Pura Herrero i Pura Palacios, comares de Moncada

Una de les professions de dona més valorades en la nostra societat tradicional era la de comare. Diem “professió” perquè era un dels pocs oficis reglats des de molt antic: des del segle XVI les comares havien de passar un examen, i a partir de principis dels segle XIX entrà a les universitats en forma de dos cursos obligatoris. Estos cursos s’impartien a les facultats de Medicina o en centres no oficials que s’anirien adscrivint a aquelles.

Era, a més, treball exclusiu de dona, a l’Estat espanyol vetat per llei als hòmens fins a 1977 (amb excepcions). Durant la major part de la història de la Humanitat, han sigut les mateixes dones les que s’han ocupat de l’assistència als parts i de la cura de la salut femenina, fins al punt de dir que és l’autèntic “ofici més antic del món”. El de comare era un ofici valorat i agraït, amb un component afectiu molt intens.

En les últimes dècades, el treball d’estes dones es va menystenir, els metges van usurpar les seues funcions i fins i tot es va intentar la seua desaparició. És una història que no està tancada, perquè en l’actualitat es torna a demanar una carrera pròpia per a les comares (que ara és una especialització de dos anys després d’acabar els estudis d’Infermeria), la recuperació del paper de la doula (les persones de confiança de la mare que la cuiden durant i després del part) i l’eliminació de totes les formes de violència obstètrica.

Comares de Moncada

Tornant al cas de Moncada, tenim menció d’algunes dones que van servir de comares, com per exemple de Remedios la Fidela, de la que sabem que va atendre el naixement d’Isidro Martínez Aguilar en 1929. Però les comares més conegudes i recordades són Pura Herrero Blasco i la seua filla Pura Palacios Herrero, conegudes les dos com “Pura la Comare”.

Amb l’ajuda de la neta de la primera i neboda de la segona, María Ros Palacios, hem intentat esbrinar qui eren estes dones i com va ser el seu ofici a Moncada, d’on eren titulars de la seua plaça. Amb María vam passar tot un matí, exquisidament ben atesos i a taula parada. Del seu relat riquíssim hem tret les indicacions que seguixen.

Purificación Herrero Blasco (Iàtova 1884 – Moncada 1952) i la seua filla Purificación Palacios Herrero (València 1906 – Moncada 2000) van ser, entre l’una i l’altra, “comares” de Moncada des dels anys de la Dictadura de Primo de Rivera, durant la II República, la Dictadura de Franco i quasi fins als inicis del sistema democràtic.

Purificación Herrero Blasco

Doña Purificación Herrero Blasco nasqué a Iàtova en 1884. Iàtova és una xicoteta població de la Foia de Bunyol, una comarca castellanoparlant, l’idioma que parlà tota la seua vida.

De joveneta es traslladà a València, a casa d’una tia, i conegué al que seria el seu marit, Ángel Palacios Cervera, que era prop de vint anys major que ella. Es van casar en 1905, quan ella tenia 21 anys. Tingueren quatre fills: Purificación (la que seria la següent “Pura la Comare”) en 1907, Agustina en 1909, un xiquet que morí al mes de nàixer, i Amparo, una darrera filla que nasqué en 1922 amb una tumoració en el cap que li afectava la vista i l’audició i que la martiritzaria fins a la seua mort en 1942, als vint anys. Esta darrera va tindre temps d’estudiar en una escola d’art, i pintures i ceràmiques seues omplin la casa de la seua neboda María.

Ángel Palacios era de Llíria i tenia una bona hisenda, però va anar venent-la fins que la família es quedà sense res. El relat de Pura i d’Agustina (tia i mare, respectivament, de María, la nostra informant), era que, en vista que es quedaven sense propietats, sa mare va decidir posar-se a estudiar. El títol de comare que es pot vore més amunt està datat el dimecres 20 d’octubre de 1915, quan ja tenia 31 anys, i diu que va completar els seus estudis el dimecres 16 de juny d’ixe mateix any. El títol està lliurat formalment pel rei Alfonso XIII. En aquell temps era costum que les joves estudiants cursaren la carrera de Practicant a la vegada que la de Comare, en dos anys. Com s’ha dit, s’estudiava en la Facultat de Medicina, però eren estudis independents. La Facultat de Medicina estava aleshores al carrer Guillem de Castro, a on encara es conserva la seua portalada (al Jardí de l’Hospital).

Ens conten que quan Pura anava a estudiar, les seues xiquetes es quedaven amb son pare o bé les deixava amb el porter de la Facultat de Medicina mentre ella assistia a classe.

Tot i que Concepción Aleixandre Ballester i Manuela Solís Clarás, ja es van llicenciar en medicina a la Universitat de València en 1889, les històries sobre Pura Herrero Blasco diuen que quan ella estudiava a la Facultat només hi havia tres estudiants matriculades. Una altra cosa, pensem, serien els estudis de Practicant i especialment de Comare, que com s’ha dit estaven vetats als hòmens.

Purificación Herrero Blasco va obtindre la plaça titular de comare en Moncada a inicis dels anys 20. Per què se’n vingué a Moncada? Per a la seua neta, la resposta és molt senzilla: perquè hi havia molt bona comunicació amb València, via Trenet. La malaltia de la seua filla menuda requeria de molta atenció mèdica.

A Doña Pura no li recomanaven vindre a Moncada de comare. Li dien que era millor Bétera, encara que era un poble més menut, però a ella li interessava estar més a prop de València, per poder acudir als metges de la filla.

Les filles anaren a escola a Moncada, a les mongetes franciscanes. Com la menuda no hi podia prestar l’atenció deguda, es dedicava a pintar a les mongetes; d’ahí va adquirir una habilitat que la duria a estudiar a l’escola d’art.

Quan Ángel Palacios, el marit de Pura, es posà malalt, la seua dona hagué de tornar a València per fer-se’n càrrec, però sense deixar la seua faena a Moncada. Quan havia de passar una nit ací per qüestions de treball es quedava a casa de la senyora Antonia, al número 4 de l’actual Plaça del Compositor Manuel Palau (la plaça del Mercat Vell). Posteriorment visqué amb les filles al carrer Dr. Moliner.

En els anys 20, la població de Moncada superava les 4000 persones. Quan li tocava assistir algun part per la nit, l’acompanyava el sereno, i quan havia d’anar a alguna de les nombroses cases i masos que poblaven el terme, venien a buscar-la en carro. També hi hagué algunes dones que l’acompanyaven i l’ajudaven a atendre els parts i a les dones embarassades.

En els anys 30 se’n tornen a viure a València, en l’entorn dels carrer Serrans, perquè la filla menuda fera estudis d’art. Esta jove va morir als 20 anys, deixant un llegat de dibuixos, pintures (pastels, aquareles…), ventalls o ceràmiques que encara es poden vore a les cases de les nebodes —tot i que les millors es regalaven als metges que l’atenien.

Al començar la Guerra civil s’instal·la a les Torres de Serrans de València una unitat antiaèria, i la família decidix reinstal·lar-se a Moncada. El marit de Pura ja havia faltat. Es posaren a viure en front del parc de l’església, a on encara va nàixer María, la nostra informant.

També ens diu que en guerra se’n tornaren a Iàtova, perquè a Moncada la gent no llauradora passava fam. Allí es dedicà a vendre camps per subsistir.

En aquell moment estaven de metges Vicente Trenco (que dóna nom al col·legi públic de Moncada) a Moncada, i Emilio Ramon Llin a Alfara. Pareix que D. Vicente no es movia de casa, però D. Emilio intentava quedar-se tota la faena, competint amb Doña Pura, en un moment en què es cobrava per l’assistència.

Acabada la guerra, Doña Pura Herrero va ser depurada i li llevaren la titularitat, com a moltes altres comares en tota Espanya. De fet, va haver una ofensiva molt forta en contra de les comares, que resultaven un col·lectiu de dones independents i formades, col·legiades i sovint sindicades (la sindicació va resultar obligatòria en temps de guerra). Hi hagué, a més, dones empresonades i fins i tot afusellades. Algunes fonts conten que Doña Pura era seguidora de Blasco Ibáñez, i segurament tindria opinions pròpies i ben formades.

María afegix a més altres raons: Agustina, sa mare, es va casar amb José Ros, un xic de Benifaraig, d’una alqueria important, que havia estudiat magisteri perquè el dalt de l’Alqueria el tenien llogat a l’Ajuntament de València per fer escola. Un dels mestres li va dir a l’avi de María que el seu fill podria estudiar, però este no volgué, perquè era una família llauradora amb terra suficient. El mestre s’endugué al xiquet a València i el presentà a un examen a l’Ajuntament de València, i allí aprovà i li donaren una beca. El pare de María va estudiar Magisteri amb una beca de l’Ajuntament de València. Després es va fer nóvio d’Agustina, però va arribar la guerra i el van enviar a l’Acadèmia militar de Lorca. Allí va passar dos anys donant classes de Balística, ensenyant trigonometria. Pareix que es casaren l’últim any de guerra, 1938-39, i tingueren la filla major en 1940. Aleshores amb un gendre republicà, professor de l’Acadèmia militar de Lorca, tinent d’artilleria en actiu al final de la Guerra civil, Pura perd la titularitat de la seua faena.

Siga com siga, generalment la depuració de les dones professionals, com les comares, mestres, periodistes, funcionaris de presons i de correus, va ser pel seu paper actiu i pel seu “perill” contra el nou règim. No eren víctimes passives, “dones o mares de”, sinó actives pel seu paper i pel seu compromís, en este cas específic de dona[1].

Pareix que en ixe moment és quan li diu a Pura, la filla major, que estudie el batxillerat i els cursos de matrona. La van preparar i va fer els seus exàmens a l’Institut de Requena. La seua germana menor va morir en 1942.

Pura Herrero mor en 1952, als 65 anys, i ixe any o el següent li donen la titular de Moncada a la filla, Pura Plasencia. Potser abans esta ja havia exercit en alguna altra destinació, perquè aleshores ja tenia més de 40 anys.

Després de guerra hi ha a Moncada un secretari d’ajuntament de Màlaga i pareix que la dona embarassada de bessons espera un part de risc, de manera que li demanen auxili a Pura Herrero, coneguda comare en la ciutat. Va anar molt bé, aquell li va dir a Pura que li demanara el que vulguera i esta li va demanar que li donara faena al seu gendre. El relat de María és molt eloqüent, i el citarem literalment; estes serien aproximadament les paraules del secretari: “Mire, yo en Moncada no se lo puedo dar. Tengo ceporros que no saben ni escribir, pero en Moncada no se lo puedo dar porque me matarían. Pero tengo un amigo, un compañero, un secretario, que necesita ayuda, alguien que sepa escribir a máquina o que sepa tal”, i enviaren al pare de María al Puig.

A l’arribada de la democràcia s’habilità a militars, mestres o comares, tots aquells que havien sigut depurats en la dictadura i apartats d’una plaça pròpia. Esta rehabilitació afectà també a Doña Pura Herrero.

Purificación Palacios Herrero

Quan s’instal·la de titular de Comare Pura Palacios, encara són anys de misèria. Hi ha una gran mortalitat infantil, les campanes a morts sonen sovint. La tuberculosi fa molt de mal. María recorda que els seus pares els prohibiren besar a ningú, perquè els contagis eren freqüents; això causava nombroses situacions incòmodes, perquè les besades, més encara a xiquetes i xiquets, eren una cosa normal.

Ens diu María que sa tia Pura cobrava la titularitat i que no va cobrar mai iguales, potser només alguna activitat privada.

La família tenia molta relació amb Paco Bonilla, catedràtic de Ginecologia en la Facultat de Medicina de València, la qual cosa deixa clara la capacitat científica de les comares.

Moncada era una ciutat de llauradors, amb una societat molt conservadora. María pensa que, paradoxalment, l’activitat de Mn. Jesús Pla en el Patronat o en l’Acció Catòlica van contribuir a modernitzar el poble. Només aleshores començaren les xiques a estudiar. Tot això, malgrat que Moncada està a només vint minuts de València.

Sobre els anys 70, Pura Palacios Herrero va treballar a la Fe, es conta que la va requerir un nebot, però també era habitual que comares i practicants intentaren accedir als hospitals per tal d’assegurar un sou estable i una assegurança millor per a la seua jubilació.

Ens conta María que hi hagué anys que sa tia atengué 200 naixements. També recorda alguna ocasió que sentí a sa tia cridar-li a una dona i enviar-la de casa, suposa que perquè se li demanarien serveis per algun avortament, una pràctica completament prohibida en aquell moment —encara que abans de guerra les mesures profilàctiques i l’avortament iniciaren la seua normalització, tot amb l’anuència del gremi de les comares.

Les dones embarassades recorrien a la matrona. Anaven a casa de Pura i les auscultava amb la “trompetilla”. El seguiment no era com ara: si es trobaven malament anaven al metge -aleshores estava Don Vicente Farinós, que era un home més assequible i col·laborava sempre amb la matrona. Don Emilio, en canvi, “eliminaba a la gente”, se’n feia càrrec completament i cobrava més per això. Don Vicente dia: “llamen a doña Pura”. Si la cosa venia malament anava Farinós, i si veia perill agafaven un taxi i se n’anaven a València, bé a Paco Bonilla, a Don Vicente Zaragozá o algun altre ginecòleg de referència. Les dones de més poder adquisitiu li deien: “Doña Pura, ja que m’ha d’assistir vosté al part, per què no m’acompanya a que em veja el catedràtic (o el ginecòleg que fóra)?”. I si ixa dona volia tindre el fill en la Cigüeña o l’Esperanza o altra clínica privada, anava i feia el seguiment el metge privat, i a Pura la Comare li feien un regal o li pagaven el servei. D’este tipus n’hi havia molt poc, en general naixien en casa.

També contava que el transport d’una dona embarassada a deshores, en taxi o en cotxe particular, podia tindre tot tipus de complicacions, en carreteres de terra i inundables.

En una ocasió va nàixer una criatura amb dos caps. Don Carlos Carbonell (catedràtic de Cirurgia a València entre 1953 i 1986) provà a extirpar-li una part, però a la setmana va faltar.

Quant a la higiene, les malalties infeccioses eren causa de mort molt habitual, també entre les criatures. María pensa que la penicil·lina no arribà Moncada fins a 1947, i que ella mateixa va ser la primera en beneficiar-se’n. Sa mare la comprava de contraban en el port. María agafà una pulmonia molt forta, probablement perquè a sa casa els dutxaven amb aigua freda. La van dur a metges puericultors prestigiosos com José Selfa Martínez o Miguel González Gramage, la portaren al camp i a la muntanya, fins que González Gramage li digué a sa mare: “Mire, le voy a ordenar una cosa que mi chófer le dirá dónde comprarlo”, i compraven la penicil·lina al port, a on es duia de contraban. Era una ampolleta menuda, i amb un poquet feia molt d’efecte.

En altra ocasió, la germana de María tingué un accident i se li va obrir el cap. El Dr. Eugenio López Trigo (depurat en la postguerra) i Adolfo Rincón de Arellano (que seria alcalde de València) van anar a sa casa amb un aparell de rajos X portàtil. A son pare li va costar dos sacs de farina, ens contà María entre rialles. Vicente Trenco li havia enrotllat el cap amb coto-en-pèl, i estos li ho van llevar tot.

A Moncada hi havia un practicant titular, Don Vicente Martí. La seua dona havia sigut locutora de ràdio. Este home, bé per la Seguretat Social o bé privadament posava les injeccions. Doña Pura Palacios també tenia títol de practicant, però no era la seua prioritat. També va estudiar amb ella Carola Pérez de Lucía, que s’ho deixà per posar-se a treballar a la farmàcia de son pare, i la dona de Mundina (treballador de l’ajuntament de Moncada), cosina de l’anterior.

I una última anècdota: Quan naixia alguna criatura sense pare reconegut, a l’anar a inscriure-la al jutjat un senyor que treballava allí i que vivia en Bétera els donava el seu cognom. S’intentava evitar la vergonya de no tindre un cognom patern. D’altra banda, el cognom “Expósito” es donava a un nounat abandonat en nàixer o confiat a un establiment benèfic, però desconeixem si hi hagué casos així en Moncada.

Pura Palacios, “Pura la Comare” morí l’any 2000, als 93 anys. Està enterrada al cementeri de Moncada amb sa mare i la seua germana Amparo.

[1] Veure Dolores Ruiz-Berdún i Alberto Gomis (2016), “La represión contra las matronas tras la guerra civil”, en Actas del IX Encuentro Internacional de investigadores del franquismo. Junta de Andalucía, p. 711. Accessible a https://www.researchgate.net/publication/326550845_La_represion_contra_las_matronas_tras_la_Guerra_Civil.

*