“Efímera, el comerç a Moncada”, exposició

Continuem recuperant materials històrics produïts en els darrers anys per l’Ajuntament de Moncada, a fi de rendibilitzar esforços de producció que generaven esdeveniments molt bonics però que només es podien apreciar durant unes poques setmanes.

En este cas publiquem el material reunit a l’exposició Efímera, el comerç a Moncada, que es va realitzar fa alguns anys conjuntament amb l’Associació de Comerciants i amb l’entitat Promoció Econòmica de Moncada (PEMSA).

El material que ofereix Efímera… és interessantíssim, inclou bons textos i 81 documents entre fotografies antigues, premsa, publicitat, etiquetes, factures i rebuts, etc., que resulten un material etnogràfic de primer ordre. Imaginem que el procés per recollir tot aquell material seria bonic i minuciós, i que s’implicaria en ell a multitud de persones i entitats.

Es poden veure els panells digitalitzats fent clic sobre la imatge de l’esquerra, però també llegir els textos i veure les imatges amb més qualitat ací baix. No hem pogut trobar la documentació original, així que hem hagut de fotografiar-la dels propis panells, que estaven molt ben impresos. Tampoc no hem aconseguit els crèdits de l’exposició: ho sentim i esperem que ens tiren una maneta per tal de trobar les dades i reconèixer el treball rigorós i interessant dels seus autors.

Panell 00

L’exposició “Efímera, el comerç a Moncada” ha sigut realitzada conjuntament per l’Associació de Comerciants de Moncada, PEMSA i l’Ajuntament de Moncada.

Esta primera i xicoteta mostra que aneu a vore s’ha marcat dos objectius, per una banda, volem recuperar el nostre patrimoni documental i etnològic gràcies als fullets, cartells, etiquetes, programes, fotografies i objectes que han cedit molts veïns i veïnes de Moncada, la gran majoria relacionats amb el món del comerç, i per altra banda, volem fer un breu recorregut per la història del comerç intentant reflectir la vida quotidiana, econòmica i cultural de la nostra ciutat.

Panell 01

La història de la publicitat està lligada a la història de les ciutats. On hi ha una ciutat hi ha comerç, i on hi ha comerç es fa necessari despertar l’interés per atraure compradors. Els més majors i no tant majors encara recordem quan passaven pel nostre poble els venedors ambulants, els artesans o quincallers oferint-nos les seues mercaderies: teles, escuradetes, els primers objectes de plàstic… Cridaven la nostra atenció amb sons i crits: l’afilador, el peroler, el palleter, l’aiguader…

Però quan les ciutats comencen a créixer els antics calciners, sabaters, corretgers… comencen a passar inadvertits, inclús aquells que estaven establits al cor de la nostra ciutat. La qualitat del seus productes ja no és raó suficient per atraure nous clients, apareixen nous negocis, i amb ells més competència. Aleshores, els comerciants necessiten fer-se de notar i apareix la publicitat.

Els anuncis, la marca d’un producte, un fullet il·lustrat d’informació, etc., és realitzat amb un clar fi, atraure els possibles clients.

La publicitat comercial més efectiva serà aquella que continga la idea més potent i l’expresse de la manera més simple, concisa i clara. Els anuncis que a continuació vos presentem no sabem si van ser més o menys eficients, si van arribar o van passar inadvertits, el que sí sabem és que despertaran els vostres sentiments i els vostres records.

Panell 02

MONCADA I ELS SEUS PRIMERS COMERCIANTS

Dins del terme municipal de Moncada hi ha una antiga ciutat ibera habitada entre els segles VI i IV abans del naixement de Jesucrist en el lloc que hui es coneix com el Tos Pelat. Un jaciment arqueològic que està considerat un dels més importants de la cultura ibera en les terres valencianes i en el que el Museu Arqueològic Municipal de Moncada treballa des de l’any 2002.

Entre altres elements definitoris de les ciutats de l’antiguitat estan, evidentment, tindre una gran superfície ocupada (a partir de tres hectàrees), una trama urbana, és a dir, l’existència de cases, carrers i espais públics, un sistema defensiu o muralla que la delimite, protegisca i done prestigi, una societat jerarquitzada en la qual un grup o sector puga controlar els excedents productius, també ha d’haver escriptura, activitats artesanals i el que més interessa ara, comerç. Al Tos Pelat sabem que es van donar quasi totes aquestes condicions i per tant podem parlar, sense perill d’exagerar, d’una ciutat o oppidum (nom llatí amb el que els romans denominaven les ciutats murallades).

Cal dir que aquesta activitat està molt ben testimoniada a l’oppidum iber del Tos Pelat des de mitjans del segle VI aC en que es va fundar la ciutat i fins el segle IV en què es va abandonar definitivament, a través dels objectes passius de l’intercanvi i que per la seua naturalesa han perdurat fins hui. També cal dir que l’activitat estava lligada a la producció d’excedents i a una elit aristocràtica que controlava el mercat directa o indirectament.

Els primers comerciants que van arribar a la península ibèrica en busca de matèries primeres van ser els fenicis a finals del segle VIII aC. En eixe moment entren en contacte amb els tartèssics al sud peninsular i amb els protoibers en la costa oriental. Molt prompte fundaren colònies comercials des de les quals recórrer els territoris costaners de sud a nord, una d’elles fou la Fonteta, a Guardamar del Segura. A partir de mitjans del segle VI els fenicis es convertiran en púnics, traslladant la metròpoli des de Fenícia (Líban) a Carthago (Tunísia). Les excavacions arqueològiques al Tos Pelat dels darrers anys han tret a la llum abundants fragments d’àmfores fenícies i púniques, de les darreres destaquen les que arriben procedents de la Mediterrània central (Sicília o Sardenya) i especialment d’Eivissa (la Ibusim fenícia). En el seu interior es va transportar, sobretot, oli i vi.

Paral·lelament al comerç púnic entra en escena el comerç grec canalitzat a través de les colònies occidentals de Massàlia (Marsella) i Emporion (Empúries), cap al mercat iber, de nou els ciutadans del Tos Pelat trindran la capacitat de comerciar o intercanviar els seus productes (molt provablement agro-pecuaris i de matèries primeres) pels que venien de terres tan llunyanes com la Grècia clàssica (s. V aC). Al Tos Pelat arriben àmfores gregues conegudes com à la brosse amb oli i vi i objectes sumptuosos i de gran luxe (introductoris al comerç) com les copes ceràmiques fabricades en els tallers de l’Àtica decorades amb figures negres (de finals del segle VI aC. i principis del V aC), copes, cràters, lekanis i altres decorades amb figures roges, en roig coral o simplement envernissades en negre.

Però els productes finicio-púnics o grecs no seran els únics que els ibers del Tos Pelat intercanviaren, també arriben ací objectes de d’Etrúria (nord de l’actual península itàlica) i fins i tot arriben materials tan elaborats com pigments per a pintar des d’Egipte.

En definitiva, el Tos Pelat de Moncada fou el centre productiu precursor del comerç circummediterrani en el territori que després s’ha convertit en la Comunitat Valenciana.

PANELL 1

El comerç a Moncada (s. XIX – XX)

Es diu que la publicitat és un fenomen modern i urbà que apareix al segle XIX amb la Revolució Industrial i el descobriment del carrer com a espai de sociabilitat i de comerç.

La Moncada del s. XIX, no era un poble industrial, era un poble de llauradors humils, on ja hi havia un comerç per a les necessitats més bàsiques de la població i del pobles dels voltant…

Les primeres notícies d’este comerç són les que apareixen al Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar, de Pascual Madoz (1848). En este estudi hi ha una breu descripció de com era la Moncada de mitjans segle XIX: “Moncada… tiene 512 casas de buena fábrica y de 2 pisos regularmente… las cuales se distribuyen en 23 calles anchas y bastantes limpias, y una plaza denominada de la Constitución, en la que se venden diariamente los comestibles… Los habitantes de Moncada se dedican generalmente á la agricultura, viéndose también una fábrica de hilar y torcer seda, un molino harinero de 4 piedras, varios hornos de cal, y fábrica de yeso. El comercio se halla reducido á la exportación de seda y otros frutos sobrantes á valencia, de la que importan varios artículos que necesitan. Los lunes de cada semana hay un mercado muy concurrido, en los que se venden muchos cerdos para cría, y algunos becerros, ganado lanar, potros, trigo, arroz y toda especie de comestible”.

A la descripció de Madoz veiem ja uns primer comerços a la placa de la Constitució, hui denominada placa del Mestre Palau. Esta plaça va ser fins als mitjans dels anys setanta del s. XX, el nucli central de la nostra ciutat. En ella i als carrers dels voltants s’establiren les primeres tendes i negocis.

La vinya és el cultiu més important, junt al forment i altres cereals de regadiu. Les exportacions de vi experimenten un fort increment a la dècada de 1880, com a conseqüència de la fil·loxera que va fer malbé les vinyes franceses. Com a nota curiosa podem dir que en estos anys el vi de Moncada contava amb reconegut prestigi.

El cultiu de la seda, que també es una font important d’ingressos de l’economia familiar, entrà definitivament en crisi a causa de l’epidèmia de la pebrina i de la competència dels mercats orientals. A finals del segle XIX apareix la taronja, un nou cultiu que transformarà el paisatge agrari de la nostra localitat sobretot a partir dels anys 20, quan moltes terres de secà es convertixen en regadiu. La seua introducció es deu a la utilització d’aigües superficials (apareixen noves societats per a gestionar la seu utilització, com la Societat d’Aigües de bufilla), la captació de les aigües subterrànies (gràcies a la difusió de les sènies i motors que completaven i ampliaven la xàrcia hidràulica tradicional d’assuts i sèquies); l’ús creixent d’adobs minerals i químics (el guano de Perú comença a importar-se a partir de 1840), i la creixent demanda del mercat internacional.

L’arribada del popular ‘trenet’ l’any 1891, també ajudarà a la comercialització de la taronja i que molta gent del nostre poble es desplace als mercats de la gran ciutat a vendre els seus productes.

PANELL 2

La preeminència de l’agricultura no significava que no hi haguera indústria als índex de contribució industrial estatal. Les províncies valencianes figuraven en tercer lloc, per darrere de Catalunya i la majoria de les províncies basques.

La majoria de les empreses eren xicotetes (tallers, fabriques de calç i rajolars), però en el nostre poble i Alfara a finals del segle hi havia ja algunes d’una certa dimensió i importància com les del capell (Llombard), Moròder (mistos) o la d’Orts (iute).

A València també apareixen els tallers Gómez, on es construïen els vaixells de la naviera Sister, la Primitiva Valenciana, que va construir la primera locomotora espanyola, o la fabrica de Nolla, a Almàssera, amb més de tres-cents operaris. La creixent demanda de mà d’obra de les noves fàbriques, provoca que molts moncadins comencen a abandonar l’agricultura com a activitat bàsica i s’incorporen al sector secundari, bé en indústries locals o bé es desplacen cap a la capital i als pobles del voltant (Vinalesa, Burjassot…).

Poc a poc la ciutat va creixent, augmenta el nombre d’habitants i es passa de 2.933 l’any 1857 a 3.589 a l’any 1900, tot que l’any 1885, el còlera causarà un nombre important de defuncions (48 morts[1]).

La ciutat comença a estar plena de gent, no ho estaven menys les hortes que la circumden, per tot arreu brollaven cases temporeres i barraques de materials molt precaris, construïdes pels parcers al costat mateix de les parcel·les que treballaven (els primers treballadors de Moròder s’establixen a l’anomenada Lloma de Moròder, actual barri del Pilar; els de Martínez Aloy, al voltant del mas de les Torres). També es multipliquen els masos en el secà, edificis molt més sòlids construïts pels propietaris per a posar en valor terres de secà.

Moncada comença a dotar-se de més i millor servicis: a principis del s XX es construix el mercat cobert, arriba l’aigua potable, l’enllumenat elèctric, les noves escoles i l’escorxador.

Una mancança notable del desenvolupament econòmic valencià va ser la falta d’institucions financeres. El Banc de València, fundat el 1880, no arribaria a Moncada fins el 1949.

Esta mancança d’institucions financeres es fa notar a l’hora de subscriure préstecs importants per a crear negocis. L’estalvi dels qui obtenien beneficis a l’agricultura s’invertia en la compra de terres.

Panell 3

Els anuaris estadístics ens parlen que el jornal mitjà d’un bracer agrícola de l’horta de València era d’uns dos cèntims d’euro el 1915 i de quatre el 1920, mentre que les despeses diàries d’una família de quatre membres han estat calculades per als mateixos anys en 2’1 i 4’1 cèntims d’euro aproximadament. Si observem només les despeses d’alimentació -amb una dieta pobra i desequilibrada basada en el pa, l’arròs, les creïlles, el bacallà, els embotits i el que donava l’horta-, i en 3 i 6, si hi incloem també les despeses generals, la casa i la poca roba de vestir. Òbviament el jornal resultava insuficient i es feia necessari el treball de les dones i els xiquets, que havien de contribuir a la supervivència familiar. Les dones cosint per fora, anant a la iutera, a la fosforera o la fabrica de la seda, venent productes de l’horta a la porta de casa o al mercat; les filles fadrines, ‘posant-se en amo a València”; els fills grans, llogant-se a la porta del Casino o de la tenda de Poma a l’igual que el pare; i els més menuts, ajudant al camp o al magatzem. Tot i que la llei protectora de la dona i el xiquet de 1900 prohibia contractar a menors de deu anys, en els nostres pobles les xiquetes eren ocupades des de molt abans -als sis o set anys-, i a canvi del dinar o del berenar ‘barata el menjar’, com a ‘cuidadores’ dels fills menuts de les dones que treballaven en els magatzems. Les jornades de treball eren d’unes deu hores inclús en el comerç que no coneixia el descans, obrint fins a poqueta nit quan la gent ja havia cobrat el jornal. La precoç entrada en el món laboral impedia l’accés a l’escola o es reduïa l’estada, cosa que es reflectia en un índex altíssim d’analfabetisme.

Panell 4

A la segona dècada de s XX trobem una nova “fotografia” del comerç del nostre poble; ens l’oferix José Martínez Aloy en la Geografía del reino de Valencia (1924): “En la plaza del mercado, que es rectangular, espaciosa y constituida por buenos edificios de varias plantas, se celebran todos los lunes nutridas ferias de hortalizas, aves de corral, loza de todas clases, herramientas de cultivo, ropas y otros muchos géneros de utilidad doméstica, que atraen a las gentes de todo el contorno. El mercado cubierto, levantado en el centro de la plaza desde fines de la anterior centuria, es insuficiente en dichos días, y los puestos se desparraman por las calles contiguas.”

El mercat del dilluns, continua sent el principal focus d’atracció on acudix gent de tota la contornada.

Panell 5

Als anys trenta, ja tan sols un 32 % de la població de l’Horta de València treballava al camp, un 35 % ja treballaven a indústries i petits tallers.

En esclatar la guerra civil, fabriques, tallers, oficines i comerços foren intervinguts o controlats per treballadors. Al camp les grans propietats van ser expropiades i col·lectivitzades pels sindicats. Les primeres confiscacions van tindre un caràcter espontani i es van centrar en les gran empreses, els sectors estratègics com els serveis d’aigües potables i l’electricitat. També es col·lectivitzaren els casinos, el convent de les franciscanes o l’església de sant Jaume.

Finalitza la guerra i els anys de postguerra són anys de caiguda del nivell de vida. Els anys de l’autarquia són anys de fam i misèria, de cues en l’abastiment i de cartilles de racionament.

La idea que el país podia ser autosuficient i autoproveir-se va fer que hi haguera escassedat de tot. La falta de béns de primera necessitat es convertí en un problema molt angoixant per a la població. L’oli, el pa, l’arròs, el sucre, entre altres aliments, es venien racionats al mercat oficial en quantitats tan xicotets que no arribaven per a l’alimentació mínima d’una família.

Però també són els anys de l’estraperlo i de l’enriquiment ràpid. Els aliments que faltaven al mercat oficial s’oferien al mercat negre a preus cinc i fins i tot deu vegades superiors. Al voltant d’un 30 % de collites era sostret fraudulentament per vendre-les moltes vegades amb la complicitat de les autoritats.

Moncada a poc a poc recupera “la normalitat”, i com es pot observar als Llibres de Matrícula Industrial dels anys 1936 i 1944 conservats a l’arxiu municipal, les variacions en el nombre d’establiments comercials es mínima abans de la guerra i en la postguerra.

El 1952 se suprimiren les cartilles de racionament i va millorar un poc la situació.

Panell 6

A finals del cinquanta i principis del seixanta, es quan es dóna un creixement econòmic sense precedents. En el període entre 1959 i el 1975 la població ocupada a la Comunitat Valenciana passa de 680.000 persones a més d’un milió. Els salaris continuen sent baixos, però amb el sistema de primes i hores extraordinàries, habituals en totes les empreses, es podia comprar la nevera i la rentadora i fins i tot somniar a tenir algun dia el desitjat “Sis-cents”.

A l’Horta arriben molts immigrants, procedents de terres de l’interior de la Comunitat o d’altres comunitats com Castella – la Manxa, Aragó, Andalusia o Extremadura atrets pel fort procés industrialitzador que es dóna a la ciutat de València.

Es modifica la fisonomia de la ciutat, creix el barri de sant Miquel, el barri de Badia s’acosta a Massarrojos, i la zona al voltant de l’actual carrer Barcelona. La construcció d’habitatges, per a saldar el dèficit existent i acollir als nouvinguts es va fer a un ritme desaforat, sense cap respecte a les normes urbanístiques, i amb molt poca atenció a la qualitat de l’habitatge. El comerç s’expandix per tots els barris i ja es poden trobar tendes de queviures, drogueries, etc., en qualsevol cantó.

El creixement econòmic propicia l’expansió de les classes mitjanes i de la “societat de consum”, apareix l’especialització del comerç en una societat on la televisió entra en les cases i amb ella la recepció de formes culturals distintes i subversives dels valors tradicionals. Els costums desenfadats dels turistes que envaïen les platges de la costa valenciana, la irrupció vinguda de l’exterior d’una moda juvenil provocadora (ritmes, vestits) i els efectes democratitzadors del consum, van anar difonent unes pautes de comportament més obertes i amb elles apareixien als anys setanta al nostre territori els primers supermercats, apareixen les ofertes i les targetes de crèdit.

Panell 7