàbrica. El senyor Pepe el Canyís treballava en Boix, i en aquell temps ja el timaren amb 200.000 pessetes, i es tornava loco, pobret. I quan muntà la fàbrica els Garins el feren a ell d’amo com si fóra. Ací només coneixíem que al senyor Pepe, només que a d’ell.

I treballaven moltes hores?

Ai, fill! Mira, jo entrava a les sis del matí, com totes. Eixíem a les dos i a les tres i mitja o antes, hasta les nou de la nit perquè volíem guanyar un duret. Perquè no hi hava atra cosa més que guanyar el duret. Me venia molt bé per a guardar-me-lo, no tinc res ara ja, però vamos. [Risses] És que, fill, tu saps com està tot de malament? Esta setmana passà entre la boda, una combreganta, una reneboda, la boca… Collons! Estic eixuta com una moixama! [Risses] Però treballàvem moltes hores allí. Les que volien fer hores, que n’hi havien que no volien, no ho necessitaven i no anaven, però jo tenia una amiga, pobreta, que tamé s’ha mort, que estàvem allí treballant… ni festes, sense festes… i tots a treballar i avant.

Diu que ho pagaven prou bé, no?

Sí, molt bé. Se passava molt bé, mira que em diguen que els amos… En aquell temps, el senyor Pepe ja contava que donava dinés a les treballadores per a que compraren la farina per a pastar les mares. Això era el senyor Pepe, que era una bona persona, lo que passa que, com totes les coses del món, l’última que fas és l’últim que ix a relluir [risses]. És aixina, fill, eh? Una persona meravellosa pa tot lo món. Gros, ell! [risses]. El senyor Pepe, pobret.

Contava tamé en el vídeo que vostés cantaven…

Ui! I tots els dies a resar el rosari. Hi havia una dona, pobreta, que tamé, claro, la que quan vaig entrar jo li digué el senyor Pepe a ma mare: “Que passe per casa de Patrocinio i que se’n vinga amb ella i a treballar”. I Patrocinio si mos veia en un rotglet: “Por la señal! —Ui, redeula, ja va a resar el rosari!”. Ah, i havien de resar el rosari totes, eh?, tots els dies de l’any. I la festa de la Mare de Déu que te dic jo la fèiem el segon dumenge de maig. Traíem a la Mare de Déu dels Desemparats a la iglésia, i de la iglésia, com fèiem un berenaret i coses… I fèiem ejercicios [espirituales] tamé allí. Sí, sí, era una cosa exagerà. Tots volien entrar en la fàbrica, com ara en això de…

Clar, i treballava molta gent?

Sí, molt de personal, molt. Mira, lo que és ara el Consum, això era una cloterà [?]. I después apart, a on estan els tallers de tela hasta el final, treballant dos per cada. Molta gent, treballava. Molta.

I vosté sempre feia lo mateix? No canviaven de faena?

No. Mira, jo estava en la preparació, igual encanyava que feies… lo que te manaven. Però entonces no et manava tot lo món, i si venia una que era manaora te manava tamé. Jo vaig fer de tot quan se’n varen anar tota la borumballa que hi havia major, hala, i entonces jo obria, tornava, marxava, i jo era l’ama com si diguérem. I una vegà vingué una de València, una d’ixos que… no sé com es diu, que estan… i diu aixina: “… —Hola, per què ve, vosté, què vol?”. Diu: “Jo sóc…”, una que és mariol [?] li diuen, de les robes i les coses, i faig aixina: “Ui, en les ganes que tenia de conèixer-lo a vosté jo!” [risses]. El amos me van preguntar: “Filomena… —Ui, tenia ganes de conéixer-lo!”. Molt bé tot, fill, i molt bones companyies totes. Ja s’han mort quasi tots, ja. Ara treballa una xiqueta allí, que és una dona tamé ja, la filla de Valero. Son pare treballava de mecànic en els telerets i contaven -jo no ho coneguí, això, ja-, contaven que anava en pantalonets curts i claro eixien els dos, rum!, se n’anava correguent i aixina les dones tenia ell… que la filla treballa allí ara. I estic molt contenta que estiga allí ella, perquè después de tot son pare tamé feu a muntó. Xico, jo contentíssima! Pa què a dir mentires?

Clar, tenien bon ambient…

Ai, allí ballàvem i allí fèiem de tot. Això de l’ordidor, una manilleta que tenia aixina “roooooo!” [risses], pujàvem a cavall allí dins: “Se n’anem a València!”.

I quants anys diu que ha estat allí treballant?

Jo? 48 anys! El desfile més gran… quasi totes se morien, altres se n’anaven… Però el desfile més gran se n’anà ja, que deia jo. I después me quedí jo, entonces ja no fèiem canilles ni res, estava en els esmudaors [?] fent les teles, que ahí ja no podies fer molt. Tocava el timbre: “Obri, Filomena! —Que vosté què vol?”. Hi havia un xic, pobret, que tamé s’ha mort, que me dia: “No digues que sóc jo, Filomena, que si no no m’obriran” [risses]. Ixe venia oli pa les màquines, pobret. S’ha passat molt, jo gràcies a Déu ho he passat… Ah, un atra cosa diré: els tres mecànics que hi haven no hi ha ningú que diga ni mort ni viu de ningú que ixos hòmens s’han ficat amb ninguna dona. Eh?, i eren tres mecànics, tres hòmens, eh? Però ningú pot dir, ni mort ni viu, “Pepe ha fet…” o “Pepe…”. Ningú, eh? Hi havia una ordre d’això tamé… [risses], que li fèiem ejercicios allí i tot, allí dins. Venien les obreres de l’almacén i feien allí dalt… paraven la taula, ficaven una tela molt bonica a mà… Sí. Xico, la mar de bé! Jo ja te dic… Tamé hem plorat, tamé s’hem rist, que tamé renyíem que se la pelàvem [risses]. Mare meua! Però això del segon dumenge de mayo, aixina com ara es pren la comunió hasta final de mes com aquell que diu, les xiquetes de turnos, entonces el segon dumenge era el sagrat per a la fàbrica, traíem la Maredeueta, passaves el rosari i pac a l’església. I la Maredeueta contaven que la vestiren de gitana. En guerra pa que no la furtaren la vestiren de gitana. Ja te dic, i el senyor Pepe, perquè entonces no se podia com ara ni mucho menos: que li fa falta comprar farina pa demanar sa mare que bata, pues hala, deu o vint euros, lo que fóra. No, euros no, duros.

Claro, duros i pessetes.

[Risses] Clar, duros, els euros els coneguí después ja.

En aquells temps ací hi havia atra indústria…

Sí, els sacs, els coets… mistos, que tamé, una cosa com els mistos tamé… una tirera de dones, tamé, a treballar… Anava molt de personal. Ací ha hi hagut molta indústria però tot lo món ha anat a treballar, eh? Són poquetes les que se quedaven en casa. I en después de vesprà pues anaves a cosir o a bordar o a un puesto o atre. Això quan no hi havien hores, si hi havien hores havies de fer hores, però les feies per guanyar un duro, eh?

Això seria de temporada, no? Aniria per temporades.

Home, com totes les coses…  Hi hava temporades en què feies tres o quatre hores menos, però a mosatros mos convenia fer hores.

Però de tota la indústia, lo més bonico era treballar a la seda?

Sí, ui, lo més bonico! És com ara la Generalitat, que tots volen treballar a la Generalitat [risses], pues entonces totes volien anar a la seda. “Ai, el senyor Pepe, el senyor Pepe…”. Clar, mos sentien… Mira, els pisos que hi han ahí en front, allò era la fàbrica del Capell. Era la fàbrica del Capell allí en front i mosatros mos ficàvem dalt i d’ahí veíem les basses i ho veiem tot. Que ho han fet tot pisos, pues no hi ha pisos allí! S’amagàvem allí dalt, i passava un home del barrio, molt matí, que anava a agarrar raïm: “Botifarrero! Que te pica no sé què!”, i el Botifarrero com un desesperat. No mos podia vore, teníem una finestreta aixina de xicotiua [risses]. Molt bé, un ambient molt bo. Ja te dic, el hòmens no pot dir ningú, ni mort ni viu, “A fulana li ha fet açò”. Hòmens tamé com no en hi ha ara tampoc, eh? Ara són uns pillos [risses].

Clar, perquè allà treballaven sobretot dones.

Sí, dones, tot dones. I tres hòmens només. Valero que estava en els telerets, Pepe que estava en el mecànic, i l’atre que estava en la preparació.

I vosté se va casar…?

No, no, no! Sóc fadrina i molt fadrina, eh? [risses].

En l’entrevista esta conta que es va inundar la fàbrica…

Estos amos, els amos verdaders, tenien la fàbrica en el carrer Pinzón en València, entonces, com açò tenia més empuje se’n vingueren d’allà ací, i esta amiga meua feia: “Xica, s’ha dut hasta les teranyines, tot lo roín ho han dut cap ací. Però vamos, no, molt bé. Ixes xiques, pobretes, que venien de València a les sis del matí. N’hi hava una, pobreta, que vivia al carrer de… per allà a les Torres de Quart, i passava un autocar tots els matins que la dixava a la parada d’autobús, pobreta. Tamé s’ha mort, ja.

Quines matinades, mare meua.

Maruja, era més mala que un tir, però vamos… [risses]. És que estàvem tan acostumades a mosatros que quan vingueren elles, “Ai, que vénen les de València, que vénen les de València”, mos creíem que anaven en cotxe, i no [risses].

Pobres, pues treballadores.

Treballadores. Però les pobres xiques veges com patien, perquè a les sis del matí havíem d’estar treballant ja. S’alçaven a quin hora del matí, i aquella dia: “Gracias al autobús, que viene y me recoge y me deja a la parada de autobús”. El primer cotxe que venia, o en el tren, en el metro, que ja venia el metro ja. Ha patit a muntó, pobreta, Maruja.

I diu que se va inundar, en una ocasió?

Que s’inundà la fàbrica? Claro! Quan vingué la riuà, no sé quin any era, tete, però vamos…

El 57.

Sí. Ixe muro que està el supermercat Consum es trencà tot, i estava l’ama, una dona dels amos, amb dos xiquets xicotets. I tot inundat, perquè es van fer una caseta allí, ells. I ixe Panera que te dic jo, que era mecànic, agarrà als xiquets i a la dona i els pujà al sostre, allí dalt, que és a on mosatros pujàvem i fèiem rabiar al tio Botifarrero [risses]. “Tio Botifarrero!”, i desesperat buscant-nos i no mos trobava. Com mos havia de trobar, si era una finestreta aixina? [risses]. I entonces mos enviaren a casa a la majoria que treballàvem hasta que es va arreglar la cosa i mos tornaren a cridar atra volta. I molt fiels perquè jo, una de tantes des del primer dia que estiguí allí el tenia posat [li van cotitzar] i a totes tamé. Ara, hi ha una dona que hui he vist al mercat, pel carrer: Carmen; pues resulta que Carmen era una monja, se n’isqué, tornà a entrar i no la donaren de alta. Però els amos estan pagant-li lo que li falta, li ho han donat.

Vosté ha cotitzat tots els anys…

Sí, i totes tamé, ho tenien cotitzat. Hi havia una xica, ací a Moncà, que tamé s’ha mort, pobreta, Carmen, i diu: “Jo vos ho arreglaré”. I se n’anà ella, mos ho arreglà a totes i totes teníem cotitzat des del primer dia que entràrem. Això sí que és de veres. I esta pobra dona que te dic, que té 96 anys, ja, i encà va a la fàbrica, perquè va tots els mesos a cobrar lo que li falta [risses]. I tampoc li digueren mai que li ho donarien. Si vosté l’empresa va, bé. Si no… És aixina, eh? Però va ser culpa d’ella, perquè ella se n’anà monja, tornà a vindre, tornà a entrar, i ni ella digué: “M’heu donat d’alta?”, res, tot a gràcies a Déu. I ixa és l’única xica que no, però les demés totes. Igual quan vingué la riuà, ai, per dalt de les teulades anàvem tirant els mantells, el material… Féu molt de mal, molt. I después se pegà foc la fàbrica, tamé, i tamé ho passaren mal, perquè claro… Lo que és hui Consum tot era taller mecànic, uns telers d’aquella manera. Però lo que més xuta sempre ha segut la mà. Perquè tallers i això… però l’essència de Garín és els trages bons que han fet de llauradores, tot han segut allí en Garín. Una vegà anàrem a una exposició que feren de trages de llauradora a la Llotja, mos convidaren a totes i se n’anàrem, amb els monederos arrastrons [risses].

Al nostre sant diem la missa el segon dumenge de maig.

Sóc molt velleta, fill.

Allà en provessó se n’anàrem totes amb monederos cap allà, amb el monyo fet i els collars. Después feren uns llibres molt bonicos, tamé els haureu vist, no? Un llibre sobre la fàbrica dels telers. Jo ho guarde com si fóra oro en paño perquè a la part de que estava dedicada que me’n feu: “Te’l dedique jo, Filomena”, pues hala muy bien. I l’ama, pobreta, la mare d’Elena, molt menudeta ella [risses], estigué molt mala, i feia: “Ay, las que sepan rezar, recen por mí”, i totes: “Ui, resen per tu, amb lo mala que eres!”. Pero vamos… Però un ambient maravillós pa lo que hi ha hui. Perquè tot dones i ixos tres hòmens, i no hi ha ningú en lo món ni mort ni viu que diga: “Valero ha fet açò, Pepe ha fet lo demés…”. Ningú. Això és lo principal, eh? El senyor Pepe era un home gros… I quan tenien crios anaven a donar-los a mamar a una casa ahí en front, totes feien cap allí a donar de mamar als xiquets. Coses, fill, que han passat de veres, lo que passa és que hui no en queda cap ja. Però ara jo estic molt contenta perquè (…) hi ha un xicon que li diuen Agustín que no és d’ací, però que és un xicon que igual nuga que ordix que… tot ho fa, saps? És un comodín. I ixa xicona de Valero, pues la pobra xica va patir perquè estaven totes fora, tenia que anar a fer faenes… bueno, faenes de fregar escales no, però… I ara me diu un dia, diu: “Filomena, saps que m’han agarrat en la fàbrica? —Ai, què bé! —I hui m’ha dit doña Elena que me quede, que de moment estic ací ja. —Ai, què bé”. Jo vaig de quan en quan a vore-los. [Saluda a un veí].

Bueno, vosté tamé té bon caràcter.

Ai, però quan em toquen el rabet… [risses] que tot no són alegries, eh? Lo que passa que te veuen per ahí: “Sempre està contenta”… Mira, hui he anat al mercat… no té importància: una amiga meua em diu: “Xica, compra’m canella en rama”. Dic: “Bueno”. I em dic: “Si vaig a sa casa a portar-li-la ara me se fa tard”, i hi ha una xicona que està fent faenes en el forn allí en front, i digo: “Ay, ¿te viene bien darle esto a Fina? —A mi no. —Ai, pues gràcies, filla” [risses]. Tinc ahí la canella en rama. (…) Vull dir-te que tots no som iguals en este món [risses].

No puc convidar-vos a res, fills! (…)

Ui, no, no patisca! És un plaer per a mosatros.

I sou els dos molt simpàtic, ella no ha parlat però…

Hui me toca parlar a mi.

Pues mira, ma mare deia: Por no haber hablado no me penó, y por haber hablado me penó. Aixina que no passa res si no parles…

Vosté a la guerra era molt xicoteta.

Claro, però hi hava un refugio ahí en front, a on està la creu, que encara no havia vingut l’avió ja estava jo dins del refugio [risses]. “A on està Filomena, a on està?”, i estava jo dins ja. Però jo de guerra molt poquet, la veritat. Passant fam com tots tamé, però va.

Sí? Se passava fam?

Claro que es passava molta fam. La postguerra se passava fam.

Però ací hi havia molta horta.

A la guerra se’n passava. Jo ací a ma casa hem segut pobres però teníem un trocet de terra i no he conegut res res res. Però vamos, tamé s’ha patit, tamé. Recollona! Pa què hem de dir que no: s’ha patit.

Vosté va començar a treballar molt prompte: l’any 47 o per ahí ja estava vosté en la fàbrica.

Ja estava ahí, fill, ja. Ja te dic, els esmorzars, quan fèiem els esmorzars si vols una pesseta de bessugo en el pa anaves i te’l ficaves [risses], no com ara que tot lo món té llandetes, nossequantos, jo tamé, la primera, però vamos… Però entonces només hi havia un pot de bessugo gros: “Ah, Maria, fica’m una pesseta de bessugo en el pa. Hala” [risses] I treballàvem ben contentes. Amb davantal totes, eh?

Vosté ha sigut festera d’ací del poble?

Sí, de la Puríssima. Que ara, demà hem quedat, que una amiga meua… s’ha mort Antonieta. I fa un any, i diu: “Li fem una missa a Antonieta? —Pues quan vulgau”. Cada u fa lo seu, lo bo és que quedem. I demà hem d’anar les dos, agarrar, a fer-li una missa pa d’ella, del año… no me’n recorde l’any que és, ja. Que feien una festa, ja ho crec. Toca i mantellina. I açò era una casa vella, com encara és vella tamé, però de casa de canyís, en arrastrons amb el trage llarg. Però molt feliç, fill.

I el trage el faria alguna modista d’ací del poble?

No, la meua germana que era modista. Ho tenia tot en casa, les sabates i tot. Només que quedem ara que… Teresa, Paquita i jo. Tres. Antonia la que s’ha mort ara fa poc, i Paquita, l’atra Paquita, quatre ne quedem. Ui, hem eixit a dos, i val 10 euros la missa. I l’he topetat hui en el mercat, i diu: “Filomena, anem demà?”. Dic: “Anem, allà al retor a dir-li que, però que s’ho apunte la teua filla, eh? No cal que li digues aixina i aixana”.

Mos ha contat moltes coses, molt interessants i molt divertides…

Mentires no ninguna, eh?

Segur segur, estic convençut.

Que ho hem passat molt bé totes, s’ha passat molt bé tot. Però quan se moria una… me’n recorde que se morí la mare d’una que vivia en Massarrojos, totes a l’enterro a vore-la. A sa mare, pobreta, que estava aixina de xicoteta…

Era tot molt familiar.

Sí, és que érem totes… Ara no hi ha família, eh? Ara germanes i germans per no res se peguen que se la pelen. Però la vida és aixina, fill. Mosatros hem d’estar a raó dels jóvens, els jóvens a mosatros no. [Risses] Si no, no hi ha res a fer.

Hi havia xiquets entonces en la fàbrica? Les mares es portaven als xiquets?

Sí, a mamar. A ixa casa que te dia jo, que vivia en front. “Vés a casa Paquita”. Totes feien cap allí dins a donar de mamar als xiquets. I al millor esmorzaven i jugaven prou. Però ha sigut una fàbrica que, està lleig dir-ho, però molt formals tots, molt bones persones totes… Jo la més roín, però vamos… [risses] però les demés molt bones persones totes. Prenien la comunió els xiquets, a lo millor, tots… un detallet com ara no, però un tros de tortà, uns rotllets, algo, i quan esmorzàvem s’ho menjàvem. I esmorzar esmorzàvem treballant-treballant, después ja vingueren les de València i és quan trevallant paràvem deu minuts pa esmorzar.

Ai, xiquets! La vida és molt embustera.