“Els xiquets de Sant Vicent” (exposició, 2011)

En 2011 es feu una exposició dedicada a la Festa de Sant Vicent de la que es conserven huit panells a l’Arxiu Municipal. Els incloguem ací com a part de la història contemporània de les festes popular i de la participació de xiquets primer i després també de xiquetes en les tradicions liturgicofestives de Moncada. Els panells no inclouen crèdits, però imaginem que es van fer des de l’Associació Sant Vicent Ferrer de Moncada 2010 amb col·laboració de l’Ajuntament. Iniciem ací una aproximació a esta festa en Moncadapèdia, continuarem investigant sobre ella i qualsevol aportació serà benvinguda. En este cas concret de l’exposició, per exemple, ens fa la impressió que falten panells, però no ho hem pogut confirmar pel moment.

Els dos primers panells són informatius: el primer està firmat per Juan Bautista Tormos Capilla, professor de l’IES Enrique Tierno Galván i autor de llibres com Tresors del patrimoni imatger montcadí, editat en 2012 des de l’ajuntament. En este primer panell, Tormos fa una interessant introducció a la tradició imatgera del Sant i enumera els atributs que poden ajudar a Sant Vicent Ferrer, amb una interessant part dedicada concretament a la imatge que tenim a la Parròquia de Sant Jaume. El segon panell es va preparar preguntant a diverses persones de la nostra ciutat i se centra en la celebració de la festa i en com ha canviat al llarg de les dècades. Inclou també un llistat de clavaris, camareres i clavariesses de diferents anys.

En la resta de panells trobareu fotos de la festa que van des de les de 1928 i 1934 –les més antigues– a les de 2011.

En l’Arxiu Municipal també es conserven còpies de fotografies de la festa, podeu consultar-les en la publicació Fotos de festivitats (col·lecció de l’Arxiu municipal), acompanyades de la informació que hem pogut reunir sobre elles.

S’han transcrit els textos dels panells per facilitar la lectura i perquè apareguen al buscador de Moncadapèdia i a altres eines de recerca, però recomanem obrir les imatges dels panells per vore el disseny complet, que inclou els textos però també nombroses fotografies i altres elements.

PANELLS DE L’EXPOSICIÓ

La mostra està formada per huit panells:

1. Sant Vicent Ferrer en la iconografia imatgera
2. La festa dels xiquets de Sant Vicent
3. Els xiquets de Sant Vicent: 1928-1956
4. Els xiquets de Sant Vicent: 1956-1958
5. Els xiquets de Sant Vicent: 1959-1966
6. Els xiquets de Sant Vicent: 1966-1968
7. Els xiquets de Sant Vicent: 1991-1998
8. Els xiquets de Sant Vicent: 2000-2011

1. Sant Vicent Ferrer en la iconografia imatgera

En la Història de l’Art Sacre Valencià, la representació iconogràfica de Sant Vicent Ferrer ha gaudit de gran diversitat conjuntament amb una fecunda presència, no debades al llarg de tota la nostra demarcació geogràfica i les seues tres diòcesis el proclamen com a Patró Principal. Aquesta circumstància extraordinària, ens ha deixat tot un corpus de cridaneres expressions artístiques al voltant de la figura del sant dominic: estàtues en l’obra pública monumental, escultures, talles, olis sobre tela, gravats i retaules ceràmics entre altres, han fet patent el missatge apostòlic d’aquest universal sant valencià.

Fins i tot, encara està hui vigent al celebrar en dates recents el 600 aniversari de la seua presència entre nosaltres, recordant-nos amb palmari interés la seua memòria de vida sustentada en la seua naturalesa filosòfica, ben projectada en defensa de tot allò caritatiu, hospitalari i penitencial[1].

Dins de l’extensa nòmina del santoral, la figura del Pare Vicent és un tant singular, ja que ha quedat immortalitzada per l’art en combinar la seua vesant iconogràfica i iconològica. De fet, si hi ha algun detall em què coincideixen les representacions iconogràfiques de Sant Vicent Ferrer, aquesta sense dubte és la posició ascendent del braç dret assenyalant amb el dit índex la llegenda del filacteri que corona la seua imatge: “timete deum et date illi honorem” Temeu Déu i doneu-li glòria (Apocalipsi, 14.7). En aquest punt també és interessant esmentar que, a més a més, la dita postura ens recorda que l’Ordre Dominica va ser el braç executor de la Santa Inquisició.

Per altra banda, les diverses interpretacions iconogràfiques que els escultors i imatgers han fet de la imatge de Sant Vicent el del ditet, sobretot, en el anys de la postguerra han sigut bastant similars, allunyant-se d’aquelles anteriors a la seua canonització (1434) que només el representaven amb el braç dret alçat i el dit índex assenyalant cap amunt. Hem d’indicar que l’Escola Imatgera de la Postguerra Valenciana es caracteritza per un clar estil neobarroc, molt condicionat per les obres d’imitació que hagueren de reposar en els temples valencians després de la contesa espanyola. Per aquesta raó, les imatges que es llauraren en aquest període artístic tenen clares reminiscències barroques, molt en la línia escultòrica de la reconeguda Escola Imatgera Castellana i del seu denominat dramatisme hispà.

Tot aquest assumpte redunda en el fet que, en la quasi totalitat de les talles d’imitació no s’incorporen innovacions en el seu traçat escultòric i, per descomptat, solen estar exemptes de qualsevol avantguarda neofigurativa o expressionista fins que no arribe l’obertura artística que va suposar en l’Art Sacre el Concili Vaticà II.

Tanmateix, els escultors-imatgers si es prenen certes llicències quan a la representació iconogràfica dels atributs que ha de portar la imatge representativa del sant, mínimes diferències que a continuació passem a dissertar.

La iconografia més emprada en la representació de Sant Vicent Ferrer, ens mostra un frare dominic en clara postura com a predicador i amb una edat madura però, també és possible trobar-lo de xiquet. Pel que fa als seus atributs, hem de dir que són aquells que el diferencien dins del santoral cristià, així com en els diferents aspectes ascètics que cada artista de la gúbia ha volgut plasmar i ressaltar, bé per voluntat pròpia o senzillament per les condicions a què quedà supeditat l’encàrrec.

A continuació podem llegir un breu itinerari iconogràfic amb els atributs individuals més representatius del miraculós Pare Vicent[2].

Les imatges dedicades a Sant Vicent, les podem veure amb el típic hàbit coral de l’Orde de Predicadors de Sant Domingo de Guzmán, amb la mà dreta agafant un llibre (Bíblia) i una flama de foc en l’esquerra.

Encara que mai va acceptar el bisbat de Lleida ni el de València de mans de Benet XIII (el Papa Luna 1394), podem veure’l amb mitra i capel cardenalici però, no és la representació més habitual.

A partir de l’any 1496, ja pot aparèixer amb un crucifix en la mà esquerra i un lliri.

Envers l’any 1575, s’inicia la tradició apocalíptica de Sant Vicent Ferrer, raó per la qual també el podem trobar com a Ángel de l’Apocalipsi amb trompeta, rememorant-nos la seua fogosa predicació sobre el Judici Final.

No obstant això, la iconografia més difosa en les imatges advocades a Sant Vicent Ferrer, –almenys en les talles de retaule i processionals llaurades en l’etapa postbèl·lica–, és la que ens mostra un frare dominic de mitjana edat amb l’hàbit talar de color blanc per a la túnica i l’escapulari interior, i en negre per a la capa i la caputxa exterior, per cert, vestimenta gens ostentosa en virtut del vot de pobresa de l’orde.

La mà dreta cap amunt amb el dit índex assenyalant el cel. L’altra mà sosté la Bíblia, a vegades oberta i unes altres tancada. En la part superior de la imatge sol aparèixer l’aurèola coronada pel filacteri amb la locució llatina esmentada amb anterioritat.

Per contra, si ens fixem en la imatge invocada a Sant Vicent Ferrer que es custodia i venera a l’Església Arxiprestal de Sant Jaume Apòstol de Moncada, ens trobarem davant d’un exemple genuí dins de la iconografia dedicada a dit sant, atés que en cap de les més de seixanta fitxes amb un bon nombre dels seus corresponents esbossos que hem pogut revisar del fons historicoartístic de l’Arxiu Metropolità de l’Arquebisbat de València s’aprecien atributs semblants als que porta aquesta singular imatge.

Efectivament, gràcies a les darreres investigacions portades a terme per a l’estudi sobre els Tresors del Patrimoni Imatger Moncadí –publicació que serà editada per par de l’Ajuntament de la ciutat de Moncada. I que en dates pròximes veurà la llum–, hem pogut descobrir una sèrie de dades molt interessants al voltant de la susdita talla.

En primer lloc, s’ha pogut datar la imatge amb la fiabilitat que atorguen les fonts documentals i bibliogràfiques arxivades a l’Hemeroteca de la Biblioteca Valenciana. I, en segona instància i més important, hem pogut traure de l’anonimat tan venerada imatge pels moncaders, però, per raons òbvies, de moment no creiem oportú desvetllar la identitat de l’artífex de l’obra per respectar i no fer ús de la informació que ens aportarà una investigació que encara està per publicar.

Tanmateix, el que sí podem dir amb rotunditat és que es tracta d’una peça amb un clar estil neoclàssic asseverat pel propi autor, és a dir, al·ludint al que s’ha comentat amb anterioritat es tracta d’una talla que sí que està al marge de l’estil neobarroc assentat en la postguerra valenciana. A més a més, tampoc es tracta d’una obra d’imitacio, sinó d’un encàrrec d’un senyor particular que supedità els seus gustos artístics a l’hora d’elegir els atributs que decorarien la imatge. De fet, si ens fixem en la base de la figura trobarem una peanya ennuvolada ornamentada amb dos àngels querubins, un d’ells trompeter, creant així un conjunt escultòric que relacionaria dues de les iconografies més utilitzades per dita invocació: la que el representa com a frare predicador dominic i la que el mostra com a l’Àngel de l’Apocalipsi amb la trompeta que anuncia el Judici Final.

En conclusió, cenyint-nos a la senzilla anàlisi iconogràfica que hem pogut realitzar a la molt venerada imatge advocada a Sant Vicent Ferrer de Moncada, podem confirmar que ens trobem davant d’una talla excepcional pel seu estil escultòric, la seua variada iconografia i, sobretot, per la reconeguda qualitat artística i acadèmica de l’il·lustre escultor que notablement la va llaurar en els anys immediats a la postguerra.

Juan Bautista Tormos Capilla

2. La festa dels xiquets de Sant Vicent

La festa dels xiquets de Sant Vicent a Moncada es celebra, segons el nostre coneixement, des de fa aproximadament 100 anys.

Gràcies a moltíssimes persones anònimes, mares de xiquets i sobretot iaies, així com a En Mariano Trenco, En Honorato Molins, En Salvador Llorins, Na Maria Martí, Purín “la de Barra”, En Juan Tormos, etc… hem pogut recopilar aquest àlbum fotogràfic i algun que altre record de caràcter rellevant per a la història de la festa de Sant Vicent a Moncada. Ells ens han brindat la seua ajuda incondicional, aportant-nos uns la memòria d’anys arrere i altres la saviesa que dóna la investigació i devoció per les coses del seu poble.

El primer “retrato” (tal com deien els nostres besavis) és de 1928. És la fotografia més antiga que tenim d’abans de la guerra i en ella podem veure Àngel Gascó Coll i Juan Gascó Coll, entre altres, pare i tio de Mª Carmen Gascó, qui ens ha cedit este tresor. En aquell moment només eren festers els xiquets.

Més endavant, justament a l’any 1955 trobem a Francisco Bosch Martí, clavari major a l’edat de 4 anys.

En aquells anys, segons ens va contar una vesprada la seua mare, Maria Martí, la parròquia treia en processó cada any, una imatge de Sant Vicent, propietat de la família Olmos de València que tenia casa al carrer de les Barreres.

Va ser aquell 1955, i després de molts esforços, quan van poder aconseguir que la família Olmos, els cedira eixa valuosa imatge de Sant Vicent, que encara avui conservem. Els clavaris en agraïment, van regalar a la parròquia l’actual peanya amb els àngels, obra de En Francisco Llorens.

Finalment, als anys 90, la imatge es restaurà afegint una decoració en la vestimenta, quedant com la tenim avui en dia.

Aquell any 1955 no sols és destacable per açò, també va ser el primer any en què les xiquetes entren a formar part de la festa com a “camareres”, i també es representaren per primera vegada “Els Miracles de Sant Vicent”, tradició que seguix fins als nostres dies com a transmissió oral del missatge del Sant valencià.

La festa va seguir així més o menys, fins a l’any 1999, on pareix que no va haver-hi clavaris marcant així un punt d’inflexió, ja que és a partir de l’any 2000 quan Maria Bernarda Martínez va proposar la incorporació a la festa como clavariesses a les xiquetes.

Aquest any també suposà un canvi al calendari de la festa, fins llavors es celebrava en dos dates distintes, una primera a l’abril i després en juny. A partir de l’any 2000 la festa de Sant Vicent se celebra el primer dilluns després de Pasqua.

Des d’aquell any es fan càrrec dels assajos dels “Miracles” Maria Luisa Pascual i Maria Casans i seria necessari agraiir el seu esforç. I aquest any, el nostre agraïment especial a Dani Micó i Carlos Gimeno per suportar-nos a xiquets i pares al llarg d’aquests mesos.

Açò són algunes de les pinzellades que hem pogut anar coneixent durant estos mesos de treball. Treball fet amb molta il·lusió i amb l’esperança de conéixer i donar a conéixer al nostre poble, un poc més del que significa ser clavari de Sant Vicent.

Clavaris 1928-2011

• 1928: Ángel i Juan Gascó i altres
• 1934
• 1950: Vicente Palanca Camps, José Martínez Marqués, Gaspar Fenollosa, Rafael Marqués i altres
• 1951
• 1952
• 1953
• 1954
• 1955: Francisco Bosch Martí / Fina Albert / José Espinosa
• 1956: Magda Ferrer, Rosita Trenco, Tomás Durán, Ángel Gascó Anton, Miguel Roca i altres
• 1957
• 1958: José V. Martínez Palanca, Francisco Bernabé (el Plasero), Enrique Esteban Alfonso (S. Vicente), Joaquín Puchades Pascual, Luis Albert Puchades, Vicente Roca Ferrer, Arcadio i Tomás Contell García, José Ros Chiralt, cures D. José Pérez, D. José Peña i altres.
• 1959: Antonio Durán i Camareres, José Gil Torres, Mercedes Salvi i Inma Ferrer Jordá
• 1960
• 1961
• 1962
• 1963
• 1964: E. Ramón Doménech Palanca
• 1965: Salvador Lloris Montagud
• 1966: Piti Chiralt, Pepa Casaña, Enrique Sanjuan, Carmen Alós Pozo
• 1967: Enrique Soriano Giner
• 1968: José V. Garcerá Zamorano
• 1969
• 1970: Roberto Aparicio Lluesma
• 1971: Manolo Ibáñez Ricós
• 1972: Francisco Bargues
• 1973: Antonio J. Contell i Boix
• 1974: Paco Caballer i Alfonso
• 1975: Ricardo Méndiz Lluesma
• 1976: Eliseo Gea i Manuel
• 1977: Paco Alós i Salvi
• 1978: José Pintos Marí
• 1979: Ángel Ibáñez i Verdeguer
• 1980: Salva Chiralt i Lloris
• 1981: Vicente Taroncher i Caballer
• 1982: Julio Roca i Castelló
• 1983: Antonio Pascual i Doménech
• 1984: Luis Pintos i Marí
• 1985: Vicente Chiralt Lloris
• 1986: Jorge Camps i Soriano
• 1987: Xavi Molins i Espinosa
• 1988: José V. Chilet i Lloris
• 1989: Jorge Oliver Sanjuan
• 1990: Jose Luis Aliaga i Alardes
• 1991: Alejandro Arévalo i Picó
• 1992: Vicente Alós i Delgado
• 1993: Jose Luis García i Nieves
• 1994: Ángel Albert i Ferrer
• 1995: José Martí i Martínez
• 1996: Jordi Moreno i Lluesma
• 1997: Ferran Abril i Alós
• 1998: Alberto Camps i Sancho
• 1999: No hi hagué clavaris
• 2000: Carlos Lloris i Martínez
• 2001: Joan Serra i Antoni
• 2002: Marc Moreno i Lluesma
• 2003: Juan Antonio Ramos i Pascual
• 2004: Carme Roca i Guerola
• 2005: José Sanjaime i Ortí
• 2006: J. Manuel Blanco i Granell
• 2007: Lucía Micó i Pascual
• 2008: Jaume Tamarit i Martínez
• 2009: Mireia Sánchez i Navarro
• 2010: Roser Almenar i Rodríguez
• 2011: Blanca Revert i Alcayde

3. Els xiquets de Sant Vicent: 1928-1956

4. Els xiquets de Sant Vicent: 1956-1958

5. Els xiquets de Sant Vicent: 1959-1966

6. Els xiquets de Sant Vicent: 1966-1968

7. Els xiquets de Sant Vicent: 1991-1998

8. Els xiquets de Sant Vicent: 2000-2011

*

[1] BONET SALAMANCA, Antonio: Revista Pasos de Arte y Cultura Editorial, Nº 14, 2010.

[2] Rvdo. FERRI CHULIO, Andrés de Sales. San Vicente Ferrer en el Grabado popular. Opuscle. Valencia, 2008.