Entrevistes per recollir la memòria oral de Moncada

Continuem rescatant o traient de l’oblit material inèdit o desaparegut produït des de l’Ajuntament. En esta ocasió mostrem cinc joies de la memòria oral de Moncada que respongueren a un projecte de recuperació de la memòria popular realitzat entre 2005 i 2006. Ací trobarem relats, cançons, contes, poemes i records d’un poble molt distint de l’actual, com una altra civilització, contats per persones que, massa sovint, ja no estan entre nosaltres. Gent coneguda del nostre poble, de vegades vinguda des d’altres terres durant l’emigració dels anys 50 i 60.

Com és sabut, la tradició oral valenciana és humorística, descarada, sovint picanteta i molt políticament incorrecta, però també tendra i innocent, així que podem garantir al lector rialles i moments emotius a la vegada que un altíssim nivell com a producció cultural autòctona.

Estes cinc activitats són les següents:

• Una breu entrevista sobre les falles antigues a un grupet de dones aprofitant un berenar de bunyols i xocolate per les festes de Sant Josep. Es diuen coses sorprenents, s’ha de sentir fins al final.
• Una nova entrevista, més general, en la mateixa bunyolada, aprofitant la concentració de centenars de persones. Es pregunta per cançonetes sobre Sant Josep i altres tradicions locals.
• Tercera entrevista grupal, ara a les dones i homes jubilats que acudeixen a fer gimnàstica al Poliesportiu. Es parla de tradicions, d’usos i costums ja desapareguts. És l’entrevista de més llarga duració.
• L’única entrevista individual, a Emilia Puchades Cortell, ‘Milieta la Russafa’, nascuda en 1922. Milieta va fer una exhibició de bona memòria i de sentit comú, sentir-la parlant de costums i de treball abans i després de guerra val molt la pena.
• I la quarta gravació, tan singular com la resta, plena de bon humor i amb sorpreses per al patrimoni oral de Moncada, és la sessió que un nou grup de dones jubilades van tindre amb Llorenç el Contacontes. Contes, acudits, romanços i cançons que mereixen ser conservats com un tresor.

Exceptuant a l’entrevista a Emilia Puchades, de les altres gravacions es van utilitzar xicotets clips en un projecte en vídeo titulat “Ciutat que avança”,. Era una edició de deu minuts en format DVD, que es va distribuir en l’àmbit local i en què eixien cinc minuts d’entrevistes i altres tants d’imatges de la ciutat més algunes fotografies antigues.

A continuació reproduïm els vídeos de cada entrevista i la seua transcripció. En total són uns 63 minuts de cultura pròpia molt-molt divertits, rescatats d’un brut total de prop d’hora i mitja.

Parlant de les antigues falles (7’13”)

Pareix ser que Guillem Olmos va estar implicat en este projecte, i és ell qui realitza la primera entrevista a un grupet d’onze dones (aproximadament), mentre una altra colleta juga al bingo. El vídeo en brut incloïa prop de 5 minuts de dones fent bunyols i minut i mig de dones jugant al bingo que hem eliminat per a esta ocasió.

-Les falles de Moncà tal qual les coneguem naixen en la dècada dels 70, a meitat de la dècada dels 70, però anteriorment en Moncà es feren algunes falles. Ací tenim a Paquita Revert que ella mos dirà algo de les falles que es montaren en Moncà temps arrere.

Paquita Revert.-Jo només sé que pels anys 50 o per ahí es feren falles. Lo que no sé per a on eren, si era pel Ravalet o per ací. Me’n recorde que ja no se’n feren més, però se’n feren per entonces.

-I quants anys se feren?

[Llegir text complet]

Cançons en el berenar de Sant Josep (5’49”)

En esta gravació Voro Lloris es desplaçava entre les llargues taules del berenar o bunyolada de Sant Josep de 2006, a la que havien acudit més d’un centenar de persones. El que demanava eren cançons tradicionals del poble. L’ambient era molt festiu i hi havia molta broma i rialles entre les entrevistades. Hi ha cançons pietoses, de religiositat molt popular, i altres amb molta picardia.

CANÇONS DE PASQUA (AI XUNGA LA QUE ÉS CARABASSA)

Totes pugen a l’Ermita
i s’agenollen en creu,
i per favor li demanen
nóvio a la Mare de Déu.

Ai xunga la que és carabassa,
ai xunga la que és polissó,
ai xunga les xiques guapes
i les lletges al racó.

I estos tres dies de Pasqua
[són tres dies de jugar.
Envolar el catxirulo
I després a berenar.]

CARABASSA M’HAN DONAT

Carabassa m’han donat
i se m’ha tornat meló.
més m’estime carabassa
que casar-me amb un pendó.

EL TIO SENTO HA MORT UN POLL

El tio Sento ha mort un poll,
en tomateta l’ha dut al forn
la tia Amparo no n’ha volgut
i el tio Sento se l’ha fotut.

[Llegir text complet]

Entrevista al Club de Jubilats i Pensionistes (29’49”)

Pepa Alós amb el micròfon, i amb l’ajuda de Bàrbara Sales, acudeixen al Poliesportiu per entrevistar a la gent del Club de Jubilats i Pensionistes. Pareix que estan en Pasqua, parlen dels seus records de joventut en la Moncada més popular. És l’entrevista de major duració de les cinc que s’hi van fer.

-Em diuen Emilia Puchades, visc al carrer Gómez Ferrer, i per apodo tinc ‘Milieta la Russafa’.

-I què se’n recorda vostè de la Pasqua? Se’n recorda d’alguna cançó?

–Estos tres dies de Pasqua

són tres dies de jugar.

Envolar el catxirulo

I després a berenar.

-I alguna frase?

-En Pasqua anàvem al Palmar i deien: “En Pàsqua les miradetes, i en Sant Vicent les parladetes”.

-Explique’m què vol dir eixa frase.

[Llegir text complet]

Entrevista a Emilia Puchades Cortell, ‘Milieta la Russafa’ (9’08”)

Emilia Puchades, ‘Milieta la Russafa’ (1922), demostra una memorieta, un sentit comú i una atenció als detalls que la feien mereixedora d’una entrevista personalitzada. Ja l’hem vist en l’entrevista grupal al Poliesportiu, on suposem que la contactaren Pepa Alós i Bàrbara Sales.

Pareix que la gravació no està completa, intentarem localitzar una versió ampliada per poder seguir gaudint de les seues històries.

-Com li diuen a vosté?

-Emilia Puchades Cortell, ‘Milieta la Russafa’. Filla d’Andreuet el de Russafa i Milieta la Sabatera. “La Sabatera” perquè son pare de m’auela era sabater, i mon pare perquè l’auelo o bisauelo vivien en Russafa i se’n vingueren ací i empestaren de Russafes a Alfara i Moncà.

-Molt bé, i a on vivia?

-Vaig nàixer… en un llit emprat, no vull dir-ho (risses). I después me posí a viure ahi a on està Jovac ara, lo que és la porta d’ací del Quadrat, ahí hi havien dos casetes xicotetes i ahí vivíem mosatros i unos que els deien els dels Blancos; en les dos casetes. I después mon pare ja feu esta casa que jo visc, que jo ja prengué la comunió en esta.

[Llegir text complet]

Amb Llorenç el Contacontes (12’21”)

Llorenç Giménez és un dels contacontes i expert en cultura oral valenciana més destacats i populars que tenim. Comptar amb ell per a este projecte suposava un plus de dinamisme, creativitat i diversió. Amb un estil molt planer però també erudit en la matèria, Llorenç aconsegueix contes, cassos, acudits, romanços, poemes i cançons, la majoria d’altíssim interès etnològic per al propi poble i que mereixen ser coneguts i conservats com un tresor.

I per si fóra poc, prepareu unes quantes rialles.

–Llorenç.- (…) Sí, sí, Llorenç, sí. Llorencet, però tu m’ho pots dir. Mira si estic maur que m’eixen moraures i tot…

Fa molt de temps hi havien tres rabosetes: la gran, la mitjana i la menudeta. La menudeta estava coixeta. La gran, la mitjana i la menudeta es fan amigues i diu: “Anem a fer una casa”. Entonces se la fan vora al riu, encara que la menuda diu: “Vora el riu no faces niu”, la gran diu: “Tu calla que jo sóc la gran”. Fan la casa vora el riu, entre les tres s’ajuden. Diu el conte —que és un conte, una història, ja d’entrada els animals parlen— que diuen: “Ficarem un forrellat i jo provaré”. La gran entra dins de casa, passa el forrellat i diu: “Jo ja tinc casa, vosaltres ja s’apanyareu”. I la deshonrà es queda la casa i les altres es queden amb la boca oberta.

[Llegir text complet]