La nostra proposta continua sent aprofitar este material absolutament singular per a fer una ullada al segle XX des del context social i afectiu del nostre poble. Un exercici de memòria popular atípic i divertit que mostra peculiaritats locals, tendències socioeconòmiques i detalls individuals en el transcurs d’algunes dècades d’història.

Esta segona part s’inicia en la immediata postguerra, encara amb núvies vestides de negre i amb un salt a l’austeritat que és més que comprensible. En les fotos de boda veiem com es relaxen els costums i com canvien les tendències en el vestit o en el cabell, en el poder adquisitiu o fins i tot en el mateix art fotogràfic.

Recordem que l’exposició original es va mostrar a la Biblioteca Municipal, i que en la recollida van intervindre tant les organitzadores, María José i Bàrbara, com l’Associació d’Ames de Casa Tyrius, a qui agraïm i felicitem una vegada més per la iniciativa.

A continuació presentem les imatges ordenades per dècades. La majoria de les fotos ja han deixat l’estudi i generen reportatges de tot el procés, per la qual cosa són molt distintes a les de la col·lecció anterior i ofereixen una informació etnogràfica preciosa. Com s’ha dit, una col·lecció d’una originalitat i amb uns suggeriments quasi infinits que ens han despertat la simpatia pels nostres desconeguts personatges.

Dècada de 1940

Després del final abrupte de la col·lecció de fotos de boda anterior, en què ens vam trobar, pràcticament, fotos “de guerra”, en estos anys 40, anys de fam i repressió, trobem canvis importants en la forma de vestir-se i de retratar-se. Això sí: veiem que continua la tradició de casar-se de negre. Si a les 21 fotografies d’entre finals del segle XIX i l’any 36 només trobàvem a tres novies que es casaren de blanc, ací el negre continua dominant l’estètica nupcial. El major canvi es produeix en el model de retrat d’estudi: desapareixen els fons pintats i l’ostentació en mobiliari i en idíl·lics jardins, paisatges o interiors palatins; són anys en què ha desaparegut l’alegria i l’excés modernista i art déco per a donar pas a l’estil modern, el que convertia els edificis en cubs despullats d’ornamentació i els carrers en espais despersonalitzats. En esta lògica, els fons esdevenen espais neutres o perden la seua importància, i la parella retratada acapara tota l’atenció. Els vestits d’elles continuen mostrant tot l’ofici de les modistes, sense atreviments, i ells es mostren elegants però discrets. El rigorisme moral i religiós que s’havia imposat no donava espai per a més. Quant als pentinats d’elles, en la dècada de 1940 s’imposa el volum i les permanents molt barroques. Per acabar, una última innovació: si fins ara només havíem vist fotos d’estudi, a finals de la dècada ja trobem fotos al carrer, fetes de forma improvisada i incloent el context real de la boda. Noves càmeres portàtils, més menudes i barates, permetien els reportatges fotogràfics i democratitzaven l’accés a la fotografia.

***

Carmen i Pepe, 1940. Una foto austera, sense fondo ni una escenografia de luxe. Carmen amb mantellina, potser per aquell rigorisme moral que portava el nou règim. És molt cridaner el guant amb puny de manguito. Pensant en l’any 40 podem deduir que Pepe hauria fet la guerra, com la resta de joves que veiem en les fotos següents.

***

Barbereta i Benda, 1941. A esta parella els han esborrat el fondo sense deixar més que el sillonet esbossat per a que sega Barbereta. Ella porta el cabell curtet amb una diadema, pràcticament a la moda de la dècada anterior. Ell amb ulleres de pasta redones i la ploma a la butxaca de la jaqueta.

***

Nati i José, 1942. De nou xica amb mantellineta amb una estètica “pietosa”. Darrere endevinem una columna salomònica però molt en segon lloc, distint a les fotos d’estudi de les últimes dècades.

***

María i Elías, 1944. Vestits discrets, quasi per a poder portar en dia de festa, i fons neutre sense cap tipus d’efecte. Per suposat, les fotos d’estudi continuen molt ben il·luminades i impecablement resoltes.

***

Ana Alonso i Francisco Máñez, 1947. Un vestit blanc (o clar, si més no), que trenca amb l’austeritat quasi luctuosa de la dècada més pobra del segle XX espanyol. Ana porta un vestit molt senzill amb uns detallets molt bonics en el coll. Francisco, com en general els vestits d’home, podria seguir utilitzant el trage per a festes o fins i tot en treballs d’oficina.

***

Manolita, 1947. Per fi veiem un vestit de nòvia “estàndard”, blanc, amb una discreta cua, completament identificable. En este cas també tenim un poquet de posta en escena: un sillonet i una tauleta amb un ramell de murta i un marquet per alguna foto que no veiem.

***

Bailach, 1949. Seguint amb la lògica de la dècada, veiem roba de vestir elegant, però més enllà del ramell de nóvia pocs detalls ens diuen que es tracta d’una foto de boda. Darrere una senzilla cortina.

***

Consuelo Calderer i Manuel Gisbert, 1949. Com havíem anunciat, acabant la dècada veiem ja un altre tipus de foto, fora de l’estudi. A més a més Consuelo va de blanc, i els contraents somriuen i es comporten amb naturalitat, com normalitzant el ritual de la boda. Al voltant, familiars i amics, amb les seues millors gales, preparats per a seguir la festa.

*

Dècada de 1950

D’esta dècada tenim fotos de 15 bodes diferents. Si fins ara, i tret d’una excepció, només teníem fotos d’estudi de cada boda; de la dècada dels 50 només ens arriben sis fotos d’estudi (d’un total de 52 imatges): la resta són reportatges de diferents moments del dia de bodes: arribada a l’església, diferents aspectes de la cerimònia, eixida cap al banquet, posats amb la família, o fins i tot alguna imatge del viatge de noces.

Notem també canvis socioeconòmics: canvis en la moda cap a formes més liberals, les famílies (a qui no veíem fins ara), els temples en què es celebraven les bodes, etc. I un altre canvi: de les 15 bodes, només en sis trobem a la núvia vestida de negre. Ens pareix un bon indicador de la societat d’aquells moments, en què anava superant-se la fase més repressiva del règim i millorant la situació econòmica de l’estat.

***

Amparo i Arcadio, 1950. Dos moments de l’enllaç d’Amparo i Arcadio, amb els nuvis i els padrins agenollats sobre els reclinatoris. En la primera imatge els veiem amb el “jou”, és a dir, en el moment del ritual que es coneix com a Velació, en què, al final de la boda, es cobreixen amb un vel o amb un jou o banda els muscles del nuvi i el cap de la nóvia. És un ritual molt antic que comparteixen distintes cultures, que no es fa en tots els llocs i que pareix que era habitual a Moncada. Llegim a la Viquipèdia: «Dins la missa nupcial, la velació és la cerimònia que consisteix a cobrir amb un vel els cònjuges. Abans de la reforma del concili II del Vaticà, les velacions només es podien usar fora dels temps d’advent i de quaresma, i hom anomenava obrir (o tancar) velacions el fet de permetre, o no, l’esmentada cerimònia». Foto Olalla, un conegut fotògraf valencià.

***

Magda i José, 1950. La parella, ja casats, eixint de l’església.

***

Bárbara Pascual i Ramón Giner, Massarrojos 1951. Trobem als nóvios de bracet a la plaça del Sonador de Massarrojos, vora l’autobús i amb tota la comitiva de familiars i amics, i al final de convit, amb una taula plena d’ampolles de licors: brandi (Terri, Osborne), anís i altres begudes dolces. La decoració floral, sobre la taula i al tapet, és preciosa. El fotògraf és Cairo, molt conegut a València des d’abans de la guerra.

***

Antonia i José, 1952. De nou una foto d’estudi, amb el fons neutre que ja havíem vist en la dècada anterior però amb molts matisos de llum, i amb uns focus més agresius del que estem acostumats a veure. El vestit d’Antònia és molt senzillet, quasi sense cap detall.

***

María i José, 1952. Foto d’estudi en què tornem a veure un fons amb un senzill joc de llum. El vestit blanc de María ja ens recorda més als que estem habituats a veure, incloent un vel vaporós que la rodeja com un halo.

***

Fina i Vicent, 1952. Continuem amb fotos d’estudi amb les mateixes característiques de modernitat i senzillesa. El vestit de Fina, com els anteriors, tampoc té ornamentació més enllà del bonic fermall sobre el pit.

***

Manuela i Ismael, 1954. Manuela torna a anar amb un vestit fosc que, a diferència dels blancs, podria dur en qualsevol altra circumstància festiva. Només la camisa (i les flors) dóna un punt de llum a la sobrietat del vestit. Atenció també al barret amb vel de la nóvia.

***

Josefa Alandes i Carlos Bosch, 1956. Pel carrer Isabel la Catòlica encara de terra, davant de la Casa Gòtica, circulen Josefa i Carlos. A banda dels contraents ens crida l’atenció la vorera amb un curiós empedrat.

***

Encarna Palanca Granell i José Pascual Lluesma, dissabte 25 d’agost de 1956. Tot un reportatge sobre la boda d’Encarna i José, que inclou la foto d’estudi, a Encarna anant cap a l’església pel carrer Major de braç del padrí, dos moments del sagrament (el primer, la imatge gran, amb el jou posat), una foto dels dos baixant de l’avió i portada i interior de la invitació a la boda. Fixeu-vos que la boda era a les sis i mitja de la matinada, i que acudien a l’església encara de nit. Sovint es feia esmorzar de xocolate i dinar de paella.

***

Fina i Luis, 1957. Una preciosa foto d’estudi amb les constants habituals. Als anys 50 la figura de la dona s’estilitza seguint els models del cinema de Hollywood, s’estilen les dones esveltes amb faldes molt estovades. Fina pareix una model.

Signa la foto des del paspartú, Guirau, un gran professional valencià que va començar a treballar en 1943.

***

Pilar i Antonio, 1957. Un reportatge de huit fotos en què trobem acudint a l’església amb els padrins, dos fotos de la cerimònia (la última de la primera línea de fotografies en xicotet amb el jou), posant contraents i padrins, pujant a l’espectacular cotxe de bodes, a l’entrada de casa amb la família, i al final de banquet.

***

María Calderer i Tobías Gillem, 1957. En 1957 ja estava el carrer Major arreglat amb amples voreres i jardineres. El cotxe pareix el mateix que en el reportatge anterior, que es llogaria per a estes ocasions.

***

Camps, 1958. Diferents moments de la boda en què veiem als contraents amb els padrins, en casa amb la família i al banquet de bodes, amb ampolles de brandi per a ells i d’anís per a elles.

***

Concha i Manolo, 1958. La cerimònia religiosa, amb Concha i Manolo portant els ciris i posant-se els anells; Concha signant el contracte matrimonial amb optimisme; amb tot el seguici pel carrer Major en obres (desaigües?), i sobre tot moltes imatges del convit, en què podria haver unes 200 persones.

***

Trini i Juan, 1958. Una boda a l’ermita de Santa Bàrbara. Ací trobem la major part dels moments de la cerimònia religiosa: lectura de vots, anells, ciris i jou. També veiem la signatura del contracte matrimonial, l’eixida de l’ermitori, la marxa en el cotxe que hem vist abans (ara sense baca), i a Trini posant davant de l’espill del comodí o tocador, molt a la moda d’aquells anys.

*

Bonus: fotos sense data

Maria Bernarda, ca. anys 50. La nóvia i una dameta a la porta del Musical, on anirien a fer el dinar. Per la forma de vestir de les xiques que les acompanyen, molt formal i sense ostentacions, amb cabells igualment molt controlats, podríem pensar que estan en els anys 40 o principis dels 50.

***

Bosch Alandes. No tenim una data per a esta foto. Estan en el banquet, o, veient les tacetes, en la xocolatada. La parella major van vestits modestament, ell sense corbata i ella amb una bata de dol i amb cinturó molt austera. El vestit dels nuvis també és molt senzill, més modernes ens pareixen les xiques de darrere. Podria ser una imatge entre ens anys 40 i els 60, així que l’hem posat en els anys 50. L’autor és Foto Cairo, que va estar actiu entre els anys 30 i els 60.

***

Carmen. Una foto d’estudi, o almenys amb il·luminació artificial elaborada, d’una nóvia en un interior burgés. La part superior del vestit està molt elaborada, i el vel i la cola es confonen harmònicament. El cabell curt i permanentat ens pareix molt propi dels anys 50 en amunt, i també la coroneta que sosté el vel. Està emmarcada en paspartú, lamentablement sense signar.

***

Elvira Albert. Una imatge de la boda, amb capellà, acòlits, contraents i padrins sorpresos per la llum intensa del flash. No tenim moltes dades, la imatge podria ser dels anys 50 o bé dels 60, si no més.

*

Dècades de 1960 i 1970

De la década dels 60 només disposem de fotos de cinc bodes, és un número baixet per a poder pontificar sobre estils i significats, més encara en un medi conservador com el de les bodes. Sabem que és una dècada d’aperturisme arreu del món, en què conviu una societat preindustrial en decadència, conservadora en allò formal i allò altre moral, i un nou món “yeyé” que entra en molta força. Van perdent-se els formalismes i tots els àmbits de la societat es remouen, per a bé o per a mal, una cosa que vorem més clar en les últimes fotos.

***

Tia de María Bernarda, 1962. Dos fotos molt boniques, la primera foto és un retrat de grup amb les dos famílies polítiques davant del Musical, que provablement seria a on anirien a fer el àpat. La segona amb el recent matrimoni i dos xiquetes que porten un velet similar a la de la núvia; estan davant del que suposem que seria el cotxe nupcial, ara molt modern i sense l’ostentació del que hem vist en la dècada anterior. Són molt cridaners els pentinats amb molt de volum que eren tendència en eixos anys, o les bates soltes i estampades. En canvi les dones majors (possiblement no tan majors) continuaven vestint de negre i arreplegant-se el cabell en un “topo”.

Ens han cridat molt l’atenció els cartells dels cines: la Terraza Gran Cinema anuncia dos pel·lícules, Esa clase de mujer (Sidney Lumet 1959, amb Sophia Loren) i Un mayordomo aristócrata (Henry Koster 1957, amb David Niven), i el Cine Casablanca Yo y el coronel (Peter Glenville 1958, una comèdia musical amb Danny Kaye). El primer que ens estranya és que les pel·lícules que arribaven als nostres cines tingueren un desfasament de tres, quatre i cinc anys.

***

Fina i Vicente Gramuntell, 1963. De les quatre fotos d’esta boda en tenim tres de la cerimònia religiosa, amb els contraents i els padrins agenollats als reclinatoris. Hi ha una foto de darrere, una amb els ciris i una altra amb el jou o realitzant la velació. La foto que posem en gran retrata a la parella amb el cotxe nupcial, matriculat en 1959, també un model més humil que el que hem vist en la dècada anterior.

La dècada dels 60 va ser la de l’inici de l’anomenat “desarrolisme”, amb un boom de la construcció que trencava brutalment amb totes les formes anteriors. Ho veiem darrere dels contraents, on s’estava alçant una finca d’estil modern en un context de casetes modernistes i d’estil rural.

***

Granell, 1963. Fotos davant de l’altar de Sant Jaume, amb els ciris, una foto de família al Musical, i el nóvio amb la padrina a l’entrada de casa (fixeu-vos quina bonica entrada: quina gran porta de fusta, l’entrada per al carro i les vores ataulellades).

***

I. Ferrer, 1966. Esta és l’última de les fotografies donades per “I. Ferrer”, podeu vore les anteriors en la primera publicació dedicada a les fotografies de boda. Manuscrit sobre la foto: “A nuestros queridos tíos Rosendo y Manolita, juntos con nuestro primo Luis. Con todo afecto X [signatura inintel·ligible], Milagro”. Després del banquet el matrimoni posa amb un cosí, Milagro amb els ninotets del pastís de boda, ell fumant i amb l’uniforme de gala, podria ser de la Guàrdia Civil.

***

Mercedes i Javier, 1966. Javier està signant el contracte matrimonial. La foto digital portava una nota: “tela y traje 2000 pts”, que suposem el costs total del vestit d’ella. Això vol dir que es comprava la tela i una modista el cosia amb tota la seua perícia.

***

Amparo i Vicent, 1972. A principis de la dècada dels 70 continuem trobant-nos amb el jou o velet i la cerimònia de velació. Ens hem adonat que els reclinatoris no són els mateixos que havíem vist fins ara, que pareixien dur una M coronada; estos són més senzills i només tenen una creu. En les col·leccions de fotos de la dècada passada trobàvem dos models de reclinatori diferents, la qual cosa tindrà alguna lògica que desconeixem.

*

Bonus: fotos sense data

María Lluesma i Pepe Casany. Hem tingut la sort de conèixer i poder entrevistar a María Lluesma i al seu marit Pepe Casany, que ací apareixen molt ben acompanyats per la germana d’ell. Estan al carrer Major i posen informals per a la càmera, suposem que en els anys de canvi de dècada dels 50 als 60. María va de negre, sense vel i sense artificis, en coherència amb el seu caràcter i el seu paper de renovadora en diferents àmbits de la vida social i associativa de Moncada.

***

Desconeguts. Eixe flequillet asimètric i el vestit recte sense cintura ja ens resulten més propers, suposem que és una boda dels anys 60 o fins i tot dels 70. És un look molt juvenil, molt més desinhibit, d’acord amb els canvis socials intensos que s’estaven produint en aquell moment arreu del món. La foto de la nóvia sola, tot i mantindre’s en els estàndards de luxe que són propis del gènere, respira també més informalitat i un context en procés de naturalitzar-se.

***

Julia i Tomás. Ha resultat que esta és la foto més exòtica de la col·lecció: una imatge en color, que a l’arxiu es qualifica com a “civil”. El canvi d’època és absolut, diametral, però sens dubte es manté l’essència del rite de pas.

*