La família Crespo Cremades, de Benagéber a Sant Isidre

Introducció

Des de la vinguda dels colons de Benagéber al poblet de Sant Isidre, al voltant de 1950, han passat dos generacions de descendents d’aquells pioners. La memòria del poble d’origen no ha desaparegut, continua sent un referent tot i el temps passat i la dispersió dels hereus. El vincle, basat en la identitat d’origen i en el trauma del desplaçament, es manté sa, amb nombroses iniciatives culturals (vegeu, per exemple, el gran treball de Milagros Lloria Albert, responsable per exemple de l’exposició de fotografies i documents pel 75 aniversari de Sant Isidre: “San Isidro de Benagéber: pasado, presente y futuro”) i amb les seues festes populars com aglutinant.

A Moncadapèdia també publicàrem El nacimiento de un pueblo de colonos: San Isidro de Benagéber, un text breu d’Arturo Xerri que explicava com va ser aquell procés de desplaçament forçat dels veïnat de Benagéber.

Revisant ixa memòria hem arribat a Mercedes Crespo Cremades, neta d’una família de colons, que ens ha explicat generosament el cas concret de la seua família. Mercedes, encara que no l’ha coneguda, sap a on estava la casa dels seus avis en el desaparegut poble de Benagéber, i també recorda que la seua besàvia materna era la comare del poble, un ofici molt reconegut per la gent, exclusivament exercit per dones, formades i autònomes [sobre les comares a Montcada, vore Pura Herrero i Pura Palacios, comares de Moncada]. Este text és un resum de la conversa amb ella.

La memòria és un patrimoni cultural immaterial important, que ens ajuda a descriure i entendre un temps i les persones que el van viure. En esta web ja vam entrevistar a Milagros Albert Catalá, mestra de costura, dona treballadora, que ens contà les condicions en què es va instal·lar la seua família política.

El repartiment de cases i terrenys es va fer en 1947, i poc després s’inicià la construcció de Sant Isidre. Va ser el primer poble de l’Instituto Nacional de Colonización (INC). Les cases se sortejaven, i en principi no es podia triar la destinació: podies anar a Sant Antoni o a Sant Isidre.

Les terres eren dels germans Moróder, que les vengueren per un preu elevat després d’una gelada que va arruïnar els cultius. Amb esta transacció, a la vegada s’asseguraven mà d’obra per a la seua finca. Als colons no se’ls regalà res: tot i ser espoliats i desterrats, hagueren de comprar casa i terres, i molts d’aquells pioners estigueren pagant tota la seua vida.

La terra es dedicava al cultiu de la taronja, que en aquell moment era la primera font de divises de l’Estat espanyol. També hi havia qui se sembrava un poc o tenia fruitals, però la primera activitat comercial de la terra era la citricultura. La distribució de la fruita es feia a través de la Cooperativa Citrícola. Pilar Jordá i Antonio Crespo, pares de Mercedes, estaven en la Cooperativa i ell treballava allí, però ens conta que en realitat a l’instal·lar-se en Sant Isidre qui tenia terra es dedicava només a la seua hisenda, treballaven per a ells. A banda, tothom tenia animals en casa, per a treballar i per a menjar. L’economia dels anys 50 encara era precària i en gran part s’autoabastien.

També hi havia molta gent que treballava per als Moróder, però la relació era bàsicament amb el capataç, no amb els senyorets. A estos els veien en la missa de Sant Isidre, i en Diumenge de Rams quan es feia la processó fins a l’oratori del Mas de Moròder. També hi havia ocasions que els senyorets feien una paella per a tot el veïnat.

Entre 1957 i 1972, Sant Isidre fou una “entitat local menor” amb alcalde pedani, municipal i altres serveis que li conferien una certa autonomia. Es va construir el cementeri, que no ha arribat mai a utilitzar-se. Anys més tard es plantejaria la segregació del terme, però no funcionà. En l’actualitat, del magatzem de la Cooperativa, del Mas Blau i de les terres comunals no es fa ús, i podria perdre’s la titularitat dels descendents dels colons.

Pilar Cremades i Antonio Crespo encara de fadrins, a mitjans dels anys 50. Es pot apreciar que la foto d’ell està retocada manualment en diferents punts.

Les famílies no arribaren a Sant Isidre al mateix temps. La família materna de Mercedes arribà primer i temps després ho feu la paterna. Ací seguirem eixe ordre.

Família materna: pares de Pilar Jordán (avis de Mercedes)

Els avis materns de Mercedes eren Miguel Cremades Jordán i Rita Jordán Cremades, que, tot i que compartien cognoms, no eren família. Ismael Mallea Cañizares els menciona al seu llibre Recuerdos de Benagéber (Ajuntament de Benagéber 1997; segona edició 2014):

149. Miguel Cremades Villena [segons el testimoni de Mercedes Crespo, el segon cognom está errat, i seria “Jordá”], el “Herradura”. Jornalero, casado con Rita Jordán Cremades, fruto ésta de la unión de la tía “Mochoncha” con su primer marido, y que también portaba el apodo de su progenitora (ver 20). Caminaron a San Isidro de Benagéber y tuvieron la siguiente descendencia: Miguel; Benjamín apodado “Rumbes” por la rumbosa estructura de su figura en la niñez, que está casado con una hija de Lino Valencia (ver 132); Francisco; Pilar; y Pascuala. Se cuenta un hecho cierto de Benjamín el “Rumbes”: Tenía su madre un jamón colgado, pero él lo mondó de tal manera, que se comió la parte carnosa, dejando el hueso y, alrededor, la corteza; así tenía un aspecto exterior como intacto. Cuando una tarde, su madre fue a cortar un trozo de jamón, se encontró el pernil hueco. Al “Rumbes” le encantaba hurtar, y presumía de ello, los huevos del ponedero de la tía “Sañas” que, placenteramente, sorbía practicándoles un agujerito; después los volvía a depositar en su lugar, ya vacíos, con el orificio por debajo. Al “Rumbes” también le ocurrió lo siguiente: en el curso de su primera infancia, estaba sobre una ventana en la que, sobre un cañizo, disponía higos para secar, cuando, en un movimiento inesperado de su cuerpo, se desplomó hasta la calle, donde los higos quedaron desparramados por el suelo. Miguel y Rita han fallecido en San Isidro de Benagéber.

La mare de Mercedes era Pilar, la més joveneta de la família, a qui veiem en les fotos. Va nàixer el dimecres 16 de gener de 1935. Del seu poble recordava la humitat del riu, que sovint els provocava malalties, i pensava que probablement patia d’asma per això. La cura era poliol de la muntanya, amb mel si n’hi havia. S’utilitzaven molt poques medecines.

Quan Pilar tenia sis anys va deixar el poble amb la seua família. Molta gent es va quedar en l’aldea de dalt i es posaren a treballar en el pantà, però son pare no volia “trabajar para esa gente que le había arruinado la vida”, i se’n van anar d’allí. Fins que feren el poble (St. Isidre) la gent anà errant, així que ells se n’anaren a Xelva, on compraren una casa i un hortet. En eixe temps d’immediata postguerra no hi havia faena i la família passà un període difícil: els xiquets eren molt menuts, i a més van patir desgràcies com la mort de la mula i el cavall. Pilar anava a escola en Xelva, però deia que no li agradava i que no aprenien res. La seua mestra no tenia fills, i li deia a sa mare: “Tía Rita, déjeme a la chica que yo le daré”, i li donava un pa que la xiqueta considerava molt roí i que sempre es deixava (la farina estava racionada i es barrejava amb segó o farines més fluixes), però acompanyat d’un xocolate que sí que és menjava ben a gust. Els mestres estaven molt mal pagats, però sempre tenien alguna aportació en espècies de les famílies de l’alumnat.

Fou precisament aquella mestra del pa amb xocolate qui trobà faena a la família a un mas del poble de Barxeta. Pilar contava que en Xelva passaven fam, però que en canvi en Barxeta menjaven el que volien: allí les dones ajudaven a la cuinera, i son pare sembrava de tot.

En eixos anys, en les famílies treballadores era normal que els fills prompte començaren a guanyar un jornal o se n’anaren de casa per no suposar una despesa. El fill major, Miguel, volgué anar-se’n de militar i feu camí fins a València per allistar-se voluntari, però son pare no estigué d’acord i hagué d’anar a València a reclamar-lo. A Pascuala, germana de Miguel i Pilar, prompte la posaren “en amo” en una família de València.

Quan vingueren a San Isidro, Pilar tindria uns 12 anys. Tot i que les cases ja estaven fetes, les donaren “d’aquelles maneres”: sense aigua ni llum, sense banys ni clavegueres. Esta situació afectava directament al dia a dia de les famílies, que durant anys hagueren d’anar a la Mina a per aigua i a llavar. Com solia passar, no tots els familiars que se n’hagueren d’anar del poble originari acabaren en San Isidro, sinó que una part de la família extensa es traslladà ací i una altra feu cap a San Antonio.

Família paterna: pares d’Antonio Crespo (avis de Mercedes)

El pare de Mercedes, Antonio Crespo, va nàixer en Sinarques, però sa mare, María, es va casar per segona vegada amb Ricardo Hernández, un senyor viudo de Benagéber amb quatre fills, al que Ismael Mallea Cañizares recorda al seu llibre tocant jotes amb la guitarra i el “guitarrico” en la rondalla del poble. Mercedes conta que la seua àvia va formalitzar el casament amb Ricardo perquè les cases i els terrenys de San Isidro de Benagéber només es donaven a matrimonis. Al vindre a Sant Isidre, Antonio Crespo ja tenia 16 ó 17 anys. Més avant, la família de la seua futura dona, Pilar, s’instal·laria al seu costat. Pilar contava que quan el va vore per primera vegada no li va agradar, perquè portava unes sabates blanques poc elegants, però suposem que després trobaria en ell altres encants.

Mercedes ens conta que la seua família paterna baixava blat de Sinarques i feien festa en casa. Ricardo, el seu avi patern, era molt fester, ja s’ha dit que era músic, tocava la guitarra i el “guitarrico”. Conta Mercedes que notava que son pare no era fill de Ricardo, perquè no havia tret ixa qualitat. Per Sant Isidre acudien els músics, la guàrdia civil, el retor i bona part del veïnat, i sa casa s’omplia de festa.

Ací baix es pot vore una imatge de l’avi Ricardo Henández en una de les festes de Sant Isidre, molt ben acompanyat amb el seu consogre, Miguel Cremades, i amb la seua neta Pili Crespo, germana major de Mercedes. Estan al bar d’Amparo Cuevas en Sant Isidre de Benagéber, dit “del tio Federico”. A la plaça hi havia també la blanca carnisseria de Cristóbal i Pepita, i hi havia l’estanc i barberia d’Antonio, i a la casa del Rellotge vivia Francisco, el municipal.

El veïnat de Sant Isidre es coneixia de Benagéber, molta gent era família. Els avis Miguel i Ricardo, per exemple, es coneixien com a veïnat del poble d’origen. Baixaren amb molts cosins, però molts altres recomençaren a San Antonio.

Pilar i Antonio: algunes imatges familiars

Compartim ara tres imatges de la família, ja amb filles:

En esta imatge podem vore un detall de la processó de Sant Isidre, divendres 15 de maig de 1964, festivitat de Sant Isidre Llaurador. Són Pilar Cremades Jordán, mare de Mercedes, amb tres filles: Pili, la major; Rita, i embarassada de Mercedes. Desconeixem l’autor de les fotos, però un segell en el revers diu: “Para avisos en Moncada: C/ Teruel 10”.

En esta altra fotografía tenim a tres parelles: Juan i Ana Mari, Antonio Crespo i Pilar Cremades, i Francisco Cremades (germà de l’anterior) i Amparo Ros. Castaño Foto-Reportajes, Valencia. Esta foto pareix un poc anterior a la que acabem de vore de la processó.

Pili Crespo Jordá, germana de Mercedes, en la seua primera comunió a l’església de Sant Isidre de Benagéber, davant de la imatge de la Puríssima.

Mercedes ens conta que l’herència de Miguel i Rita es partí entre cinc fills. I de nou, la de Pilar i Antonio Crespo entre huit. Les generacions del baby-boom hagueren de partir per a tota la descendència, de manera que les propietats originals costa reconèixer-les. També, com en tots els llocs, les particions sovint han sigut font de conflictes familiars, més encara quan els majors no feien testament. El relat que ens arriba és que alguns es van resistir a baixar-se’n a viure a Montcada, altres es van integrar en esta o altres poblacions. Quant a la relació entre Montcada i Benagéber, durant anys hi hagué una certa enemistat entre la joventut d’un i altre lloc (ens ho contà, per exemple, el folklorista Paco Tormo Vela), però Mercedes també ens diu que des de Sant Isidre baixaven a fer el passeig per l’estació o el carrer Major, o anaven als nombrosos cines de Montcada.

La família de Mercedes es traslladà al veí barri del Pilar, que es feu més tard sobre camps de cultiu (que podrien ser també terreny dels Moróder: vinyes, etc.). Ens conta Mercedes que el poblà gent d’Albacete, de Conca o de Jaén, generalment obrers de la construcció. Eren famílies joves que van tindre xiquetes i xiquets que anaven a l’escola de Benagéber.

Mercedes recorda el temps en què el veïnat del barri del Pilar es proveïa de les tendetes del barri: el Forn de Pepe Company i Pepica (ell d’Alfara, ella de Tabernes de la Valldigna), la tendeta d’ultramarins de Joaquín Cuevas, la d’Aurelia “la Rúbia” (a on està el Bar Azahar) o la de Juan Mascarell. Una vida social i comercial que anà minvant tal com canviaven els hàbits de consum.